dissabte, d’agost 03, 2024

Un problema mai solucionat del tot

Esparreguera declara la guerra a la brutícia 






Una de les campanyes de neteja de l'Ajuntament d'Esparreguera.
Font: arxiu autor


    No deixa d’esser divertit -menys per la persona interessada- que Esparreguera haguí estat per el sol fet d’intentar solucionar un problema de neteja vial, notícia als quatre vents del planeta. De fet, el tema de la neteja a la nostra població és un dels que podríem anomenar clàssics i també intemporals. Si xafardegem per les xarxes socials aquest tema de la manca de neteja, i manteniment de parcs i jardins, i altres espais públics, veiem que és un tema repetitiu. Potser la novetat d’avui dia seria les queixes també dels serveis generals, i especialment les relacionades amb la piscina municipal. Cosa comprensible, per les calors que esta fent darrerament. Però aquest es altre tema. 

    Tampoc parlaré aquí del fet que a Esparreguera l’any 2019 és crees una associació batejada coma a “Esparreguera Neta” com eina veïnal per canalitzar -en part- el descontentament crònic dels nostres veïns. Fins i tot un article publicat a “La Bústia” amb data de 11 de desembre d’aquell anys és faria ressò del “...descontentament que s'ha generat al municipi per la manca de neteja a la via pública ...”

    Tot plegat reviu una problemàtica que malgrat esforços i bones intencions encara resta per solucionar del tot. 
    Fem un pas enrere i retrocedim vuit anys per començar el nostre particular safari amb un article de la periodista Sandra Pérez, publicat a El Punt Avui [05.10.2011] i que batejaria L’alcalde treu l’escombra al carrer”. Deixeu-me que en faci la seva transcripció íntegra perquè ens ficarà en el context del seu moment, d’aquell ja allunyat any 2011. 
    En ell podem llegir:  

    "L'alcalde d'Esparreguera, el convergent Joan-Paül Udina, ha emès un ban municipal en el qual fa una crida als veïns perquè escombrin “periòdicament” el tros de vorera de davant de casa i que, a més, reguin “amb aigua neta” les jardineres i arbres propers. “Volem recuperar un costum que a Esparreguera ja existia i que, per exemple, practicava la meva àvia”, explica Udina abans d'aclarir el context de la proposta: “A Esparreguera, un municipi de 22.000 habitants, tenim un problema de falta de recursos econòmics. Tant la plantilla de la brigada de neteja com la de jardineria són curtes i no les podem ampliar. Per això, hem apostat per demanar la col·laboració ciutadana en una època de l'any com la tardor.” Deixa clar: “És voluntari. No obliguem a ningú.” 

    Udina, al capdavant d'una coalició formada per CiU, AM-ERC, Gent d'Esparreguera i AIESPA, pensa utilitzar el ban per acostar-se a la població les vegades que sigui necessari. Considera que “és un element de comunicació oficial entre l'alcalde i els ciutadans” que utilitza una fórmula que li agrada: “Faig saber...” L'anunci ja es troba als taulers oficials de l'Ajuntament, a la web municipal i s'ha repartit als comerços. Com ja recull el ban, l'objectiu final de la proposta és “generar un clima de civisme, convivència, qualitat de vida i respecte per l'espai públic per tal de millorar l'estat de neteja de la via pública”. 

    De moment, segons Udina, ja hi ha alguns veïns que han fet seva la proposta, sobretot al nucli antic de la població. Espera que la imatge es repeteixi en les zones on hi ha blocs de pisos i pensa que per “sentit comú” ningú s'oposarà a una crida a la “complicitat i l'ajuda del ciutadà” en una època de crisi. 

    El ban, el primer que ha signat el nou alcalde, inclou un tercer punt relacionat amb l'ordre i la neteja a Esparreguera. Es demana als veïns que, si reguen, no facin abocaments ni esquitxades sobre la via pública i compleixin, així, l'ordenança municipal de civisme."

    El problemes dels nostres carrers i places en que gairebé tothom voldria de tenir molt nets i amb una ornamentació vegetal adient, que dones la benvinguda només ficant els nostres peus a la via publica és un bon desig. Com el de convertir Esparreguera en una joia visuals en un espai singular. Malgrat que aquest desig de tothom potser és del tot irreal e impossible d’aconseguir. 

    Una realitat, que per treure-li ferro a la situació, avui la recordaré i la compartiré amb tots vosaltres com si no fos una deficiència, i sí una anècdota vilatana nostra. 

    Efectivament, al llarg de les dècades l’ajuntament ha invertit en la compra de la nova maquinaria de neteja de la via publica i a fet diverses campanyes de sensibilització per mirar de corregir aquesta herència vitalícia que es la manca de bellesa i netedat de l’espai públic. No entrarem en detalls de valorar l’èxit de les mesures que s’han fet ni tampoc l’impacta de les campanyes efectuades. Ens quedarem en la part divertida de la notícia per a tothom, exceptuant aquell que rep les garrotades. Que no li trobarà ni una xàldiga de gràcia al nostre affer local... 

    Mai la merda de la nostra població havia viatjat i a arribat tant lluny. Fins i tot travessaria l’oceà Atlàntic i seria notícia a la Amèrica Llatina!!! 


Altre cartell de les campanyes de neteja de l'Ajuntament d'Esparreguera.
Font: arxiu autor

    A títol d’exemple un article publicat a l’Uruguai amb llengua castellana que deia: Alcalde obliga a vecinos a barrer la vereda [Montevideo Portal, Uruguai, 11.10.2011] La diana seria l’Alcalde sense dubtes. Però el rere fons no podem qüestionar-lo: la manca de neteja. 

    Com va néixer aquest rebombori? 
    Bé, alguna cosa s’havia de fer per tal de corregir aquest problema que perjudicaria a tota la població. I permeteu-me de fer aquí una petita cronològica dels fets. Començaria recordant que l’Alcalde Udina no ho va tenir fàcil en cap moment. La situació econòmica heretada de l’anterior govern socialista calia sumar-hi la feblesa política, ja que només comptaria amb quatre regidors de la seva formació política. Havent de cercar pactes i aliances dins d’un Consistori molt fragmentat. 
    Al final l’equip de govern el formarien quatre partits: Convergència i Unió (CiU), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Gent d'Esparreguera (Gd'E), i Alternativa Independent d'Esparreguera (AIESPA).  Això volia dir una despesa de moltes hores i energies invertides en escoltar, consensuar i aprovar gairebé cada pas que es feia. Estem doncs, en una dinàmica de lentitud i sobreesforç. 

    Dins d’aquest context recordem l’entrevista publicada a la revista local “Setsetset” que es publicaria dins del número 20 agost-setembre de 2011. Una entrevista feta per l’Oriol Esteve i Mach “Loiro” que portaria per nom: 100 dies d’alcaldia de Joan-Paül Udina. L’entrevista feia un recorregut per allò que s’havia fet i allò que es preveia de fer en un futur immediat. Recordem una part d’aquest treball de l’Oriol

[Alcalde] ... el Consistori no està sanejat.../...l’Ajuntament no pot crear noves despeses perquè els diners que té estan compromesos a factures d’anys anteriors... 

[Entrevistador] Quin es el deute de l’Ajuntament? 
[Alcalde] Actualment és de 15 milions d’euros a llarg termini. A més, Esparreguera ha de tornar un milió d’euros a l’Estat, però no ens podem negar a pagar... 

[Entrevistador] Abans de les eleccions municipals la sensació era que els carrers eren bruts i que els serveis de neteja funcionaven a ralentí... A dia d’avui aquesta sensació encara és persistent. Quan canviarà aquesta situació? 
[Alcalde] No és fàcil que canviï. Esparreguera té una brigada municipal de neteja amb no gaires efectius per cobrir tot el poble, a més entre aquests treballadors hi ha un grau d’absentisme laboral que arriba als 25%. Aquesta situació fa que sigui insuficient per mantenir el poble net. Això també passa amb l’ajardinament, ja que just abans de les eleccions es va manar fer moltes coses noves de jardineria sense la previsió que s’havien de mantenir. Ara tenim el problema que no podem conservar-ho tot i en algunes zones hi ha la sensació de deixadesa perquè les plantes s’estan morint. Jo entenc que la gent tingui aquesta sensació, però ara per ara no tenim prou recursos per fer-hi front ni per exterioritzar aquest servei. Us puc avançar que faré un ban a la població demanant que si volen col·laborar amb el Consistori, cada ciutadà es faci càrrec, quan pugui, de netejar el tros de vorera davant de casa seva i si a més hi té una jardinera o un arbre, que els regui. Penso que és un esforç mínim al centre del poble, però pot ser més complicat en el cas de blocs de pisos, tot i que ja es feia abans. Això no vol dir que l’Ajuntament ho deixi de fer, però aconseguirem que els arbres que ara semblen assedegats no ho estiguin tant. Pot semblar una solució de poble petit, però no en tenim cap altra... 

    Dit i fet. L’Alcalde Udina seria fidel als seus compromisos i publicaria un Ban de l’Ajuntament d’Esparreguera demanant ajuda als veïns i veïnes d’Esparreguera. A la gent del seu poble. La mesura va esdevenir una caixa de ressonància mediàtica que traspassaria les fronteres del nostre municipi. 
    Una dinamita sensacionalista fàcil de fer servir per els seus adversaris polítics i també per les persones bel·ligerants que s’apunten a qualsevol guerra sigui feta per el motiu que sigui. 

    I sí, la noticia apareixeria en els mitjans de comunicació locals, nacionals e internacionals. I també per les plataformes de internet... 
    Val a dir que amb el pas dels anys, en molt llocs ja no apareixen aquestes referències, o els canvis de disseny de webs i plataformes, de vegades, han destruït els links. Com també es cert el cas que, en actualitzar els Portals, es deixen “vives” les notícies publicades més recentment per tal d’aconseguir una major eficiència de càrrega de les dades, i en conseqüència, en alguns llocs, allò que podríem dir les noticies històriques, desapareixen... 

    Tanmateix aquí us compartiré alguns titular d’aquest affèr local publicats en una forquilla del 8 al 13 d’octubre de l’any 2011:






"Acuciado por la crisis financiera que sacude a España, el alcalde de una pequeña ciudad decidió ahorrar dinero exigiendo a los ciudadanos que barran el tramo de vereda ante su casa. En caso de haber allí un árbol, también deberán encargarse del riego". 



Un alcalde catalán pide a los vecinos barrer su trozo de ... [Público TV] 




    Finalment, deixeu-me continuar amb aquesta anècdota de la notícia sobre la neteja que donaria la volta al món, amb l’encapçalament del present article o us deia que és “un problema mai solucionat del tot”. 

    Efectivament, al llarg dels anys, l’Ajuntament d’Esparreguera a mans dels socialistes del PSC també va fer campanya per tal de mantenir els nostres carrers i places en millor estat de presentació. El que explícitament vol dir que es reconeixia aquests problema i s’intentava de gestionar quelcom solució al mateix. Unes campanyes, que tanmateix no s’utilitzarien com a arma política contra cap alcalde ni l’equip de govern aquelles vegades. Avui en dia els esparreguerins i esparreguerines prou que es recorden de la campanya de neteja de l’alcalde Udina, i paradoxalment, ja no tenen memòria d’aquests problema municipal en altres èpoques. 

    Així que, intencionadament esdevindré un periodista dolentot i us deixaré constància d’aquells fets ja històrics... 

Campanya No permeti que el seu gos embruti els carrers.” Per una Esparreguera neta. 
Campanya Tornem a agafar l’escombra.” Per una Esparreguera neta. 

    I dins d’aquesta dinàmica de deixar més bufona la població, diverses vegades [molt poques la veritat sia dita...] l’Ajuntament d’Esparreguera també ha fet campanya per la conservació i l’embelliment de les façanes.
    Aquí us deixo la de l’any 1982: Campanya ciutadana “Per una Esparreguera més neta”

    Com es fa palès, això de demanar als veïns d’agafar l’escombra per netejar el carrer no va ser invent de l’Alcalde Udina. Ja s’havia demanat anteriorment per l’Ajuntament d’Esparreguera sense cap mena de rebombori mediàtic ni atac visceral o campanya de descrèdit. Cadascú és lliure de poder treure les seves pròpies conclusions.



Campanya de l'any 1982 "Per una Esparreguera més neta"
Font: arxiu autor.





dissabte, de juliol 15, 2023

El Miauuuuuu... d'Esparreguera

 Un gatet local que al final troba la companyia d’un ratolí



La història de la façana de la casa número 36 del carrer Cavallers d’Esparreguera...

El títol d’avui no té la major transcendència. Parlar de mitxis, gatets, mininos, mixeta, de miaus… ja no té res de sorprenent. Tots potser em tingut un a casa. I prou que sabem bé com es comporten i les dèries ben estranyes que tenen aquests animalets. Quelcom de vegades entremaliats i que per altre banda també son ben afectuosos. Una bona companyia la que sovint ens donen.

La petita anècdota que compartiré a més a més d’esser molt, molt, molt pública i permanent a més d’un li farà somriure per innocent.

Tot començaria amb el pintat de la façana de la casa número 36 del carrer Cavallers d’Esparreguera. Abans conegut per el nom oficial de Laurea Miró. Un carrer cèntric i transitat que ben segur que molts recordareu per la seva festa de barri o Festa Major. Però, retornem al tema del pintat efectuat a dit lloc…

Vet aquí que a la porta de l’esquerra,  -que mes o menys podem suposar que es la sortida del garatge per les mides -,  pel seu costat sud, el costat que diguem es del carrer de la Guardiola, varen tenir la feliç idea de pintar un grat d’ornamentació. Quan els vilatans s’enfilen venint de la plaça de l’Ajuntament pel carrer Cavallers en direcció el sector que anomenem de El Castell, a l’alçada de dita casa, ens trobem mirant-nos seriosament dit gat que immòbil levita a uns dits del terra de allí mateix.


Detalls com el d’aquests gatet ratolí criden l’atenció dels vianants que ho veuen per primera vegada...


Aquell gat poc a poc va resultar el signe distintiu o el detall personalitat de la esmentada façana pintada.

Amb el temps, també va haver de tornar a retocar el seu pintat. Donat que estant al aire lliure i al carrer, les inclemències del temps, mai perdonen...

Tanmateix, i aquí apareix la anècdota. Aquests any 2023 al nostre seriós mininus o mixeta li ha sortit un company al seu davant mateix…

Efectivament, davant per davant del dit miauuuu s’ha pintat un forat on treu el cap un simpàtic ratòlí picarol que mira al seu davant, al mitxi o gatet, com si esperes que aquest que d’un moment u altre fes un sal de trampolí abandonant el seu posat vigilant però també reposat….


El gatet seriós i vigilant pintat a la façana...


Es doncs una casa d’Esparreguera personalitzada. Amb un detall únic. Que com no, alegra el transit d’anada i tornada de tots els esparreguerins i esparreguerines que fan palès les seves caminades per aquest cèntric carrer….

Apareixerà algun nou personatge en els propers anys?. No ho sabem….

Però si que sabem que possiblement tot ajuda a fer una Esparreguera diferent, simpàtica i acollidora. Personal i també joiosa. Tot ajuda a tenir aquí Esparreguera l’apassionant mon de l’art a l’abast de tots nosaltres. De tothom. Vilatans i forasters.

Tenir una sorpresa i arrencar un somriure és sempre quelcom cosa màgica….


El ratolí que  -a partir d’ara-  l’acompanya...




dimecres, de juny 08, 2022

Esports a Esparreguera

Les Guasilonas...

El fútbol sala femení de casa nostre…

 



Cartell de l'any 1990 del Fútbol Sala Femení Guasilonas Esparreguera

De vegades triar el nom d’un projecte de futur costa bastant i pot marcar l’èxit o fracàs d’aquell projecte. Per a un restaurant un comerç, un nom divertit i guspira pot ser una publicitat valuosa per aquell establiment i esdevenir un focus d’atracció de potencials clients.

En altres casos, sense potser tant de marketing comercial, triar un bon nom és tota una declaració de principis. La síntesis d’una idea o un projecte de futur.

Per estrany que podes semblar triar un nom amb personalitat també ho podem trobar en el mon dels esports. I en els esports de grup o d’equips. La qual cosa ja demana a més de saber triar uns noms que a la orella li sonin bé, siguin agradable al ulls, i tingui una espurna de enginys i personalitat, no és gens fàcil, però si que es possible.

A Esparreguera em tingut també alguna experiència en aquest sentit. L’anècdota la trobarem al Fútbol Femení d’Esparreguera amb la creació de l’equip amb el nom de las Guasilonas…

Guasilonas, de “Guasa” de fer broma sanament, era tota una declaració de principis d’aquest equip de futbol sala femení d’Esparreguera.

Vet aquí que elles també tenien un escut  o anagrama distintiu propi i feien coses amb aquella alegria que les caracteritzava, pròpia de la joventuts, les ganes de fer coses, i sobretot passar-s’ho lo millor possible.

Per a molt potser qualificarien el nom triat de ximpleria. Per altres una anècdota que vaticinaven que duraria ben poc.  Però, de totes maneres, un nom únic per a una colla de noies pioneres d’Esparreguera, que amb humor i treball esportiu, a més de dir-se las Guasilonas, representaven en cadascun dels encontres en les que participarien el bon nom de la nostra població i de la gents que hi vivia. Valorem potser per sobre d’èxits i resultats allò que varen significar aquestes pioneres en el seu moment.

Aquí us comparteixo un cartell editat l’any 1990 que Jo guardo i que seria imprès a la impremta Kerpe de Vilafranca del Penedès en el que el Futbol Sala Femení d’Esparreguera [les Guasilonas] amb uns trofeus cedits per l’Ajuntament d’Esparreguera i la col·laboració de la Caixa Penedès organitzaria  el 1er Trofeu Vila d’Esparreguera.

Les nostres noies anaven ben fortes i valentes. A les cinc i mitja de la tarda a les instal·lacions municipals el Fútbol Sala Femení Guasilonas Esparreguera s’enfrontaria  -en un encontre que qualificaria d’èpic-   al Futbol Club Barcelona ni més ni menys. Es tenir les coses ben ficades. Aquí animalets petitons res de res. Caça Major...

Guasa, guasa la que vulgueu. Però a la pista... llenya i de la bona....



Crida atenció l'escut esportiu que tenien el Fútbol Sala Femení Guasilonas Esparreguera ja l'any 1990...




Internet web https://europeinyourlife.com en una captura efectuada el 08 juny de 2022...



Captura Internet de la web https://entitats.cat efectuada el 08 de juny del 2022




dimecres, de setembre 29, 2021

Artistes i artistes associats...

Pintors amb sentit de humor a Esparreguera

 


Cartell de l'exposició conjunta del Josep Masip i Pérez, i el Josep Grau i Piñol,
per la Festa Major d'hivern d'Esparreguera del 1987.


No deixa de tenir la seva part humorística i també provocadora algunes actituds dels nostres intel·lectuals i artistes més valents, quan fan les seves presentacions al públic en general.

A mitjans del segle XX recordo haver vist com, en exposicions col·lectives, és a dir exposicions que recullen obres artístiques de varis autors, a les entrades del públic per la l’exposició, que hi ficaria el provocador “Val per mitja dotzena d’ulls”. Per desitjar-li al visitat que veies tot allò que s’exposava sense perdre el mes mínim detall.

Aquí casa nostra teníem dos artistes locals, els dos Joseps:  el Josep Masip i Pérez, i el Josep Grau i Piñol, que crearien també una d’aquestes coses humorístiques aquí Esparreguera. L’anomena’t  “Taller d’Arts Plàstiques, S.A.”.

I és aquesta la anècdota esparreguerina la que comparteixo amb tots vosaltres. Perquè de fet, mai va existir un taller S.A. (Societat Anònima), ni S.L. (Societat Limitada), ni S.C. (Societat Comendatària) ni cap altre formula jurídica del mon mercantil. Els dos artistes tenien efectivament un taller on treballaven llogat o no, però mai s’estructurarien ni agafarien cap formula jurídica d’empresa. Seria sí, una idea divertida...

Aquí us deixo un dels cartells d’aquest “Taller d’Arts Plàstiques, S.A”... , corresponent al mes de febrer de l’any 1987. De la inauguració d’un exposició als baixos de l’Ajuntament o sala municipal d’exposicions, del dia 11 de febrer. Amb motiu de la celebració de la Festa Major d’hivern d’Esparreguera. Per Santa Eulàlia, Patrona de la nostra Vila...

 

dijous, d’octubre 22, 2020

L'Esparreguera explosiva

Amenaces de bomba a Esparreguera durant la festa Major de l’any 1979

 



Joan Manuel Serrat
portada de la revista Nuevo Fotogramas aquell any 1979...


Esparreguera sempre ha estat una població bastant tranquil·la i sense gaires ensurts. Però l’any 1979 es va haver de tragar una de les brometes dels radicals d’extrema dreta locals. Primerament però hauríem de posar el context que es vivia en aquella època. La Dictadura del Generalíssim havia tocat la seva fi teòrica, que no practica, i havíem entrat en la mal anomenada Transició Democràtica. Dels tres Sistemas totalitaris europeus dos finalment havien estat asseguts davant un tribunal per pagar els seus crims. Aquí en canvi mai es va demanar comptes de les seves víctimes a ningú. I tot el aparell de l’Estat tant administratiu, com judicial o militar va continuar exercint en el seu lloc intocable. Seria la anomenada amnistia.

Esparreguera sempre havia estat un poble que votava majorment les dretes. Aquí intencionadament deixo de parlar d’altres dades de les tres dictadura que sons: la del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930), la del general Damáso Berenguer (Tres mesos 1930-1931) i la del general Francisco Franco (1939-1975).

Recordem aquí el fet que també va ser un any d’eleccions locals a l’Ajuntament d’Esparreguera el 03 d’abril de 1979. En aquestes eleccions locals apareixerien candidatures no lligades al esperit de la dictadura i el seu “partit únic”. Candidatures com la de la “Agrupación de electores Independientes de Esparraguera” encapçalada pel Francisco Galvan i Rojas, el Nicolas Vara i González, i el Francisco Baya i Vázquez; la “Coalició Convergència i Unió” que encapçalarien el Juli Aparici i Gil, el Carles Canals i Torelló i el Joan Sallent i Cortada; el “Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)”  encapçalada per el Joan Serra i Alert, el Josep Ràfols i Esteve i el Josep Maria Llopart i Corsà; “Esquerra Republicana amb Front Nacional de Catalunya” en una candidatura encapçalada per el Francesc Fons i Ribera, el Francisco Closas i Roig, i l’Agustín Murà i Bayona; i el “Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)” amb l’Antonio Sans i Miret, el Eleuterio Navarro i Herrerias, i l’Antonio Gaston i Obiols com a caps de llista. Vet aquí que finalment seria el nou alcalde el Joan Serra i Alert de la candidatura socialista. Val a dir que ja havia estat a l’ajuntament franquista entrant por “el tercio familiar” en un grup de persones joves marcades per els valors democràtics. Com a càrrec a la Casa de la Vila havia estat el “Concejal Delegado del Cementerio Municipal...”  i ara arribaria a la trona local. Cal dir també que als fulls de votació i figuraria al llistat com a tots els demes companys de partit. Però els primers anys, tot i estar dins la candidatura dels socialistes, a la propaganda electoral hi figuraria com “independent”. Fins que amb el pas dels anys  -i les reeleccions- ingressaria de ple dret al partit.

Si la memòria no em falla el Joan Serra i Alert entraria com a Batlle d’Esparreguera un 19 d’abril de 1979. A les portes de la nostra Festa Major d’estiu.

El nou equip de govern municipal deixaria darrer el vell i tradicional format del programa de Festa Major i llençaria un de nou més àgil i entusiasta. Un canvi radical. I aquí vindria la topada de la amenaça de bomba....

Per aquella Festa Major s’havia previst la vinguda per primera vegada del famós cantant Joan Manel Serrat a Esparreguera, en un concert programat al teatre de La Passió per el divendres 06 de juliol de 1979 a dos quarts d¡onze de la nit. Venia el Joan Manuel Serrat amb la seva Orquestra.

Fins aquí tot normal. Però hi haurien amenaces de bomba al teatre esparreguerí apareixent un xou de Cal Déu. Com tots podeu imaginar-vos...

Amb la pèrdua de poder e influència, tant els feixistes locals, com els d’extrema dreta, i dretes tradicionals, compartien un mateix punt en comú:  L’ancestral odi vers la llengua pròpia de Catalunya.

Canvi de seients a l’Ajuntament, propaganda d’actes de la Festa Major en català; vinguda a Esparreguera de cantants de referència, els hi resultaria veritablement una declaració de guerra. Així que aquests element en la seva creuada contra la història i la evolució cap a la modernitat,....  amenaça de bomba...   per fastiguejar.

A més aconseguiren certa notorietat informativa en recollir aquest succés la premsa. Al desaparegut mitjà informatiu “El Correo Catalán” del dia 11 de juliol de 1979, publicaven a la seva pàgina 13 en la llengua de castellà:


                “Esparreguera:  Amenaza a un recital de Serrat.

Varias llamadas anònimas anunciando la colocación de una bomba en el teatro de La Passió, con el propósito de boicotear un recital de Joan Manuel Serrat se han producido durante la Festa Major que finalizó ayer martes.  Esto, y la aparición de octavillas protestando porque el programa de actos estaba escrito en catalán, han sido los únicos problemas que han enturbiado en cierto modo la Festa Major”.

 

Val a dir que aquestes amenaces de bomba varen ser bastant habituals en aquella època. Per qual cosa ja d’entrada eren del tot creïbles.  Casos com la amenaça de bomba en col·legis de Biscaia [10 de gener 1979]; en un ambulatori de El Escorial [22 d’agost 1979]; les falses amenaces de bomba als Jutjats de la plaça Castilla i l’Aeroport de Barajas a Madrid [l’agost del 1979]; conviurien amb altres actes que no resultarien falses alarmes. Com l’atac amb bomba contra el Bar Lacalle de Pamplona-Iruña [27 de març de 1979], la col·locació d’una bomba dins del Bar Mohicano [05 d’abril de 1979] o les tres bombes en tres llocs diferents de Madrid (Chamartín, Atocha, i Barajas) el 28 de juliol de 1979...

Joan Manuel Serrat per ser que venia per primera vegada a Esparreguera no guardaria un bon record de la seva estada aquí...

1979 un anys d’amenaces, també aquí a casa nostra....






dimarts, d’octubre 22, 2019

Llufes a l'esparreguerina...

Esparreguera celebra la seva segona trobada feminista l’any 1994

 



Fulletons repartits per Esparreguera el desembre de l'any 1994


Més d’un veí d’Esparreguera es quedaria de pasta de moniato al veure per els carrers de la nostra vila uns fulls informatius que anunciaven una segona trobada feminista aquí a casa nostra. Per be que la suposada primera trobada feminista celebrada ningú en recordaria res de res.

El feminisme més modern,  -ja que potser no cal ara parlar del seu naixement ni de les seves variants-   veu reconèixer uns primers drets durant la Segona República democràtica dels anys 1931-1939.  Per bé que també guanyaria valor i molt de pes durant la Guerra Civil (1936-1939). Donat que les dones tirarien de l’economia del país i esdevindrien les heroïnes que amb el seu treball, tirarien endavant les feines agrícoles del camp i també del treball industrial de les ciutats. Donant tota mena de suport als combatents que al front intentaven aturar la maquinària feixista espanyola en un context advers. Donat que les democràcies europees i americanes abandonarien a la seva sort la jove democràcia espanyola, mentre que malgrat la tant parlada no intervenció en aquest conflicte, potencies con l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista ajudaven als colpistes aixecats en armes de totes les maneres imaginables.

En establir-se a Dictadura (1939-1975) les dones serien considerades culpables del delicte d’alimentar, curar o socórrer als combatents de l’exèrcit legítim de la República. Moltes dones no s’escaparien pas d’acabar en Camps de Concentració empresonades i també afusellades.

Durant la dura postguerra i la durada del Règim Franquista no es va permetre cap mena de reivindicació de caràcter feminisme. La única organització legal i autoritzada per el règim era la Sección Femenina de la FET i de las JONS. Recordem aquí que la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensiva Nacional Sindicalista va ser durant la Dictadura el únic partir polític en el règim franquista...

El feminisme supervivent tanmateix es mostraria molt reivindicatiu en qüestions laborals i socials. Com en el tema de l’habitatge o l’existència de la xarxa escolar establerta. Un feminisme que podríem dir-li forçant el lèxic de les catacumbes i que podríem rastrejar-lo en zones molt determinades de la geografia catalana com el Maresme, el Barcelonès i El Baix Llobregat.

Els nous aires del feminisme a Catalunya vindrien amb la aparició a nivell estatal aquell allunyat any de 1975 amb la aparició del anomenat “Col·lectiu Feminista” per be que el seu caràcter unitari duraria ben poc, doncs a l’any següent (1976) es fracturaria en dos. Apareixent també el grup feminista LAMAR.

Després de la sequera dels 40 anys de dictadura els anys posteriors a la seva desaparició esdevindran els anys de la il·lusió i del bullici. Els anys de l’efervescència dels partits polític amb una gran proliferació de sigles i coalicions. I també reapareixeran amb molta força les idees del feminisme amb moltes vessants diferenciades. De classe, de política, social, econòmica, laboral i qualsevol altre concepte directe e indirecte. Un aflorament, un boom, una moda (perdó per aquesta paraula) que veuríem repetir-se molt anys amb la aparició dels ecologistes i el concepte “dels verds” en el ventall polític del moment. Tots els partits eren vers, volien ser vers, o volien fer veure que ho eren...

Aquesta proximitat que comento dels anys 1975-76 en porten al motiu d’aquest article sobre la “II Trobada Feminista” d’aquella Esparreguera de l’any 1994...

El lloc on es deia que tindria lloc seria el Restaurant Racó d’En Piqui. Un lloc prou conegut i cèntric, que fins hi tot durant uns anys, aquell local havia acollit el Servei de Correus local, abans de convertir-se en un local dedicat a la restauració.

Aquest plat fort s’anunciava que era organitzat i fet per el Doctor Francisco Olmo Gutiérrez llicenciat en Sociologia i Psicologia comptant amb la col·laboració de la senyoreta Josefa Peláez Pons, Assistent Social del Centre Penitenciari de Can Brians.

I vet aquí que deveu d’estar preguntant on carai és la anècdota d’aquesta trobada...

-          Potser, que ja era la segona que es feia sense el paraigües de cap partit polític?. 

Doncs no.

-          Potser, que aquests acte es fes a la deu de la nit en un restaurant?. 

Doncs tampoc.

-          Potser, la curiositat de que no participes en aquell acte cap ni un polític local?. 

Fred,... ben fred...

La anècdota es doble: Primer perquè mai es va celebrar aquest esdeveniment aquí Esparreguera. Va ser una de les típiques innocentades made in Esparreguera del dia 28 de desembre, en aquest cas de l’any 1994...

Una “llufa”, que en aquest cas no es penjaria a l’esquena de ningú el dia dels Innocents. Però que sí que trobarem la forma de fulls llençats per els carrers d’Esparreguera...

I la segona: la picardia dels suposats participants en aquest fictici acte. Si es fixeu i ajunteu la darrera síl·laba del nom amb el primer cognom del suposat organitzador surt la paraula “Colmo”. FrancisCO OLMO. Aquí també tocaria de sumar el cognom de la suposada “col·laboradora” amb les tres primeres lletres que serien “PEL” de Peláez.

El/els/los/las autor/s de la santa innocentada jugaven amb el “colmo pel” o el que seria el mateix sense contraccions el “Colmo de les preses de pel” fetes a Esparreguera....

De trobades feministes cap.

Innocentades per uns. Burla per altres.

Tanmateix, els valors del feminisme, malgrat les seves variants i complexitats, aguantaria les anades i vingudes de la història, les sequeres i les inundacions de la complexitat humana. També les critiques i les ironies, les bromes i els atacs de tota mena.

Amb els seus petits èxits que amb el pas del temps han fet història ha anat creixent i resta encara avui viu. I reivindicatiu en tots el camps.

El Feminisme, amb majúscules no es de cap manera una innocentada...







dissabte, d’octubre 27, 2018

Les flames de la història...

1983:  L’any del foc destructor del Gran Teatre




Solidaritat a favor de La Passió d'Olesa de Montserrat a l'any 1983


Un dimecres dia 23 de febrer de l’any 1983  -si la memòria no ens falla-   tenia lloc el incendi del Gran Teatre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Una tragèdia que, a més a més, tindria lloc uns pocs dies abans d’iniciar la temporada de les representacions teatrals del seu Drama Sacre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Val a dir que com és prou sabut un dels trets de la seva identitat, una de les ànima dels olesans, és la seva Passió. D’aquí que veure el seu teatre convertit en un munt de cendres en poc temps tindria unes connotació de caire apocalíptic per a moltes persones.

A Olesa de Montserrat ja no disposaven d’un teatre on continuar la seva llarga tradició de les representacions.

Davant d’aquella tragèdia, aquell any 1983 tindria lloc al poble la representació d’unes quantes escenes que s’escenificarien al barri antic de la vila i altres quantes al Teatre Olesa. Però el “Gran Teatre de La Passió” havia desaparegut.

Un “mal son” que viurien tots. I molt especialment els amants del teatre i de les antigues tradicions. De fet, semblant tragèdia faria que tothom fes seu aquell dolor. Un bri de solidaritat vers aquella colla de mariners que havien vist com s’anava a noris el seu vaixell engolit per un Oceà de salvatges flames.

Una empatia, un ficar-se a les sabates de l’atri, una solidaritat que també es viuria aquí Esparreguera amb molta intensitat aquell dolorós any 1983...

Sí. Ja ho sabem. Des de temps immemorial Esparreguera i Olesa de Montserrat han tinguts les seves petites o grans rivalitats. Tots ho hem viscut de prop o de lluny. Però davant d’aquell cas concret tant dolorós per la pèrdua del teatre i la paralització de les seves velles tradicions teatrals amb tot allò que significava, la empatia, la solidaritat, el ficar-se en la pell de l’altre, faria miracles. Faria aixeca els turons i aplanar els abismes.

Molts serien les persones que davant la adversitat del moment es ficarien a fer feina. Una feina que semblaria producte de visionaris en aquells moments de tanta amargura. Una feina que semblaria una missió impossible de fer. Tornar a aixecar el teatre engolit per les flames?. Un teatre que els ulls veien carbonitzat es podria fer renéixer, tornar a aixecar-lo. Fer-lo renéixer com una au Fènix  que refès, que pogués recosir tant profunda ferida, de construir un pont vers els futur i retrobar-se amb la seva història reprenent aquella llarga tradició.

De donar continuïtat a un treball i significat que ultrapassava la realitat local d’Olesa de Montserrat. La seva Passió era també un Patrimoni de tots. Un Patrimoni de Catalunya. Una herència que caldria de preservar per tal que donant continuïtat fos el llegat de l’actual generació per lliurar-la intacte a les generacions futures...

Em preguntaríeu on és la anècdota. Hi us diré que en el fet de sentir com a nostra la tragèdia i el dolor dels nostres veïns de l’altra riba del riu Llobregat. De haver ajuntat els nostres cors als seus en moments difícils.

Si, aquí Esparreguera també es varen fer petites coses per ajudar-los. Aquí us recordaré dues:  Una diada especial de La Passió d’Esparreguera a benefici d’Ells [15 de maig de 1983]; i el concert del Joan Manuel Serrat [10 d’agost de 1983]...

Amb molt d’esforç els nostres veïns olesans referien el seu teatre. Tothom s’alegraria i molt. El seu incendi deixaria cicatriu però també esdevindria un model de superació davant les adversitats.

Les rivalitats entre olesans i esparreguerins?. Bo. I què? Poden continuar. Allò que es important es que se sia capaç de deixar de costat rivalitats i vessants folklòriques quan la cosa es important.

Recordo una anècdota d’un dia en que la ràdio entrevistaria a mossèn Lluis Ferret i Altisench, Rector de Santa Maria d’Olesa de Montserrat de 1975 al 1993 [va morir l’any 2008] sobre la seva Passió. L’entrevistador li preguntaria:


-          Mossèn Ferret: Quina Passió es la millor. La d’Esparreguera o la d’Olesa?

I el bon rector amb aquell bondadós humor que tenia contestaria:

-          Ja se sap que la millor es la Passió d’Olesa de Montserrat..

L’entrevistador continuaria: Mossèn Ferret, i si ara el senyor bisbe el destina a la parròquia de               Santa Eulàlia d’Esparreguera, i després Jo vinc i li torno a fer la mateixa pregunta. Que em diria             vostè...

Desprès d’un breu espai de silenci, mossèn Lluis Ferret amb un somriure contestaria:


-          La Passió d’Esparreguera naturalment....





Concert solidari a Esparreguera del famòs Joan Manuel Serrat, a benefici de La Passió d'Olesa de Montserrat.





Un problema mai solucionat del tot

Esparreguera declara la guerra a la brutícia  Una de les campanyes de neteja de l'Ajuntament d'Esparreguera. Font: arxiu autor     N...