El Crac d’Esparreguera del 1982
El Crac americà del 1929
 |
Publicitat comercial de la Casa Paperaira del carrer Hospital 14 d'Esparreguera l'any 1982. Al darrera esmenta articles sense preu. Apostillant: "Mantenim la mateixa qualitat de sempre"; "Rebaixes"; "Vegi aparadors i ofertes a l'interior"... |
Moltes persones han sentit parlar del famós “Crac del 1929” i associen la paraula “Crac” de la fallida americana de la Borsa de Wall Street ocorreguda a finals d’octubre de 1929. Aquest mal son començaria un dijous 24 que passaria a la història com el Dijous Negre, continuant fins el dimarts 29 d’octubre de 1929 -l’anomena’t Dimarts Negre- amb una reacció ja de caiguda lliure de la Borsa de Nova York.
Multimilionaris i magnats que vivien despreocupadament en la abundància amb poques hores passarien a ser pobres captaires e indigents. La reacció de pànic i vendes generalitzades provocaria una hecatombe de caire econòmica mai coneguda. La gent veia com tancaven les empreses, i sense cap subsidi d’atur ni possibilitar de retrobar un lloc de treball honrat, es veien avocats a la més gran de les misèries. Els suïcidis fruit de la desesperació es multiplicarien dia rere dia I les famílies desesperades amb tot allò que havien pogut salvar es bellugaven d’un lloc a altre a la cerca d’un jornal que tan sols pogués mig omplir l’estomac d’aquell dia, de vells, grans, nens i nadons.
Amèrica encetava un dels seus més tristos períodes de la seva història: La Gran Depressió.
Durant aquell apocalipsis financer dels EEUU tenien com a president a Herbert Clark Hoover. Un enginyer i empresari ficat en política que seria president de 1929 a 1933. Li va esclatar el “Crac” durant el seu mandat i la seva política va ser tractar semblant gravetat com si tot fos alguna cosa passatgera. I allò d’ajudar als milions d’americans que li demanaven desesperadament ajuda ni cas. Seria tossut i implacable per considerar que era “donar una almoina” qualsevol ajuda directa a la població. Milions de persones restarien desemparades i en la major absoluta pobresa durant el seu mandat. Faria poques coses i malament.
L’any 1932 que encara es patia d’una manera molt directe la greu crisis econòmica i social. Una de les taques negres que deixaria la seva administració per la història seria com va gestionar aquesta crisis. Aquell any aproximadament quinze mil persones, soldats veterans de la Primera Guerra Mundial marxarien i es manifestarien a Washington per demanar un pagament promès per el govern americà. Tanmateix era un avançament de diners que pogués donar un brim, una espurna d’oxigen a la pobresa i misèria que arrossegaven des de tant de temps. Era sí, una petició desesperada de SOS. de milers de persones que havien lluitat per EEUU i ara necessitaven urgentment ajuda del seu govern.
Acamparien ben a prop del Capitoli. Tanmateix l’Estat, els polític -que sí sempre tenien el plat ple a la taula- es negarien a avançar aquells diners, o cercar qualsevol altre mena d’ajuda.
La història es ben trista. Desprès de dos mesos d’acampada d’aquelles persones desesperades el President Hoover llençaria a sobre aquell col·lectiu a la policia. Matant a dues persones. I acte seguit, abans de qualsevol reacció o acte de protesta, llençaria al mateix exercit sobre els acampats. Comandats per Douglas MacArtur auxiliat per Dwight Eisenhower i George Patton.
Els manifestants acampats serien expulsats i el campament cremat. Els famolencs desarmats ferits es contarien per desenes i un fins i tot un nadó de dotze setmanes també moriria en aquella “gloriosa acció militar d’un exercit ben armat i entrenat per matar”. Una jornada ben trista.
Ha! El president Herbert Clark Hoover no va tornar a ser elegit....
Parlar de “Cracs” doncs, ens situa mentalment en la crisis financera de 1929 i la Gran Depressió dels Estats Units d’Amèrica. Unes conseqüències o contaminació que anys després del 1929 també arribarien al Vell Continent via drassanes angleses, alemanya i altres països. La gestió aquí també seria del tot nefasta. Una gestió tant incompetent que donaria ales a moviments com el nazisme a l’Alemanya o el feixisme a la Itàlia, preludi del que seria la Segona Guerra Mundial. Però aquest es altre tema. Ho deixo aquí.
Mes modernament trobarem que parlar d’un “Crac” sovint es refereix a una persona fora de sèrie que destacaria per damunt de les demes en la seva disciplina, esport o treball. Seria un sinònim positiu de ser el millor entre millors. Dir que ets un “Crac” aquí té connotacions tremendament positives
A Esparreguera aquesta expressió -que pot ser positiva o negativa de “Crac”- es faria servir d’una manera pública en una campanya publicitària de la Casa Paperaire del carrer Hospital. Una campanya que volia transmetre el trencament, l’enfonsada de preus, la trencadissa grossa econòmicament parlant, d’uns productes oferts que malgrat les rebaixes sempre mantenien el seu llinda de qualitat, en unes peces de roba que sempre eren de bona llei i feien honor a la merescuda bona fama d’aquell establiment.
Aquí un deixo el cartell que editarien en el nostre particular “Crac de l’any 1982 a Esparreguera”. És tot un poema visual...
I per deixar constància, també hi fico una propaganda publicitària del mateix comerç especialitzat en altre campanya de rebaixes...
També es història d’Esparreguera...
I dir que, ja mai més es va veure cap “crac” aquí la nostra vila...
 |
Publicitat de la Casa Paperaire L'IVA a càrrec nostre. Publicitat comercial repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986. |
 |
Publicitat comercial de la Casa Paperaira repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986. |
