Anècdotes d'Esparreguera

L’edifici de les tres histories

2010-04-24T09:02:00.000-07:00

Un edifici esparreguerí entre dos segles de historia:

d’Ajuntament franquista a Escola de Musica.

Una fotografía que vaig fer exprofès per aquest artícle..

Avui recordaré quatres pinzellades d’un edifici prou conegut de la nostra vila. Situat al cèntric carrer de Cavallers d’Esparreguera. Molts pares i mares actualment hi porten els seus fills, puig en Ell tenim Escola de Musica d’Esparreguera.

Un edifici singular de la nostra petita ciutat que ha acollit dins d’ell -per diverses circumstancies- el pas de varies generacions d’esparreguerins.

Certament amb l’actual construcció del nou edifici destinat a Escola de Musica al “Castell”, aquest equipament te els seus dies de vida contats...

Però l’anècdota no seran les genialitats dels nostres músics locals o les seves desafinades, ni els ideals espirituals que pot tenir l’antic art de la dansa. Aquest tema el deixarem per altre moment, si us sembla.

L’anècdota que vull recordar es lligada a aquest edifici i al dia d’avui, dissabte 24 d’abril de 2010. Te, això si, el seu origen al segle passat...

Corrien pels carrers de la nostra la vila els aires de canvis culturals i polítics. Principalment entre determinats grups de joves de caràcter inquiet, desitjosos de fer canvis dins d’aquella vella estructura heretada d’anteriors generacions.

Això seria al carrer. Al nostre encarcarat Ajuntament es seguia la dinàmica de sempre. Malgrat la rutina, teníem un batlle jove i això es notaria puix s’anaven fent coses i millores a la vila.

Tot però, dins de la única estructura política existent dins del regim franquista.

Va ser un dia 16 de maig de l’any 1972 -davant l’estat ruïnós de l’edifici que feia d’Ajuntament- el senyor batlle d’Esparreguera exposaria al Ple Municipal la necessitat d’enderrocar l’edifici i bastir-ne un de nou, pel perill que ja suposava per les cases del voltants i les persones, en el cas d’enfonsar-se l’e difici.

Es passava a donar llur verda al projecte de la construcció d’un nou Ajuntament, encarregant-lo als Serveis Tècnics municipals.

Enderroc de l'Ajuntament d'Esparreguera.

Uns mesos mes tard, en un acte informatiu celebrat el dia 28 de gener de 1973, es detallava les despeses de l’exercici anterior de l’any 1972, s’esmentaria que les depeses de enderrocament

del nostre vell Ajuntament -i apuntalament de les cases dels voltants- havien costat un total de 200.311 pessetes del pressupost. I que les obres per bastir el nou edifici es preveia que comencessin durant aquell 1973...

Un fet polític important tindria lloc durant aquest trasllat i nova edificació de la nostra Casa de La Vila: El 20 de novembre de 1975 moria el dictador Francisco Franco.

El dia 22 tenia lloc una solemne Missa Funeral celebrada a l’església parroquial de S

anta Eulàlia per la mort del que havia estat el Cap d’Estat. L’Ajuntament en ple i el Consell Local del “Movimiento”, voltats de les demés autoritats locals ocupen les primeres files. Darrera, fent un ple de gom a gom, la gent ja de peu en els laterals per manca de seients buits, s’apinya en viure aquells moments històrics que marcaria un abans i un després.

La premsa del moment treu edicions especials. La radio i la televisió aboquen constantment informació sobra la figura del finit. La exaltació del moment ens portaria a veure per televisió avies madrilenyes recordant com el “Caudillo” va establir el sistema de pensions per a la vellesa, i altres entrevistats, que ens recorden els anys de pau i com en el seu moment, el país es lliurarien d’entrar dins de la segona Guerra Mundial...

Les obres continuarien.

A l’any 1976 es tenia ja bastida l’estructura bàsica que comprenia el soterrani, la planta baixa i els dos pisos superiors. I es continuava aixecant l’edifici.

Pot semblar “pitorreo” però, va estar aquest mateix any de 1976 que estant com estaven les obres del nou Ajuntament, que es va fer un acte polític de la col·locació de “la primera” pedra del nou Ajuntament.

L’acte va estar presidit per el nostre batlle Ignasi Oleart Comellas, i d’acord amb el protocol del moment s’efectuaria la lectura solemne de l’acte per part del Cronista Oficial de la Vila

en Francesc Subirana i Ollé. El grupet present no va estar massa nombrós, autoritats polítiques, autoritats civils, membres de la policia local, alguns funcionaris de l’ajuntament, i poqueta cosa mes.

El lloc de la col·locació de la primera pedra va ser el soterrani de l’edifici, a la sala destinada primerament a sala de conferencies i exposicions, i molts anys mes tard feta servir a partir de diverses divisions. La data de la singular primera pedra -i única que Jo sàpiga- portaria per data la de 1 de mars de 1976.

La inauguració del nou Ajuntament tindria lloc durant la Festa Major d’hivern de la nostra ciutat, un 12 de febrer de 1977. Per be que va tenir mes d’un protagonista, puig el mateix dia que s’inauguraria el nou Ajuntament, també s’inauguraria la Plaça del Rei. Tot en una Diada en que vàrem tenir diverses personalitats voltant per Esparreguera. Una d’elles Joan Antoni Samaranch -mort fa pocs dies- el popular membre del COI, que llavors era el President de la Diputació de Barcelona. També tindríem per aquí la tota

litat de batlles dels voltants, i un seguit d’actes culturals que no ve al cas recordar en aquest article

Durant tot aquest esdevenir de l’enderrocament i aixecament de l’actual Ajuntament d’Esparreguera, els Serveis Municipals no s’aturarien. L’Ajuntament va llogar una casa pairal al actual carrer dels Cavallers, on instal·laria de manera mes o menys provisional les dependències i oficines municipals durant aquells anys de les obres.

Com que els treballs en si durarien els darrers anys de la dictadura, i també uns anys dins d’allò que anomenem la transició democràtica, podem dir d’aquest edifici llogat, -que actualment es l’Escola de Música-, que va estar el darrer Ajuntament franquista i el primer Ajuntament democràtic d’Esparreguera.

La curiositat dona encara mes suc per ficar-lo dins el mon de les anècdotes locals. Puig com sabeu tots la plataforma ciutadana “Esparreguera decideix” la convertiria avui en un dels sis col·legis electorals, on democràticament, la veu del nostre poble participa en la Consulta Popular en la que se’ns pregunta: “Està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”

Potser tots els edificis de la nostra petita ciutat tenen la seva petita o gran historia. Però sens dubtes, alguns edificis en tenen mes que altres.

Com el que avui parlo. Que ha estat centre polític local franquista, centre polític durant la transició, i lloc de consultes sobiranistes. A cavall de dos segles de política i cultura serà ja part de la nostra memòria col·lectiva...

Felicitacions Nadalenques..

2009-12-25T08:31:00.000-08:00

Desitgem a tots els nostres amics, lectors, simpatitzants i internautes en general, que tingueu un Bon Nadal, unes felices Festes en família, i un pròsper Any Nou 2010…

Naixement instal•lat a l’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, aquest Nadal del 2009.
[Fotografia LL.A.J.]

En moments de complexitat política

2009-11-27T07:08:00.000-08:00

Un mateix Editorial en 12 diaris catalans diferents.
La resposta de la Societat Civil arriba a les llibreries d’Esparreguera.

Els esparreguerins que varen anar a comprar el Diari amb la seva tradicional rutina han vist amb sorpresa com un mateix Editorial ha estat publicat en dotze diaris catalans diferents. Un fet inèdit dins la premsa catalana. Més quant cada diari te legítimament diferents punts de vista, i diferents àmbits i zona geogràfica.

Una anècdota per explicar aquí uns anys als mes menuts de casa. Reproduiré l’Editorial tot seguit perquè el guardin íntegrament:

La dignitat de Catalunya

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort.

Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador.

El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). Els pactes obliguenL’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Havaneres i canons...

2009-08-03T01:35:00.000-07:00

El canó de Palamós,

El canó d’Esparreguera

El Canó de Palamós

El canó de Palamós
ben mirat que n’és d’hermós
ja fa temps que està callat.
Ja fa temps que mira el mar
amb el ventre rovellat.
Quatre rodes i un forat.

De la boca del canó
només surten els records
de les guerres d’aquell temps.
Quan la gent de l’Empordà,
de la Selva i el Vallès,
es mataven per no res.

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Si els canons de tot el món
fossin com el vell canó
que tranquil està dormint.
blancs i negres dins el pit
portarien una flor,
la rosa de Jericó.

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Una de les coses divertides de tota ciutat és veure allò de fer projectes que mai acaben de realitzar-se. Veure aprovar coses que finalment ningú viurà prou anys per veure-ho realitzat.

He triat expressament aquesta popular Havanera del Mestre Josep Lluís Ortega Monasterio que parla d’aquell vell canó que resta mut a Palamós, com a càntic a la Pau a les nostres terres, per portar a aquestes pagines una anècdota que parla també de coses militars, de canons d’artilleria.

Eren aquells dies dels anys setanta del segle passat. Dies d’esperances i frustracions en una dècada que avançava a una velocitat vertiginosa. El poble d’Esparreguera vivia immers en els coneixements nacionals i participava també d’aquell ambient del moment.

A Esparreguera el fotògraf de cal Puig al carrer Gran, renovava sovint la seva cartellera de fotografia que, com ritual religiós, aplegava curiosos i nostàlgics d’èpoques passades.

Aquelles vidrieres -tan concorregudes de públic- esdevenia un veritable confessionari de records i també un lloc de trobada, on reviure les nostres entitats, els nostres esports, els esdeveniments locals i les persones...

Amb les fotografies dels comiats dels “Quintos” d’Esparreguera o d’aquells joves que complien amb els seus deures militars obligatoris, començarien a reviure moments, anècdotes i experiències de joventut. A veure’s també que molt sovint, els nostres joves eren enviats a terres africanes.

[Val a dir que l'entitat "Agrupació de veterans soldats catalanas a Melilla" te la seva seu al mateix lloc, el carrer Gran 35-37 d'Esparreguera, éssent responsable de la mateixa en Josep Puig i Jorba.

El seu origen cal situar-lo a l'any 1947, per bè que com entitat va ser legalitzada l'any 1986].

A la fi, sorgiria la idea de posar un canó d’artilleria en algun lloc d’Esparreguera per tal de recordar a tots aquells esparreguerins que al llarg de la història havien tingut que servir a l’exèrcit espanyol d’Àfrica.

El projecte seria tirat endavant.

L’alcalde Ignacio Oleart i Comelles feia lectura en el ple ordinari de l’Ajuntament d’Esparreguera del dia 24 de setembre de l’any 1974, d’un escrit signat per 28 esparreguerins -en representació d’uns 300 esparreguerins que en diferents lleves varen complir el Servei Militar en terres africanes- en el que comunicaven el seu desig "...d’instal·lar en una plaça o lloc de la població un canó com a símbol permanent de record d’Àfrica i de tot l’Exèrcit Espanyol i tanmateix fer un seguit d’actes patriòtics i populars per la seva inauguració...".

Les gestions realitzades anaven per bon camí, puig Capitania donava plenament suport a aquets projecte, subministrant la peça d’artilleria i el transport. No obstant, a l’Ajuntament franquista del moment, no tot eren flors i violes. Les coses no anaven tant bé.

El jove Joan Serra Alert capitanejava els regidors anomenats del “Terç Familiar” i no estaven disposats a cedir un mil·límetre a qualsevol acte militarista.

Així, fidels al populisme que seguien en aquells moments, faran constar que "Els Regidors del Terç Familiar Srs. Mestre, Serra i Sardá, coneixent la proposta d’uns esparreguerins sobre l’aixecament d’un monument a l’Exèrcit d’Àfrica i d’altres manifestacions vinculades amb la mateixa, manifesten la seva simpatia pels testimonis que en la mateixa es recorden, presidits por la nostàlgia d’una joventut animosa i entusiasta. No obstant creuen que la posada en marxa dels esmentat projectes no entren dins de la configuració del temps ni del moment actual...". La seva posició seria doncs, en contra d’aquella petició.

Amb tot, després del corresponent debat la proposta del canó d’Esparreguera seria aprovada per majoria, per be que "fent constar la seva disconformitat els esmentats regidors del “Terç familiar” per les raons de l’escrit anteriorment mencionat".

Amb el vist i plau aconseguit, les gestions seguirien el seu curs.

Com també seguiria el seu curs la història del país i de la vila d’Esparreguera.

El pesat canó seria carregat cap a la Península amb destinació a la nostra vila, i un d’aquells regidors de l’Ajuntament franquista del “Tercio Familiar”, el Joan Serra i Alert, acabaria d’Alcalde socialista d’Esparreguera...

Que com acaba aquesta història?

Doncs amb els tradicionals nassos de la gent dedicada a la política. Malgrat l’aprovació en el ple de l’Ajuntament, els nous aires instal·lats a la Casa de la Vila, evitarien la seva instal·lació...

Avui podem parlar d’aquell canó que ningú veié. De canons que, com el d’Esparreguera, sempre esdevindran silenciosos allí on siguin instal·lats o en lloc on es projecti de fer-lo i no s’acabi finalment realitzant. En la Pau eterna...

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Qui sap. Si algun Mestre algun dia escriurà una havanera al nostre canó....

Una nova realitat local

2009-05-17T10:07:00.000-07:00

Parets amb pintades. El clam del silenci.

De tant en tant trobem alguna que altre pintada en parets de cases o edificis públics en les quals se’ns transmetien alguna queixa o petició. El Mercat Municipal, les parets de les escoles, entre altres, esdevenen les víctimes propiciatòries d’aquests escriptors de llapis gros, que de vegades, ni s’entén allò que diuen o volen dir.

Avui he recollit aquesta pintada que situem al carrer Barcelona. Un pintada que demana la llibertat d’un tal Franki.
I ens preguntarem ... Qui caram és aquest Franquí? Algun alumne sortit de voltes que l’han expulsat?. Doncs es veu que no.

Transcriuré allò que he trobat:

Font: Viquipèdia [17.05.2009]. Link: cric aquí.

Francesc Argemí i Anglada.
Francesc Argemí i Anglada, més conegut com a Franki, és un jove de Terrassa empresonat actualment a la presó de Can Brians sota l'acusació d'ultratge a la bandera espanyola.

Franki fou detingut el 28 d'abril de 2008, en aplicació de la sentència que el condemnà a 2 anys i set mesos de presó, acusat de despenjar i estripar la bandera espanyola de l'Ajuntament de Terrassa durant una petita concentració el 2002, a més d'agredir a dos policies locals. El seu cas ha generat un gran ressò social i diversos col·lectius de diferents àmbits han donat suport explícit a l'alliberament del jove, en considerar que tant la sentència com el comportament de les diferents autoritats han estat desproporcionats.

Se'n destaquen diverses accions de suport que es dugueren a terme durant els primers dies de maig de 2008, com per exemple la penjada que van protagonitzar diverses persones a la Sagrada Família, en un pont sobre la B-23, o davant la seu d'Institucions Penitenciàries (Barcelona) o la manifestació davant la seu del PSC, entre d'altres.
També hi ha hagut manifestacions i concentracions per exigir-ne la seva llibertat a Terrassa, Sabadell, a la UAB (Vallès Occidental), Institucions Penitenciàries, Brians 2, UB Raval, Gràcia, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), La Garriga, Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental), Mataró (Maresme), València (Horta), Palma (Mallorca), Valls (Alt Camp), Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), Igualada (Anoia), Alacant (l'Alacantí), Vic (Osona), etc. També s'han presentat (normalment per part de les CUP) mocions per exigir-ne la llibertat. S'han votat a favor de manera majoritària a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), Llinars del Vallès (Vallès Oriental), Tortosa (Baix Ebre), Vilanova i la Geltrú (Garraf) i no s'han aprovat però s'han discutit a Manresa (Bages). Així mateix es va fer un concert solidari a Celrà (Gironès).
Destaca també el fet que el Col·legi d'Advocats ha qüestionat públicament els delictes d'injúries a la corona i d'ultratge a Espanya.
El dia 10 de juny, en Franki va rebre el tercer grau penitenciari que li va permetre sortir de les presó de Can Brians-II. Amb aquest tercer grau en Franki gaudeix de llibertat durant el dia, però ha de tornar a dormir a la presó

Video de Chals128 "LLibertat Franki// Reskat-Destral de guerra"

Font: Kaosenlared.net [10.06.2008]
El Franki ha sortit en llibertat!!

El Franki, Francesc Argemí, ha sortit en llibertat aquest matí de la presó Can Brians 2, després que li hagin concedit el tercer grau en règim obert. Es tracta d'una llibertat parcial i vigilada, ja que haurà de dormir algunes nits a la presó que se li assigni (amb tota probabilitat a la presó Model de Barcelona). La seva advocadessa Montserrat Salvador, ha explicat que el Franki dormirà a la presó i però durant el dia podrà reemprendre els seus estudis i la feina. El Franki ha agraït les mobilitzacions per la seva llibertat.
A hores d'ara es troba llibertat, però encara ha de formalitzar tràmits sobre la seva situació de captiveri. El Franki ha agraït públicament la lluita de totes les persones i col.lectius que han fet possible aquest alliberament.
El Franki va ser detingut i empresonat fa un mes i mig, quan el Tribunal Suprem espanyol va denegar el recurs presentat el 2005. L'empresonament obeïa a una condemna per uns fets de l'any 2002, quan en una cercavila algú va intentar despenjar una bandera espanyola i una de la UE de la casa de la vila de Terrassa.
Les mobilitzacions per la seva llibertat, esdevingudes un clam contra la repressió i contra els símbols del poder (contra la bandera espanyola, l'element sagrat que va motivar la seva condemna a mans d'un ex-fiscal militar) han superat totes les expectatives i s'han covertit en les més nombroses i eficaces dels darrers anys. Les accions mediàtiques continuades han posat a la palestra la greu injustícia i les motivacions polítiques espanyolistes d'aquest empresonament. Un fet que ni la premsa del règim ha pogut ocultar com voldria.

Que caram, les histories passen.... però les pintades, si més no algunes, es queden...

Dues unces de nacionalisme espanyol....

2009-02-18T12:44:00.000-08:00

Ja no és recorda avui dia l'existència d'un nacionalisme espanyol omnipresent -que posat en un pedestal per alguns- esdevé com el perfecte exemple de tot allò de bo que pot haver-hi, mentre que els nacionalismes petits, els perifèrics, aquells que defensen les seves arrels, poc més que se'ls satiritza i se'ls acusa de tots els mals presents, passats i futurs.
Els poders mediàtics han arribat a inculcar amb èxit la idea d'associar el mot nacionalisme a coses considerades negatives: a catalans, bascos i gallecs.
Com si Ells, d'això, no en tinguessin gens ni mica...

Ahir llegia un article que tractava del Tribunal Constitucional i la revisió de l'Estatut Catalunya i com es volien carregat del text allò de "símbols nacionals" de Catalunya, referint-se a La Senyera o a l'himne dels Segadors.
És ben compressible tractant-se d'un tribunal ja dividit entre juristes conservadors i progressistes.
Possiblement, si parlessin de coses de Castellà no passaria res de res. Però no tractant-se del "toret i la truita de patates" semblant incomoditat deixar fora de lloc a tant acreditats juristes que sembla, estan per sobre de la llei i del poble de Catalunya.

Ja veurem com acaben els malabarismes jurídics per continuar mutilant el text sense donar l'aparença de seguir la dinàmica dels darrers 300 anys, i, els malabarismes que hauran de fer polítics de nostre govern a la Generalitat per salvar la cara, davant la retallada efectuada per els seus padrins ideològics de Madrid.

No deixa d'ésser curiós que de vegades, aquests sentiments tant contraposats acumulats des de segles, siguin explotats econòmicament. I aquí ve l'anecdòtica per aquesta web.

Si entreu al portal d'internet anomenat e-bay, especialitzat en la venda d'article de segona ma, podreu trobar un cas curiós que associa la nostra ciutat d'Esparreguera amb la simbologia nacionalista espanyola.

És venen unes escombretes de ratolí d’internet que ben segur faran les delícies dels més espanyolistes. Amb el nom de la nostra ciutat. És a dir, la bandera espanyola amb el nom d'Esparreguera.

És tant sols qüestió de diners....
Ha! L'anècdota és doble, puix l'empresa ni tant sols és del país dels espanyolets...

Show off your local pride with this mousepad of your favorite city!!! We have thousands of cities listed from all over the world. Use store search box on the left to find other cities. If your city is not listed in our store, please contact us as we can do custom work.
Visit our Store
New custom made high quality mouse pad imprinted using the latest sublimation technology. It is 8 1/2" x 7" in size and 1/8 thick. It has a non skid backing to prevent slipping. It will work with any type of mouse: ball, optical, laser.
PAYMENT OPTIONS: We accept Paypal worldwide. USA customers ONLY can also pay with a Check or Money Order.
FAST SHIPPING
Our products are shipped out WORLDWIDE within 48 business hours after receiving full funds. Most times, it will be within 24 hours. We are not responsible for custom delays or custom fees on international orders.
Returns: If the product was damaged or in the highly unlikely event we sent you a wrong item, we will gladly exchange it for you. Returns must be sent back within 7 days and buyer is responsible for the cost of shipping the item back to us>>.

Felicitacions als nostres lectors...

2008-12-24T11:29:00.000-08:00

Es desitja a tots els nostres lectors
unes bones festes de Nadal i de cap d'any,
i que l'Any Nou 2009
resulti ple d'Amor, Pau i Prosperitat.

Telecinco: Atureu el racisme lingüístic!

2008-07-05T08:57:00.000-07:00

Benvolgut lector d'aquesta web,

A finals del passat mes de juny un grup d’intel·lectuals espanyolistes signaven el Manifiesto por la lengua común, que ben aviat es féu públic entre els mitjans de comunicació. El manifest és un text ofensiu i amb trets propis de racisme lingüístic en què pretén relegar el català, basc i gallec a llengües de segona fila, folklòriques, un estil més propi de l’època franquista que no pas d’una democràcia consolidada.

Entre els adherits d’aquest manifest hi trobem el canal de televisió Telecinco, un canal privat que actua amb la concessió pública i que ha ofert el seu mitjà per ajudar a difondre el manifest. Com a català donaré ple suport a la Plataforma per la Llengua. És inacceptable la postura de Telecinco i per això et proposem d’enviar la teva queixa - Jo ja ho he fet- a la cadena i als seus principals accionistes.

Si ho vols, també pots queixar-te a través del formulari www.telecinco.es/contacta, amb un text personal o copiant i enganxant la carta de sota.

A partir d'ara, les meves webs personals utilitzarán exclussivament la llengua catalana.

Gràcies per la teva col·laboració.

Carta a Telecinco:

Apreciado Sr. Consejero Delegado Paolo Vasile,

Le escribo para manifestar mi protesta por la inexistencia de contenidos en catalán en la programación de Telecinco y por la adhesión de Telecinco al “Manifiesto por la lengua común” que un grupo de intelectuales nacionalistas españoles publicó en el periódico EL MUNDO el pasado 23 de junio.

Este manifiesto exige la negación de derechos a las minorías lingüísticas de España, consagrando al mismo tiempo su desigualdad ante la ley, con el argumento de que el castellano es una lengua superior y que sus hablantes, por lo tanto, deben poseer más derechos que los ciudadanos que hablan el catalán, el gallego o el vasco como primera lengua. Si se hiciese el mismo razonamiento respecto a las mujeres, el manifiesto sería sexista, y si se hiciese en relación con las personas negras, nadie albergaría duda alguna de su carácter racista. En este sentido el manifiesto es contrario a la Constitución española, que proclama la igualdad de todos los ciudadanos ante la ley.

El manifiesto, pero, no sólo considera a los catalanohablantes, gallegohablantes y vascohablantes como ciudadanos de segunda, sino que manifiesta una posición totalmente contraria a la diversidad cultural y el multilingüismo, realidades plenamente enraizadas en la Europa de nuestros días.

Opiniones como las del manifiesto son peligrosas porque pueden conducir a la discriminación y a la violencia contra las minorías, acciones de las que por desgracia ya hemos sido testigo en otros contextos y momentos históricos.
La adhesión al manifiesto por parte de su cadena es, en consecuencia, un hecho muy grave, ya que un medio de comunicación privado en régimen de concesión del espacio radioeléctrico público tiene el deber de fomentar los valores democráticos, de tolerancia y de protección y respeto a las minorías.

Su adhesión a este texto no representa únicamente una enorme falta de respeto contra la lengua y la cultura de algunos de los más populares profesionales que trabajan en Telecinco, sino también contra la misma audiencia de Telecinco en Cataluña, es decir, contra sus propios televidentes.

Entiendo pues que su emisora nos considera a mí y a cualquier otro televidente catalanohablante, gallegohablante o vascohablante ciudadanos de segunda, y por lo tanto deduzco que no están ustedes interesados en mi consumo televisivo.

Así pues, les comunico que a partir de ahora procuraré no mirar Telecinco, un comportamiento que recomendaré a mis familiares, amigos y compañeros de trabajo. Por otro lado me reservo el derecho de protestar ante el Ministerio de Industria por el mal uso que realiza Telecinco de su concesión de espacio radioeléctrico público y el derecho de presionar a las empresas anunciantes para que dejen de contratar tiempo de publicidad en Telecinco.

Cordialmente,

LLuís Artiga Jorba

Benvolgut Sr. Conseller Delegat Paolo Vasile,

Escric per expressar la meva protesta per la manca de continguts en català a la programació de Telecinco i per l’adhesió de Telecinco al “Manifiesto por la lengua común” que un grup d’intel•lectuals nacionalistes van publicar al diari EL MUNDO el proppassat 23 de juny.

Aquest manifest exigeix la negació de drets a les minories lingüístiques d’Espanya, tot consagrant la seva desigualtat davant la llei, amb l’argument que el castellà és una llengua superior i que els seus parlants, per tant, han de tenir més drets que els ciutadans que parlen el català, el gallec o el basc com a primera llengua. Si es fes el mateix raonament en relació a les dones, el manifest seria sexista; i si es fes en relació a les persones negres, ningú tindria cap dubte del seu caràcter racista. En aquest sentit el manifest és contrari a la Constitució espanyola, que proclama la igualtat de tots els ciutadans davant la llei.

El manifest, però, no només considera els catalanoparlants, gallegoparlants i bascoparlants com a ciutadans de segona, sinó que expressa una posició totalment contrària a la diversitat cultural i el multilingüisme, realitats plenament arrelades a l’Europa dels nostres dies. Opinions com les del manifest són perilloses perquè poden conduir a la discriminació i la violència contra les minories, com malauradament ja hem vist en altres contextos i moments històrics.

L’adhesió de la seva cadena, doncs, és molt greu, perquè un mitjà de comunicació privat en regim de concessió de l’espai radioelèctric públic té el deure de promoure els valors democràtics, de tolerància i de protecció i respecte a les minories. La seva adhesió a aquest text no només és una enorme falta de respecte contra la llengua i la cultura d’alguns dels més populars professionals que treballen a Telecinco, sinó també contra la mateixa audiència de Telecinco a Catalunya, és a dir, els seus propis televidents.

Entenc que la seva emissora em considera a mi i a qualsevol altre televident catalanoparlant, gallegoparlant o bascoparlant com un ciutadà de segona, i per tant dedueixo que vostès no estan interessats en el meu consum televisiu.
Així doncs, els comunico que a partir d’ara procuraré no mirar Telecinco, un comportament que recomanaré als meus familiars, amics i companys de feina. D’altra banda, em reservo el dret de protestar davant del Ministeri d’Indústria pel mal ús que fa Telecinco de la seva concessió d’espai radioelèctric públic, i de pressionar les empreses anunciants perquè deixin de contractar temps de publicitat a Telecinco.
Ben cordialment,

LLuís Artigas Jorba

Lettera a Telecinco:

Egregio Signor Consigliere Delegato Paolo Vasile,
Le scrivo per esprimere la mia protesta per l’adesione di Telecinco al “Manifiesto por la lengua común” [Manifesto per la lingua comune] che un gruppo di intellettuali nazionalisti ha pubblicato sul quotidiano EL MUNDO lo scorso 23 giugno.
Tale manifesto esige che vengano negati i loro diritti alle minoranze linguistiche della Spagna, sancendo il principio della loro ineguaglianza di fronte alla legge, con l’affermazione della superiorità della lingua castigliana i cui parlanti quindi, dovrebbero essere titolari di maggiori diritti rispetto ai cittadini che parlano il catalano, il galiziano o il basco come prima lingua. Se lo stesso ragionamento venisse applicato alle donne il manifesto sarebbe sessista; e se lo fosse alle persone negre, nessuno nutrirebbe dubbio alcuno sul suo carattere razzista. Si tratta quindi di un manifesto contrario alla Costituzione spagnola, che proclama l’eguaglianza di tutti i cittadini di fronte alla legge.
Il manifesto però non si limita a considerare i parlanti catalano, galiziano e basco come cittadini di seconda categoria, e si spinge sino ad esprimere una posizione totalmente contraria alla diversità culturale ed al multilinguismo, realtà pienamente radicate nell’Europa dei nostri giorni. Opinioni come quelle del manifesto sono pericolose perché possono condurre alla discriminazione ed alla violenza ai danni delle minoranze, come purtroppo abbiamo già visto in altri contesti e momenti storici.
L’adesione della sua catena quindi è gravissima, perché un mezzo di comunicazione privato in regime di concessione dello spazio radioelettrico pubblico ha il dovere di promuovere i valori di democrazia, tolleranza, tutela e rispetto delle minoranze. La sua adesione a questo testo non solo rappresenta un’enorme mancanza di rispetto nei confronti della lingua e della cultura di alcuni dei più popolari professionisti che lavorano a Telecinco, ma anche contro lo stesso pubblico di Telecinco in Catalogna, cioè i suoi stessi telespettatori.
Ne deduco che la sua emittente considera me ed ogni altro telespettatore di lingua catalana, basca o galiziana come un cittadino di seconda classe e che quindi non siete interessati al mio consumo televisivo.
Le comunico quindi che d’ora in poi farò a meno di guardare Telecinco, un comportamento che raccomanderò ai miei familiari, amici e colleghi di lavoro. D’altra parte mi riservo la facoltà di protestare presso il Ministero d’Industria per l’uso inadeguato che Telecinco fa della sua concessione di spazio radioelettrico e di esercitare pressioni sugli inserzionisti affinché rinuncino alla contrattazione di spazi pubblicitari a Telecinco.

Cordiali saluti,

LLuís Artigas Jorba

Carta al Ministro y al Ministerio de Industria, Turismo y Comercio del Estado Español:

Apreciado Sr. Miguel Sebastián Gascón,
Escribo para manifestar mi enérgica protesta por la adhesión de Telecinco al “Manifiesto por la lengua común” que un grupo de intelectuales nacionalista españoles publicó en el periódico EL MUNDO el pasado 23 de junio y para pedirle que emita instrucciones a los organismos reguladores de las concesiones de espacio radioeléctrico público para que intervengan ante un uso claramente ilegítimo de este espacio público.
El manifiesto al que se ha adherido Telecinco exige la negación de derechos a las minorías lingüísticas de España, consagrando al mismo tiempo su desigualdad ante la ley, con el argumento de que el castellano es una lengua superior [?] y que sus hablantes, por lo tanto, deben poseer más derechos que los ciudadanos que hablan el catalán, el gallego o el vasco como primera lengua. Si se hiciese el mismo razonamiento respecto a las mujeres, el manifiesto sería sexista, y si se hiciese en relación con las personas negres, nadie albergaría duda alguna de su carácter racista. En este sentido el manifiesto es contrario a la Constitución española, que proclama la igualdad de todos los ciudadanos ante la ley. El manifiesto, pero, no sólo considera a los catalanohablantes, gallegohablantes y vascohablantes como ciudadanos de segunda, sino que manifiesta una posición totalmente contraria a la diversidad cultural y el multilingüismo, realidades plenamente enraizadas en la Europa de nuestros días. Opiniones como las del manifiesto son peligrosas porque pueden conducir a la discriminación y a la violencia contra las minorías, acciones de las que por desgracia ya hemos sido testigo en otros contextos y momentos históricos.
Por otro lado, Telecinco no se ha limitado a adherirse públicamente a este texto, sino que su consejero delegado, el Sr. Paolo Vasile, ha ofrecido a los autores del manifiesto las instalaciones de su cadena para difundir estas ideas que, como acabo de decir, son contrarias a los principios democráticos tal y como se entienden actualmente. Este hecho reviste particular gravedad, ya que se trata de una intervención totalmente injustificada e inaceptable en el debate político por parte de un medio de comunicación en régimen de concesión del espacio radioeléctrico público, y por lo tanto constituye un uso abusivo e ilegítimo de su concesión.
Le ruego, pues, que instruya las medidas legales y administrativas oportunas para que Telecinco rectifique, y que llegue, si es necesario, a las sanciones económicas y a la cancelación de su licencia de emisión.
Cordialmente,

LLuís Artigas Jorba

Carta al Ministre i al Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç de l’Estat Espanyol:

Benvolgut Sr. Miguel Sebastián Gascón,

Escric per expressar la meva enèrgica protesta per l’adhesió de Telecinco al “Manifiesto por la lengua común” que un grup d’intel•lectuals nacionalistes van publicar al diari EL MUNDO el proppassat 23 de juny, i per demanar-li que instrueixi els organismes reguladors de les concessions d’espai radioelèctric públic a intervenir davant d’un ús clarament il•legítim d’aquest espai públic.

El manifest a què s’ha adherit Telecinco exigeix la negació de drets a les minories lingüístiques d’Espanya, tot consagrant la seva desigualtat davant la llei, amb l’argument que el castellà és una llengua superior i que els seus parlants, per tant, han de tenir més drets que els ciutadans que parlen el català, el gallec o el basc com a primera llengua. Si es fes el mateix raonament en relació a les dones, el manifest seria sexista; i si es fes en relació a les persones negras, ningú tindria cap dubte del seu caràcter racista. En aquest sentit el manifest és contrari a la Constitució espanyola, que proclama la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. El manifest, però, no només considera els catalanoparlants, gallegoparlants i bascoparlants com a ciutadans de segona, sinó que expressa una posició totalment contrària a la diversitat cultural i el multilingüisme, realitats plenament arrelades a l’Europa dels nostres dies. Opinions com les del manifest són perilloses perquè poden conduir a la discriminació i la violència contra les minories, com malauradament ja hem vist en altres contextos i moments històrics.
D’altra banda, Telecinco no s’ha limitat a adherir-se públicament a aquest text, sinó que el seu conseller delegat, el Sr. Paolo Vasile, ha ofert als autors del manifest les instal•lacions de la seva cadena per difondre aquestes idees que, com acabo de dir, són contràries als principis democràtics tal com s’entenen actualment. Aquest fet és especialment greu, ja que es tracta d’una intervenció totalment injustficada i inacceptable en el debat polític per part d’un mitjà de comunicació en règim de concessió de l’espai radioelèctric públic, i per tant constitueix un ús abusiu i il•legítim de la seva concessió.

Li prego, doncs, que prengui les mesures legals i administratives oportunes perquè Telecinco rectifiqui, arribant si és necessari a les sancions econòmiques i a la cancel•lació de la seva llicència d’emissió.

Ben cordialment,

LLuís Artigas Jorba

Lettera al Ministero d’Industria, Turismo e Commercio dello Stato Spagnolo:

Egregio Signor Miguel Sebastián Gascón,

Le scrivo per esprimere la mia energica protesta per l’adesione di Telecinco al “Manifiesto por la lengua común” [Manifesto per la lingua comune] che un gruppo di intellettuali nazionalisti ha pubblicato sul quotidiano EL MUNDO lo scorso 23 giugno e per chiederle l’intervento degli enti regolatori delle concessioni di spazio radioelettrico pubblico in risposta ad un uso così chiaramente illegittimo di questo spazio.

Il manifesto cui ha aderito Telecinco esige che vengano negati i loro diritti alle minoranze linguistiche della Spagna, sancendo il principio della loro ineguaglianza di fronte alla legge, con l’affermazione della superiorità della lingua castigliana i cui parlanti quindi, dovrebbero essere titolari di maggiori diritti rispetto ai cittadini che parlano il catalano, il galiziano o il basco come prima lingua. Se lo stesso ragionamento venisse applicato alle donne il manifesto sarebbe sessista; e se lo fosse alle persone negre, nessuno nutrirebbe dubbio alcuno sul suo carattere razzista. Si tratta quindi di un manifesto contrario alla Costituzione spagnola, che proclama l’eguaglianza di tutti i cittadini di fronte alla legge.

Il manifesto però non si limita a considerare i cittadini di lingua catalana, basca e galiziana come cittadini di seconda categoria, e si spinge sino ad esprimere una posizione totalmente contraria alla diversità culturale ed al multilinguismo, realtà pienamente radicate nell’Europa dei nostri giorni. Opinioni come quelle del manifesto sono pericolose perché possono condurre alla discriminazione ed alla violenza ai danni delle minoranze, come purtroppo abbiamo già visto in altri contesti e momenti storici.

D’altra parte, Telecinco non si è limitata ad offrire la sua pubblica adesione a tale testo ed il suo consigliere delegato, Sig. Paolo Vasile, ha offerto agli autori del manifesto gli impianti della sua catena per la diffusione di queste idee che, come ho già detto, sono contrarie ai principi democratici modernamente intesi. Detta circostanza è di estrema gravità, dato che si tratta di un intervento del tutto ingiustificato ed inaccettabile nel dibattito politico di un mezzo di comunicazione in regime di concessione dello spazio radioelettrico pubblico, che costituisce quindi un uso abusivo ed illegittimo dell’assegnazione.

La prego quindi di adottare i provvedimenti legali ed amministrativi opportuni affinché Telecinco rettifichi, giungendo se necessario all’imposizione di sanzioni economiche ed alla revoca della licenza di emissione.
Distinti saluti,

LLuís Artigas Jorba

Benvolguts senyors/es,

Escric per informar-los que la cadena de televisió Telecinco, en què vostès anuncien els seus productes i serveis, s’ha adherit al “Manifiesto por la lengua común” que un grup d’intel•lectuals nacionalistes van publicar al diari EL MUNDO el proppassat 23 de juny, i que per aquest motiu he decidit no tornar a sintonitzar aquesta cadena.

El manifest a què s’ha adherit Telecinco exigeix la negació de drets a les minories lingüístiques d’Espanya, tot consagrant la seva desigualtat davant la llei, amb l’argument que el castellà és una llengua superior i que els seus parlants, per tant, han de tenir més drets que els ciutadans que parlen el català, el gallec o el basc com a primera llengua. Si es fes el mateix raonament en relació a les dones, el manifest seria sexista; i si es fes en relació a les persones negres, ningú tindria cap dubte del seu caràcter racista. En aquest sentit el manifest és contrari a la Constitució espanyola, que proclama la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. El manifest, però, no només considera els catalanoparlants, gallegoparlants i bascoparlants com a ciutadans de segona, sinó que expressa una posició totalment contrària a la diversitat cultural i el multilingüisme, realitats plenament arrelades a l’Europa dels nostres dies. Opinions com les del manifest són perilloses perquè poden conduir a la discriminació i la violència contra les minories, com malauradament ja hem vist en altres contextos i moments històrics.

L’actuació de Telecinco és, en la meva opinió, totalment inacceptable, i és una ofensa i una agressió contra tots els televidents dels territoris espanyols on existeix una llengua pròpia. Com a consumidor, no puc permetre que se m’insulti i se’m consideri un ciutadà de segona.

Els demano, doncs, que es queixin a Telecinco per la seva actitud discriminatòria contra els seus consumidors i que deixin d’anunciar els seus productes i serveis a Telecinco, ja que és intolerable que una cadena en règim de concessió de l’espai radioelèctric públic es comporti d’aquesta manera. En el cas que Telecinco no rectifiqui i si vostès segueixen contractant temps publicitari a Telecinco, hauré de buscar alternatives als productes que vostès ofereixen.
Ben cordialment,

LLuís Artigas Jorba

Letter to companies advertising on Telecinco:

Dear sir/madam,

I am writing to inform you that the Telecinco television channel, on which you advertise your products and services, has subscribed to the “Manifesto for the common language” which a group of nationalist intellectuals published in the newspaper El mundo last 23 June, and for which reason I have decided not to watch this channel again.

The manifesto subscribed to by Telecinco is calling for the denial of the rights of language minorities in Spain, thus endorsing their inequality before the law, with the argument that Spanish is a superior language and that Spanish speakers must therefore have more rights than citizens that speak Catalan, Galician or Basque as their first language. If the same reasoning were applied to women, the manifesto would be sexist; and if it were done so with regard to black people, nobody would doubt its racist nature. In this sense, the manifesto is contrary to the Spanish Constitution, which proclaims the equality of all citizens before the law. However, not only does the manifesto regard Catalan, Galician and Basque speakers as second-class citizens, but also expresses a position that is totally contrary to cultural diversity and multilingualism, a reality which is deeply rooted in modern-day Europe. Opinions such as those contained in the manifesto are dangerous because they can lead to discrimination and violence against minorities, as unfortunately we have already seen in other contexts and moments in history.

Telecinco's action is, in my opinion, totally unacceptable, and constitutes an offence and an aggression against all television viewers in Spain who speak a language other than Spanish. As a consumer, I cannot tolerate being insulted and regarded as a second-class citizen.

I therefore call upon you to lodge a complaint with Telecinco on account of its discriminatory attitude towards its consumers and to stop advertising your products and services on Telecinco, since such behaviour by a channel using a concession of the public radioelectric system is intolerable. If Telecinco fails to retract, and you continue to advertise on Telecinco, I will be obliged to seek alternatives to your products.

Yours sincerely,

LLuís Artigas Jorba

Carta a las empresas anunciantes en Telecinco:

Apreciado/a Señor/a,

Les escribo para informarles de que la cadena de televisión Telecinco, en la que ustedes anuncian sus productos y servicios, se ha adherido al “Manifiesto por la lengua común” que un grupo de intelectuales nacionalistas publicó en el diario EL MUNDO el pasado 23 de junio, y que por este motivo he decidido no volver a sintonizar esta cadena.

El manifiesto al que se ha adherido Telecinco exige la negación de derechos a las minorías lingüísticas de España, consagrando al mismo tiempo su desigualdad ante la ley, con el argumento de que el castellano es una lengua superior y que sus hablantes, por lo tanto, deben poseer más derechos que los ciudadanos que hablan el catalán, el gallego o el vasco como primera lengua. Si se hiciese el mismo razonamiento respecto a las mujeres, el manifiesto sería sexista, y si se hiciese en relación con las personas negras, nadie albergaría duda alguna de su carácter racista. En este sentido el manifiesto es contrario a la Constitución española, que proclama la igualdad de todos los ciudadanos ante la ley. El manifiesto, pero, no sólo considera a los catalanohablantes, gallegohablantes y vascohablantes como ciudadanos de segunda, sino que manifiesta una posición totalmente contraria a la diversidad cultural y el multilingüismo, realidades plenamente enraizadas en la Europa de nuestros días. Opiniones como las del manifiesto son peligrosas porque pueden conducir a la discriminación y a la violencia contra las minorías, acciones de las que por desgracia ya hemos sido testigo en otros contextos y momentos históricos.

La actuación de Telecinco es, en mi opinión, totalmente inaceptable, y representa una ofensa y una agresión contra todos los televidentes de los territorios españoles donde existe una lengua propia. Como consumidor, no puedo permitir que se me insulte y se me considere un ciudadano de segunda.

Les pido, pues, que se quejen a Telecinco por su actitud discriminatoria contra sus consumidores y que dejen de anunciar sus productos y servicios en Telecinco, ya que es intolerable que una cadena en régimen de concesión del espacio radioeléctrico público se comporte de esta manera. En el caso de que Telecinco no rectifique, y si ustedes continúan contratando tiempo publicitario a Telecinco, tendré que buscar alternativas a los productos que ustedes ofrecen.

Cordialmente,

LLuís Artigas Jorba
Lettera alle società che trasmettono spot pubblicitari su Telecinco Egregi:

Signori/e,
Scrivo per informarvi che la catena televisiva Telecinco, su cui appare la pubblicità dei vostri prodotti e servizi, ha aderito al “Manifiesto por la lengua común” [Manifesto per la lingua comune] che un gruppo di intellettuali nazionalisti ha pubblicato sul quotidiano EL MUNDO lo scorso 23 giugno e che per tale motivo ho deciso di non sintonizzare più questa catena.

Il manifesto cui ha aderito Telecinco esige che vengano negati i loro diritti alle minoranze linguistiche della Spagna, sancendo il principio della loro ineguaglianza di fronte alla legge, con l’affermazione della superiorità della lingua castigliana i cui parlanti quindi, debbono essere titolari di maggiori diritti rispetto ai cittadini che parlano il catalano, il galiziano o il basco come prima lingua. Se lo stesso ragionamento venisse applicato alle donne il manifesto sarebbe sessista; e se lo fosse alle persone negre, nessuno nutrirebbe dubbio alcuno sul suo carattere razzista. Si tratta quindi di un manifesto contrario alla Costituzione spagnola, che proclama l’eguaglianza di tutti i cittadini di fronte alla legge.

Il manifesto però non si limita a considerare i parlanti delle lingue catalana, basca e galiziana come cittadini di seconda categoria, e si spinge sino ad esprimere una posizione totalmente contraria alla diversità culturale ed al multilinguismo, realtà pienamente radicate nell’Europa dei nostri giorni. Opinioni come quelle del manifesto sono pericolose perché possono condurre alla discriminazione ed alla violenza ai danni delle minoranze, come purtroppo abbiamo già visto in altri contesti e momenti storici.

L’iniziativa di Telecinco è, a mio avviso, del tutto inaccettabile e rappresenta un’offesa ed un’aggressione a tutti i telespettatori dei territori spagnoli in cui esiste una lingua propria. Come consumatore non posso accettare di essere insultato e considerato un cittadino di seconda classe.

Vi chiedo dunque di intervenire presso Telecinco riprovandone il comportamento discriminatorio nei confronti dei vostri consumatori e di ritirare gli spot sui vostri prodotti e servizi da Telecinco, dato che è intollerabile che una catena in regime di concessione dello spazio radioelettrico pubblico si comporti in questo modo. Qualora Telecinco non rettifichi e i vostri prodotti continuino ad essere pubblicizzati su Telecinco, mi vedrò costretto a cercare alternative ai prodotti da voi offerti.

Cordiali saluti,

LLuís Artigas Jorba

Un esparreguerense ocho años en el libro de los records "Guinness".

2008-06-17T11:30:00.000-07:00

La curiosa creación esta depositada en un importante Museo nacional.

Nacido en el año 1936 Lluís Llongueras i Batlle es un esparreguerense que ha logrado con su esfuerzo conquistar las cimas más altas de la fama y pasar por meritos propios a la historia como uno de nuestros hijos de más renombre universal.

Hombre polifacético, inquieto, innovador, pionero y creador en su difícil profesión, ha estado y es, el peluquero genial, el empresario con visión de futuro, el escultor que plasma su universo con las manos, el pintor que hace vibrar con sus colores, el escritor polivalente, el periodista de la esperanza.... y un sinfín de cosas más.

Conocido internacionalmente, su nombre y manos se han codeado con la gente más VIP de nuestro globo. Políticos, reyes, magnates, nobles, cineastas, actores, artistas…. Famosos y requetefamosos, habidos y por haber, le han admirado, envidiado, buscado.

Top Hair International by Llongueras

Sin embargo, el motivo de este artículo no gira por su basta obra innovadora del arte del peinado. Sino por la curiosidad de su entrada en el libro de los Records. Más popularmente conocido como "Guinness".

Verónica Romeo-OT (Visitas LLongueras)

Todo empezó como un proyecto entre dos personas poco comunes, a quienes les unía una estrecha amistad: LLuís Llongueras y el genial pintor Salvador Dalí . Una amistad que enlazaría un curioso proyecto común: que nuestro famoso e internacional esparreguerense realizara una gigantesca peluca que sirviera de cortina en una habitación que el pintor Salvador Dalí dedicaba a Mae West en su Teatro Museo Dalí de Figueres [Girona, Catalunya].

Lejos de asustarse, Llongueras se puso a trabajar. Más de mil horas dicen sus cronistas que le costaría la realización de la colosal peluca. Pero, una vez realizado semejante portento, no solo disfrutaría del honor de quedar expuesta permanentemente en el Museo Dalí, -un museo que, recordémoslo, ha recibido más de 10 millones de visitantes en los últimos 25 años de existencia- sino que además, la singular obra del Lluís LLongueras entraría en la historia a través del conocido Libro de los Records Guinness del año 1992 por ser la peluca más grande del mundo.

Con el paso de los años, la referida obra envejeció. No pudo superar el deterioro natural del paso del tiempo. Instalada en el año 1976 como parte del montaje escultórico permanente realizado por Salvador Dalí y el arquitecto Óscar Tusquets, con unas medidas de 4’40 x 3’46 mts, transcurridos ya 25 años sobre sus espaldas se había convertido en una viejecita. Se hizo aconsejable la sustitución de la misma por una de totalmente nueva.
Este último ejemplar se estrenaría el 11 de enero del 2000 manteniendo las características de su antecesora a pesar de ser de material acrílico.

El record que ostentaba nuestro Lluís LLongueras, según algún articulista, se perdería en marzo del 2000 en manos de una peluquería de la población de Arenys de Mar llamada Mar French Moda.
Hoy, esta curiosidad o anécdota es patrimonio de nuestra memoria colectiva. A Llongueras, se le puede entender o no. Aplaudir o criticar. Pero sus creaciones nunca dejan indiferente a nadie.

Y es que hay esparreguerenses que no tienen ni "un pelo" de tontos….

Technorati Tags:
Lluís+Llongueras+Batlle, Esparreguera, Mar+French+Moda, Óscar+Tusquets, Salvador+Dalí, Records, Guinness, Museo+Dalí, peluquería, Teatro+Museo, Sala+Mae+West, Figueres, Girona, Catalunya, VIP, libro+de+los+records

Add to: Technorati Digg del.icio.us Yahoo BlinkList Spurl reddit Furl
Lluís+Llongueras+Batlle Esparreguera Mar+French+Moda Óscar Tusquets, Salvador+Dalí Records Guinness Museo+Dalí peluquería Teatro+Museo Sala+Mae+West Figueres Girona Catalunya VIP libro+de+los+records

LOS CONCURSOS DE PINTURA RÁPIDA EN ESPARREGUERA

2007-10-15T21:00:00.000-07:00

Durante la década de los años setenta con motivo de la Fiesta Mayor de la localidad se puso de moda varias actividades de carácter anual. Una de ella, seria los aquellos populares concursos de pintura rápida. Una actividad que enraizaría bien dentro del espíritu de nuestra población, que siempre ha sido cuna de artista de toda índole.

En sus inicios, aquellos concursos los organizaba la hoy desaparecida “ Associació de Pares de Familia” [Asociación de Padres de Familia] de Esparreguera, apoyados por el patrocinio del Ayuntamiento de Esparreguera y la entidad financiera catalana “Caixa de Pensions per a la Vellessa i d’Estalvis” [Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro].

El evento se iniciaba con el tradicional sellado de telas de los pintores participantes en la Biblioteca Popular, situada en la plaza de Santa Eulalia. Bien temprano. A las 9 de la mañana. Dándose por iniciado acto seguido el concurso.

Como atención a los participantes forasteros, -algunos venían de bien lejos- en el momento de sellar las telas y como apoyo de los organizadores a las artes plásticas, recibían un bocadillo y una bebida para que desayunasen.

Las obras, debían entregarse antes de las 13 horas, pues se procedía a la deliberación del Jurado para asignar los premios de la categoría general, categoría local y los dos grupos de la categoría infantil.

Nuestras calles, callejuelas y plazas se llenaban de ansiosos artistas que cargados con sus enseres se movían constantemente buscando el encuadre o inspiración de sus obras.

Localizado el lugar, abrían sus caballetes y cajas de pinturas, empezando sin perder tiempo su trabajo... Esbozaban, trabajaban las sombras, variaban los colores.. El publico transeúnte se paraba para ver aquellos artistas que con la velocidad del rayo movían sus pinceles y llenaban sus telas de formas y colores... para posteriormente presentar su obra a concurso.

A las puertas de la Biblioteca, aguardarían impacientes el veredicto artistas participantes y publico en general -que si no se hacia esperar- normalmente tenia lugar a las 14 horas.

Después del fallo, la muchedumbre concentrada asaltaba el edificio y se dirigía a la Sala de Exposiciones de la Biblioteca. Donde los organizadores y autoridades locales, hacían solemne entrega de los premios a los artistas premiados, y daban por abierta al publico en general la exposición de todas las obras artísticas allí depositadas.

Una exposición que restaría abierta a nuestro publico de diez a quince días. No cabe decir que tratándose de estas fiestas, la sala estaría muy frecuentada por naturales y visitantes forasteros...

Con los años, los premios se fueron mejorando económicamente. Y aparecieron los llamados “accésit” o recompensa inferior inmediata al premio. Y también los premios de carácter especial para fomentar algún aspecto concreto. Como el tema de la iglesia románica de “Santa Maria del Puig”, o aquel otro premio especial destinada a premiar la obra mejor realizada en técnica de acuarela.

En la década de los años ochenta se cambio de organizadores y también la sede de los mismos. Al desaparecer la “Associació de Pares de Familia” pasaría a manos de la “Associació de Jubilats i Pensionistes” [Asociación de Jubilados y Pensionista” de Esparreguera] y el sellado de telas -como también la exposición- tendría lugar en su sede, el llamado “L’Esplai” situado en la calle Gran número 78 de Esparreguera.

De hecho, aquí encontraremos la pequeña anécdota que recoge este articulo: en las bases del concurso y carteles publicitarios del evento se hacia constar que el Concurso de Pintura Rápida lo organizaba “L’Esplai”. Sin embargo, -y como tenia que ser-, las actas del concurso llevarían el membrete oficial de sus organizadores reales.

Nos encontraríamos pues, con la utilización popular del nombre del local, mas que del nombre de los “inquilinos”.

Me permitiré transcribir una de las actas tal como se redactaría originalmente:

<< XVº CONCURS DE PINTURA RÁPIDA

ACTA DEL FALLO DEL JURAT

REUNITS ELS ABAIX SIGNATS A LA SALA D’EXPOSICIONS DE L’AJUNTAMENT IPERTANYENTS ALS DIFERENTS ESTAMENTS DE L’ART, ES CONSTITUEIX EN JURAT QUALIFICADOR DEL XVº CONCURS DE PINTURA RÁPIDA I EMETEN ÚNANIMEMENT EL SEGUENT VEREDICTE DE LES OBRES PRESENTADES.

CLASIFICACIO GENERAL

1er. PREMI Nº 55 JOSEP ROIG AGUILO

2nd. “ “ 43 JOSEP CAMACHO BAEZA

3r. “ “ 15 MONTSERRAT OLIVA SEGURA

CLASIFICACION LOCAL

1er. PREMI Nº 27 JOSEP GRAU PIÑOL

2ond. “ “ 21 LLUÍS ARTIGAS JORBA

3r. “ “ 18 JOAQUIM CUSCO

PREMI ESPECIAL SANTA MARIA DEL PUIG

Nº 16 JOSEP M. CUADRAS VICARRA

PREMI ESPECIAL AQUARELA

Nº 27 DIDAC REYES

ACCESIT DE 2.000 Ptas. Nº 44 FRANCESC GÜRLL MELA

PREMI CATEGORÍA INFANTIL

Fins els 10 ANYS

1er. PREMI Nº 8 JAUME PARIS PRATS

2º “ “ 3 JORDI MORATO GARRIGA

de 10 A 14 ANYS

1er. PREMI Nº 25 MARC MONES CERA

2nd. “ “ 2 JUDIT MORATO GARRIGA

JURAT

RAIMON LLORT i GASET

EVARISTO BENITEZ

ENRIC TORRES i MASIP

FRANCESC GUITART i COMAPOSADA

ISIDRE MONÉS i PONS

Esparreguera 10 de Juliol de 1983 >>

En el documento figuraran también las firmas de Raimon Llort, como Director de la Escuela de Bellas Artes, la de Evaristo Benítez, como Profesor de la misma escuela, la de Enric Torres como Director Artístico de Publicidad, la de Francesc Guitart en su calidad de Artista-Pintor y la de Isidre Monés como Artista Ilustrador.

El tema nos daría para una segunda anécdota bastante irónica: podríamos decir que los Padres de Familia -con el transcurrir de los años- se hicieron mayores... Se jubilaron. Se convirtieron en felices pensionistas... en la Asociación de Jubilados y Pensionistas. Pero, a pesar de todo, han seguido al pie del cañón, para que nuestra amada ciudad de Esparreguera continuase disfrutando de esta interesante actividad cultural...

EL COLECTIVO ESPARREGUERENSE DE BÚSQUEDAS (CER)

2006-08-08T23:35:00.000-07:00

Uno no puede dejar de sorprenderse del habitual caos que envuelven las cosas de nuestra localidad. Por poco suspicaz que uno sea, por muy despistado que se quiera ser, por muy intrascendente que se consiga ser con uno mismo... al revisar nuestra historia colectiva aparecen descuadres de todo tipo: Torneos deportivos que de un año para otro se saltan la numeración en su edición; inauguraciones y reinauguraciones que inexplicablemente se repiten... concursos.... y otras cosas más.

A este run-run cotidiano súmese los datos respecto a las fechas. Que pocas veces coinciden. En fin, para todos los gustos hay...

Con motivo de la “Fira d’Entitats d’Esparreguera” [Feria de Entidades de Esparreguera] de este año 2006, cayó en mis manos una guía de entidades editada por el muy ilustre Ayuntamiento que en su pagina 23 se habla del “Col·lectiu Esparreguerí de Recerques” [Colectivo Esparreguerense de búsquedas] hoy día bajo dirección de Oriol Achón Casas y Montserrat Llopart Corsà.

La guía nos presenta los objetivos de la entidad: El estudio, la investigación y la divulgación de los valores culturales de nuestro termino municipal, particularmente en el campo de la arqueología, la bibliografía y el patrimonio artístico, fomentando el conocimiento de nuestra historia en todas sus variantes.
La guía nos informa también que se fundó esta entidad en septiembre del año 1994 como fruto de las inquietudes históricas, culturales y artísticas de un conjunto de personas de nuestra localidad.
La fecha, no es coincidente si consultamos otros documentos. Por ejemplo, si cogemos el “Dossier Informatiu d’entitats” [Dossier Informativo de Entidades] editado también por el ilustre Ayuntamiento de Esparreguera de mayo del año 1996 y nos situamos en su pagina 49, leeremos que el “Col·lectiu Esparregueri de Recerques” se fundó en el año 1995.

Reconozco que Yo no poseo la fecha exacta de su fundación para ofrecerles.
Puedo, no obstante, hacer memoria de algún documento que conservo del año 1991, donde ya aparece el anagrama de esta entidad, recordándolo como acto anecdótico y desenfadado de la historia de nuestra ciudad.

Uno de ellos se trata de una carta que se me envió fechada a 17 de junio del año 1991, con membrete del “Col·lectiu Esparreguerí de Recerques” que decía:

“Apreciat convilatà:
Creiem que per la teva trajectòria cultural a la Vila pot interesar-te el projecte de configurar una exhaustiva història d’Espareguera, anomenada “La Nostra Història”.
L’esborrany de l’esmentada obra es presentarà al concurs que promou la Fundació Enciclopedia Catalana, “Concurs de Premis a la Creació i a la Investigació”.
És per aquest motiu que et convoquem a una reunió el dijous 20 de juny a les 20’30 a la Biblioteca Popular.
Esperem la teva asistencia i participació en la confecció de l’obra.
Joseph Paulo i Sàbat”

En idioma castellano: “Apreciado convecino:
Creemos que por tu trayectoria cultural en la Villa puedes interesarte el proyecto de configurar una exhaustiva historia de Esparreguera, denominada “Nuestra Historia”.
El borrador de la referida obra se presentara al concurso que promueve la Fundación Enciclopedia Catalana, “Concurso de premios a la Creación y a la Investigación”.
Es por este motivo que se te convoca a una reunión el jueves 20 de junio a las 20’30 en la Biblioteca Popular.
Esperamos tu asistencia y participación en la confección de la obra.
Joseph Paulo Sàbat.”

He de decir que Yo asistiría a esta convocatoria. A pesar de hacerse en un período muy inoportuno de mi vida pues tenia a mi madre ingresada en el Hospital.
En la reunión celebrada en la Biblioteca Popular “Beat Doménec Castellet d’Esparreguera” asistimos solo doce personas.

Siguiendo las agujas del reloj estuvimos sentados alrededor de la mesa:

1.- Josep Paulo, que fue quien presidió el acto y era el convocante de la reunión
2.- La señorita Carol, por aquel entonces novia de mi amigo Alex Moll
3.- Una chica que no conocía,
4.- El señor Julià, ex-presidente de la Asociación de Vecinos de la Zona Deportiva de Esparreguera
5.- Yo;
6.- Josep Puig, comerciante, coleccionista e investigador
7.- Lluís Ferrer , grafista de la calle Gran de nuestra localidad, que había tenido una Agencia de Publicidad;
8.- Mariona Masferrer, bibliotecaria
9.- Josep Mestres, propietario de un taller mecánico de la calle Feliu Monner,
10.- El señor Paulo, comerciante y librero del la calle Gran y hermano de quien presidía este acto
11.- Maria Rosa Codina, estudiante de historia; y finalmente
12.- Lluís Moreno, erudito.

Los allí reunidos debatimos sobre las necesidades culturales de nuestra localidad. De la conveniencia de recoger, recopilar, estudiar y clasificar nuestro patrimonio histórico y arqueológico; para evitar su perdida, y la conveniencia de darlo a conocer a las nuevas generaciones.

Se presentaría también el proyecto de una obra ambiciosa que pretendía aglutinar todo el saber sobre nuestra localidad, en diez volúmenes, que debían publicarse a razón de uno por año, desde el 1991 hasta el año 2000.
Se trataba pues, de formar un equipo multidisciplinar que acometiese ese proyecto.

El proyecto, contaría ya con un borrador elaborado, pues debía presentarse a la Fundación Enciclopedia Catalana como obra concursante en unos premios de investigación.

Este borrador presentado mostraba el contenido de la obra en 10 volúmenes que debiera llevar por nombre “La Nostra Història” [En castellano: Nuestra historia] y estaba dividido cada volumen en cuatro apartados. Uno, dedicado a los siglos anteriores o pasados. Un segundo apartado se dedicaba a recordar nuestro siglo por periodos de diez años. En el tercer capitulo, se hacia crónica del año anterior.
Finalmente el ultimo apartado se dedicaba a recoger la historia de los núcleos históricos diseminados por todo el termino municipal. Lo que podríamos llamar casas de campo, cases de pagès, o como se diria en Mèxico: ranchos.

Recordare aquí la estructura o contenido proyectado de la obra “La nostra història” volumen por volumen:

Volumen 1
Arqueología siglos IX y X. Del año 800 al 1000.
Nuestro siglo: Años 1900 al 1910
Crónica del año 1990
El termino municipal palmo a palmo: Can Tobella; La Puda
Fecha estimada de edición: Julio de 1991

Volumen 2
Siglo XI. Años 1000 al 1100
Nuestro siglo: años 1910 al 1920
Crónica del año 1991
El termino municipal palmo a palmo: Els Estrucs; Can Paloma
Fecha estimada de edición: 1992

Volumen 3
Siglo XII Años 1100 al 1200
Nuestro siglo: años 1920 al 1930
Crónica del año 1992
El termino municipal palmo a palmo: Can Castells, Can Vinyals, Font Rosada.
Fecha estimada de edición: 1993

Volumen 4
Siglo XIII Años 1200 al 1300.
Nuestro siglo: años 1930 al 1940.
Crónica del año 1993
El termino municipal palmo a palmo: Can Sedó, Cordelles, Masies de la Costa.
Fecha estimada de edición: 1994.

Volumen 5
Siglo XIV Años 1300 al 1400.
Nuestro siglo: años 1940 al 1950.
Crónica del año 1994
El termino municipal palmo a palmo: Can Claramunt, El Maset, Can Cortadelles, Ca N’Estruch
Fecha estimada de edición: 1995

Volumen 6
Siglo XV. Años 1400 al 1500.
Nuestro siglo: años 1950 al 1960.
Crónica del año 1995.
El termino municipal palmo a palmo: Can Llimona, L’Olana, Can Rial, La Casa Nova.
Fecha estimada de edición: 1996

Volumen 7
Siglo XVI. Años del 1500 al 1600.
Nuestro siglo: años 1960 al 1970.
El termino municipal palmo a palmo: Can Parent, Can Batlle, Can Treco, Can Cardús, Mas d’en Gall.
Fecha estimada de edición: 1997

Volumen 8
Siglo XVII. Años del 1600 al 1700.
Nuestro siglo: años 1970 al 1980.
Crónica del año 1997.
El termino municipal palmo a palmo: La Vinya Vella, Can Golart, can Rubió, Can Ángel, Can Roca.
Fecha estimada de edición: 1998.

Volumen 9
Siglo XVIII. Años del 1700 al 1800.
Nuestro siglo: años del 1980 al 1990.
Crónica del año 1998.
El termino municipal palmo a palmo: Can Comelles, can Sant Joan, El Batlló.
Fecha estimada de edición: 1999.

Volumen 10
Siglo XIX. Años del 1800 al 1900.
Nuestro siglo: años del 1990 al 2000.
Crónica del año 1999.
El termino municipal palmo a palmo: El núcleo urbano.
Fecha estimada de edición: 2000.

Como puede verse, se trataba de un proyecto ambicioso para un equipo tan reducido de personas: solo doce. Además, en un mes por muy motivados que estuviéramos, era técnicamente imposible sacar el primer volumen. La reunión tenia lugar el 20 de junio, y la salida programada era para el julio del mismo año.....
Además, las circunstancias familiares me impedían colaborar en semejante proyecto, por muy altruista que pudiese ser. De hecho, mi madre fallecería aquel mismo mes de julio.

Fue, pues, uno de tantos proyectos que se desvanecerían en el aire, como una suave tempestad de verano que a pesar de su carga eléctrica y la lluvia dejada, no conseguiría hacer florecer planta alguna...

Hoy solo queda su recuerdo. Y esos documentos del “Col·lectiu Esparreguerí de Recerques” del año 1991 dentro de una de las paginas de mi vida. Una anécdota, si quieren, que quizás avance un poco más la antigüedad o fecha de creación de esta loable entidad, que la fechas divergentes, que aparecen en las publicaciones oficiales que conforman nuestra historia y memoria colectiva...

2006-06-24T08:31:00.000-07:00

Es bien sabido que el mundo del periodismo es una carrera de constantes obstáculos. De correr, correr, correr. y mas correr. De hacer cambios continuos. De idas y venidas.
Cuando por fin ya se respira aliviado por el trabajo concluido, teniendo delante de nuestros ojos la definitiva maquetación o diseño de la publicación, vemos aparecer los inesperados nubarrones que acompañados de una fuerte carga eléctrica nos descargaran lluvia, rayos y truenos.
Contra pronostico, aparece aquella noticia inesperada que debemos incluir con urgencia. Pese el cierre de la fecha de presentación de los originales a la imprenta... Y nuestro flamante esquema de boletín o revista "se nos va al traste" como se fue al fondo del mar el gigantesco Titánic.
Sí, se nos va a pique por colisión -no de un iceberg como en el caso del referido buque- sino por la aparición de la noticia inesperada...

Por esto, veremos que existe un desfase entre las ilustraciones de nuestro buen esparreguerense, el Lluís Artigas Jorba, y la fecha de publicación de sus originales.

Nada de extrañar seria encontrar en algunos números de nuestra revista “Butlletí d’Escacs” [en lengua castellana “Boletín de Ajedrez”] como dibujante a una persona y curiosamente... no veamos aparecer ninguna ilustración suya...
Una realidad que sufrirían indistintamente todo “el trío” de ilustradores de esta revista catalana. Tanto nuestro Lluís Artigas Jorba, como, el Esteban Gómez o el Carmelo Plaza.
De aquí que figurasen muchas veces en el apartado dedicado en cada número a reseñar su director, [Antoní López]; el Cabeza de la Redacción [Marc Ferrer]; los colaboradores de cada número; los suscriptores honorificos, los dibujantes y los fotógrafos. Una información que habitualmente aparecía en la segunda pagina de cada número publicado.

Recordemos el número correspondiente al mes de julio del año 1992, donde aparecería publicada otra de las ilustraciones de nuestro esparreguerense, elaboradas durante el año 1987.

Fue en la pagina 84 donde veríamos aparecer nuestra ilustración grafica. Un dibujo continuista en el estilo, donde nuevamente el autor buscará la complicidad del lector con su habitual humor de doble sentido como veremos.

Encontraremos a tres personajes en un hipotético ring de boxeo... Una situación -de entrada- extraña y chocante...
El autor sin embargo nos presenta la idea principal de fondo: la universalidad del ajedrez. Bien sabido es por todos que el ajedrez es practicado como deporte o como actividad de ocio por infinidad de personas de los mas variados oficios. De toda clase social, raza, religión o ideología. De aficionados a este noble juego los encontraremos entre políticos, intelectuales, profesionales, obreros. Personas adineradas y personas pobres de solemnidad... Músicos, militares, sanitarios... si tuviésemos que hacer lista de Ellos, seria interminable... Y, porque no, deberíamos incluir también a deportistas amateurs o profesionales de otras disciplinas deportivas.

A pesar de las diferencias existentes de mentalidad, de clase social o de “rol”, sin embargo, todos participan de la misma afición y hablan un mismo lenguaje: el del ajedrez. Y es con estas premisas que no debe resultar extraño que, de entrada, se nos presente en esta ilustración a tres buenos aficionados al boxeo, que también lo sean del ajedrez...

En el dibujo del Lluís Artigas Jorba encontraremos nuevamente a nuestro popular personaje del "Quimet Pelut" haciendo esta vez, las funciones de arbitro de boxeo. En la instantánea, le vemos observar pensativo al deportista que yace malparado en la lona, después de haber recibido la paliza de su vida. Es decir, de haber sido zurrado de lo lindo......
El desafortunado deportista, -también aficionado al ajedrez según nos enseña su contexto- yace en el suelo con un buen listado de lesiones: un enorme “Chichón” en la cabeza, la nariz ensangrentada, dos ojos morados... y algunas muelas por los suelos...
Sobre ÉL, una atmósfera de piezas de ajedrez blancas y negras voltean certificándonos que le han dejado bien “Kao” por los golpes recibidos...

Tan Pancho, el autor de semejante estropicio susurrara al pensativo arbitro la técnica utilizada para batir al desafortunado adversario con tanta contundencia: "Li he fet xec a la descoberta..." le dice. Lo que traducido al castellano seria: "Le he dado jaque a la descubierta....".

Nuevamente, observamos como el lápiz y el texto del Lluis Artigas se combinan buscando la complicidad del aficionado y lector de la revista. Utilizando una terminología -un lenguaje- bien conocido de sus destinatarios.
Aquí el paralelismo se buscara en lo que ocurre sobre el tablero durante una partida de competición, extrapolándolo a esta otra disciplina deportiva que es el boxeo.

En el mundo del ajedrez se entiende por "jaque" la amenaza directa contra la pieza más valiosa de cada deportista: el reí. Si este cae, es muerto o capturado, la partida finaliza. Toda la batalla, toda la estrategia, toda táctica, todos los movimientos realizados, se encaminan a dar caza o captura al rey adversario. De aquí su vital importancia. Hay que proteger a nuestro monarca contra todo "jaque" pues de no lograrlo la partida podría concluir con un "jaque mate" y finalizar en derrota.

El segundo termino utilizado seria el de "descubierta", entendiéndose por esta, el movimiento por el cual desplazamos una pieza de manera que otra pueda actuar agresivamente, o bien capturar impunemente una pieza adversaria. Se produce entonces una doble amenaza en la que pueden quedar atacadas simultáneamente dos piezas..
Con esta idea de combinación llegaríamos al concepto de "jaque a la descubierta" que, no es otra cosa que el recurso táctico poderosísimo, de atacar simultáneamente dos piezas, siendo una de Ellas el Rey adversario. Este tipo de combinación, por su tremenda fuerza sea convierte en una maniobra demoledora y decisiva.

Nuestro personaje pues, dirigiéndose al arbitro nos hace un sinónimo entre la idea de la parada o bloqueo y el rápido contragolpe que se practica en el boxeo, con su equivalente de hacer "jaque" desplazando una pieza que hace de barrera entre el rey adversario y la pieza que ataca al rey.
Aquí, recogemos el pensamiento de la rapidez y de la contundencia aplicada a estas dos disciplinas deportivas de competición: boxeo y ajedrez.

Nuevamente, la importancia de la ilustración sé complementaria con la fuerza del breve texto que la acompaña. Texto dirigido al lector inteligente y ya versado en esta disciplina.
Una realidad, que, haciéndolo partícipe activo al lector y consumidor final de la ilustración humorística, es captada enseguida...

Escritores, dibujantes y humoristas (1º parte)

2006-06-13T10:13:00.000-07:00

Poco o nada es conocido las denominadas artes “menores” practicadas por bastantes esparreguerenses de sangre y algunos de corazón.

Hablar de Esparreguera nos evoca inevitablemente hablar de su teatro, todo genero de teatro: sacro, de humor, de tragedia. Y también, porque no, hablar de ceramistas y artistas consagrados al antiguo y noble oficio del barro. Pues bien conocida es la cerámica de Esparreguera a escala internacionalmente...

Sin embargo Esparreguera es una población muy rica en todo tipo de manifestaciones culturales y artísticas.

Recordaremos aquí, primeramente y como anécdota, al esparreguerense Lluis Artigas Jorba, que, en su faceta de “artista menor” de nuestra localidad es algo conocida, si bien en círculos minoritarios.

No toca ahorita mismo hablar de sus pinitos en el campo de la pintura o en los certámenes de “pintura rápida” o de su faceta de cartelista publicitario.
Tampoco, de su afición al coleccionismo, al ajedrez, o a la historia local...sino, de su faceta de ilustrador en la prensa especializada catalana.

Ha estado nuestro esparreguerense colaborador durante bastantes años, de la revista especializada de Catalunya Butlletí d’Escacs [En castellano “Boletín de ajedrez”] como dibujante y articulista de la misma.

Con un humor visual sagaz, donde sabe combinar lo visual con el texto y las frases de doble intencionalidad o sentido, el Lluis Artigas Jorba publicaba para unos lectores que sabían ver aquello que no se decía....
Un humor al estilo inglés del Peñón de Gibraltar....

Sin embargo cabe también decir el poco tino que siempre tuvieron los responsables gráficos de la publicación, pues nunca tuvieron el sentido común de separar aquello que era el chiste grafico o ilustración, del texto que acompañaba al dibujo original, y que debía salir en letras de molde... Un lamentable fallo que, sin embargo, no le restaría ni un ápice de singularidad al dibujo.

Recordaremos aquí la ilustración publicada en el número 59, correspondiente al mes de abril del 1992. Seria, pero, una colaboración grafica del año 1987 que por diversas circunstancias no aparecería antes publicado.

En la viñeta que se acompaña podemos ver una de estas ilustraciones. Observamos a tres personajes que se situarían en un hipotético gimnasio. En el podemos ver al “fortachón” ...al musculitos que reposa sentado después de una dura sesión de entrenamiento, levantando “pesas” o “piezas con pesos” que ha dejado cerquita de Él.

Nuestro personaje, ya reposadamente, presta atención a sus dos compañeros que están disputando una partida de ajedrez de carácter amistoso [observaremos que no aparecen en la mesa ningún reloj de competición].

Con buen humor, uno de los dos contendientes se dirige al “musculitos” que les esta mirando con suma atención... y -quizás, como aquel que no entiende nada de todas aquellas piezas de ajedrez que se desplazan sobre el tablero cuadriculado de nuestros dos amigos sonrientes- humorísticamente, todo señalándole una pieza que representa una torre de ajedrez, exclama: “Nosaltres també som aixecadors de peces... ”; o, lo que seria en traducción literal a la lengua de Miguel de Cervantes: “Nosotros tambien somos levantadores de piezas....”.

El ilustrador esparreguerense sacaría todo el jugo posible a las posibilidades que el lenguaje le ofrecía.
La traducción permitiría jugar tanto como la expresión igualitaria de “piezas de ajedrez-piezas de peso del gimnasio”, como también, la equivalencia contrapuesta e irónica de “piezas de ajedrez que pesan poco-pesas de gimnasio, que pesan mucho”.
Todo dejándolo a la elección del lector de la publicación...

Por otro lado, vemos reaparecer de nuevo la figura o personaje que encarna a un aficionado de ajedrez, nacido del lápiz del Lluis Artigas Jorba anteriormente. Y conocido de sus lectores con el nombre de “Quimet Pelut”. O, lo que podríamos traducir al castellano como “Joaquín Peludo” o también como “Joaquín El Barbas”.
Esta vez, aparece placidamente sonriente y sentado, observando a los dos amigos que bromean.....delante de él.....