Esparreguera celebra la seva segona trobada feminista l’any 1994
 |
Fulletons repartits per Esparreguera el desembre de l'any 1994 |
Més d’un veí
d’Esparreguera es quedaria de pasta de
moniato al veure per els carrers de la nostra vila uns fulls informatius
que anunciaven una segona trobada
feminista aquí a casa nostra. Per be que la suposada primera trobada feminista
celebrada ningú en recordaria res de res.
El feminisme més
modern, -ja que potser no cal ara parlar
del seu naixement ni de les seves variants- veu reconèixer
uns primers drets durant la Segona República democràtica dels anys
1931-1939. Per bé que també guanyaria
valor i molt de pes durant la Guerra Civil (1936-1939). Donat que les dones tirarien
de l’economia del país i esdevindrien les
heroïnes que amb el seu treball, tirarien endavant les feines agrícoles del
camp i també del treball industrial de les ciutats. Donant tota mena de suport
als combatents que al front intentaven aturar la maquinària feixista espanyola
en un context advers. Donat que les democràcies europees i americanes abandonarien a la seva sort la jove
democràcia espanyola, mentre que malgrat la tant parlada no intervenció en aquest conflicte,
potencies con l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista ajudaven als colpistes aixecats en armes de totes les maneres
imaginables.
En establir-se a
Dictadura (1939-1975) les dones serien considerades
culpables del delicte d’alimentar, curar o socórrer als combatents de
l’exèrcit legítim de la República. Moltes dones no s’escaparien pas d’acabar en
Camps de Concentració empresonades i
també afusellades.
Durant la dura postguerra
i la durada del Règim Franquista no es va permetre cap mena de reivindicació de
caràcter feminisme. La única organització legal i autoritzada per el règim era
la Sección Femenina de la FET i de las
JONS. Recordem aquí que la Falange
Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensiva Nacional Sindicalista va
ser durant la Dictadura el únic partir polític en el règim franquista...
El feminisme
supervivent tanmateix es mostraria molt reivindicatiu en qüestions laborals i
socials. Com en el tema de l’habitatge o l’existència de la xarxa escolar establerta.
Un feminisme que podríem dir-li forçant el lèxic de les catacumbes i que podríem
rastrejar-lo en zones molt determinades de la geografia catalana com el
Maresme, el Barcelonès i El Baix Llobregat.
Els nous aires del
feminisme a Catalunya vindrien amb la aparició a nivell estatal aquell allunyat
any de 1975 amb la aparició del anomenat “Col·lectiu
Feminista” per be que el seu caràcter unitari duraria ben poc, doncs a
l’any següent (1976) es fracturaria en dos. Apareixent també el grup feminista LAMAR.
Després de la
sequera dels 40 anys de dictadura els anys posteriors a la seva desaparició
esdevindran els anys de la il·lusió i del bullici. Els anys de l’efervescència
dels partits polític amb una gran proliferació de sigles i coalicions. I també
reapareixeran amb molta força les idees del feminisme amb moltes vessants
diferenciades. De classe, de política, social, econòmica, laboral i qualsevol
altre concepte directe e indirecte. Un aflorament, un boom, una moda (perdó per aquesta paraula) que veuríem
repetir-se molt anys amb la aparició dels ecologistes i el concepte “dels verds”
en el ventall polític del moment. Tots els partits eren vers, volien ser vers,
o volien fer veure que ho eren...
Aquesta proximitat
que comento dels anys 1975-76 en porten al motiu d’aquest article sobre la “II Trobada Feminista” d’aquella Esparreguera
de l’any 1994...
El lloc on es deia
que tindria lloc seria el Restaurant Racó
d’En Piqui. Un lloc prou conegut i cèntric, que fins hi tot durant uns anys,
aquell local havia acollit el Servei de
Correus local, abans de convertir-se en un local dedicat a la restauració.
Aquest plat fort s’anunciava que era
organitzat i fet per el Doctor Francisco
Olmo Gutiérrez llicenciat en Sociologia i Psicologia comptant amb la
col·laboració de la senyoreta Josefa
Peláez Pons, Assistent Social del Centre Penitenciari de Can Brians.
I vet aquí que
deveu d’estar preguntant on carai és la anècdota d’aquesta trobada...
-
Potser, que ja era la segona que es feia sense el paraigües
de cap partit polític?.
Doncs no.
-
Potser, que aquests acte es fes a
la deu de la nit en un restaurant?.
Doncs tampoc.
-
Potser, la curiositat de que no
participes en aquell acte cap ni un polític
local?.
Fred,... ben fred...
La anècdota es
doble: Primer perquè mai es va celebrar
aquest esdeveniment aquí Esparreguera. Va ser una de les típiques
innocentades made in Esparreguera del
dia 28 de desembre, en aquest cas de l’any 1994...
Una “llufa”, que en aquest cas no es penjaria
a l’esquena de ningú el dia dels
Innocents. Però que sí que trobarem la forma de fulls llençats per els carrers d’Esparreguera...
I la segona: la
picardia dels suposats participants en aquest fictici acte. Si es fixeu i ajunteu la darrera síl·laba del nom amb
el primer cognom del suposat organitzador surt la paraula “Colmo”. FrancisCO OLMO. Aquí també tocaria de sumar el cognom de la
suposada “col·laboradora” amb les tres primeres lletres que serien “PEL” de
Peláez.
El/els/los/las
autor/s de la santa innocentada
jugaven amb el “colmo pel” o el que
seria el mateix sense contraccions el “Colmo
de les preses de pel” fetes a Esparreguera....
De trobades
feministes cap.
Innocentades per
uns. Burla per altres.
Tanmateix, els valors del feminisme, malgrat les
seves variants i complexitats, aguantaria les anades i vingudes de la història,
les sequeres i les inundacions de la complexitat humana. També les critiques i
les ironies, les bromes i els atacs de tota mena.
Amb els seus petits èxits que amb el pas del
temps han fet història ha anat creixent i resta encara avui viu. I reivindicatiu en tots el camps.
El Feminisme, amb majúscules no es de cap
manera una innocentada...
