Esparreguera celebra la seva segona trobada feminista l’any 1994
Fulletons repartits per Esparreguera el desembre de l'any 1994
Més d’un veí d’Esparreguera es quedaria de pasta de moniato al veure per els carrers de la nostra vila uns fulls informatius que anunciaven una segona trobada feminista aquí a casa nostra. Per be que la suposada primera trobada feminista celebrada ningú en recordaria res de res.
El feminisme més modern, -ja que potser no cal ara parlar del seu naixement ni de les seves variants- veu reconèixer uns primers drets durant la Segona República democràtica dels anys 1931-1939. Per bé que també guanyaria valor i molt de pes durant la Guerra Civil (1936-1939). Donat que les dones tirarien de l’economia del país i esdevindrien les heroïnes que amb el seu treball, tirarien endavant les feines agrícoles del camp i també del treball industrial de les ciutats. Donant tota mena de suport als combatents que al front intentaven aturar la maquinària feixista espanyola en un context advers. Donat que les democràcies europees i americanes abandonarien a la seva sort la jove democràcia espanyola, mentre que malgrat la tant parlada no intervenció en aquest conflicte, potencies con l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista ajudaven als colpistes aixecats en armes de totes les maneres imaginables.
En establir-se a Dictadura (1939-1975) les dones serien considerades culpables del delicte d’alimentar, curar o socórrer als combatents de l’exèrcit legítim de la República. Moltes dones no s’escaparien pas d’acabar en Camps de Concentració empresonades i també afusellades.
Durant la dura postguerra i la durada del Règim Franquista no es va permetre cap mena de reivindicació de caràcter feminisme. La única organització legal i autoritzada per el règim era la Sección Femenina de la FET i de las JONS. Recordem aquí que la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensiva Nacional Sindicalista va ser durant la Dictadura el únic partir polític en el règim franquista...
El feminisme supervivent tanmateix es mostraria molt reivindicatiu en qüestions laborals i socials. Com en el tema de l’habitatge o l’existència de la xarxa escolar establerta. Un feminisme que podríem dir-li forçant el lèxic de les catacumbes i que podríem rastrejar-lo en zones molt determinades de la geografia catalana com el Maresme, el Barcelonès i El Baix Llobregat.
Els nous aires del feminisme a Catalunya vindrien amb la aparició a nivell estatal aquell allunyat any de 1975 amb la aparició del anomenat “Col·lectiu Feminista” per be que el seu caràcter unitari duraria ben poc, doncs a l’any següent (1976) es fracturaria en dos. Apareixent també el grup feminista LAMAR.
Després de la sequera dels 40 anys de dictadura els anys posteriors a la seva desaparició esdevindran els anys de la il·lusió i del bullici. Els anys de l’efervescència dels partits polític amb una gran proliferació de sigles i coalicions. I també reapareixeran amb molta força les idees del feminisme amb moltes vessants diferenciades. De classe, de política, social, econòmica, laboral i qualsevol altre concepte directe e indirecte. Un aflorament, un boom, una moda (perdó per aquesta paraula) que veuríem repetir-se molt anys amb la aparició dels ecologistes i el concepte “dels verds” en el ventall polític del moment. Tots els partits eren vers, volien ser vers, o volien fer veure que ho eren...
Aquesta proximitat que comento dels anys 1975-76 en porten al motiu d’aquest article sobre la “II Trobada Feminista” d’aquella Esparreguera de l’any 1994...
El lloc on es deia que tindria lloc seria el Restaurant Racó d’En Piqui. Un lloc prou conegut i cèntric, que fins hi tot durant uns anys, aquell local havia acollit el Servei de Correus local, abans de convertir-se en un local dedicat a la restauració.
Aquest plat fort s’anunciava que era organitzat i fet per el Doctor Francisco Olmo Gutiérrez llicenciat en Sociologia i Psicologia comptant amb la col·laboració de la senyoreta Josefa Peláez Pons, Assistent Social del Centre Penitenciari de Can Brians.
I vet aquí que deveu d’estar preguntant on carai és la anècdota d’aquesta trobada...
- Potser, que ja era la segona que es feia sense el paraigües de cap partit polític?.
Doncs no.
- Potser, que aquests acte es fes a la deu de la nit en un restaurant?.
Doncs tampoc.
- Potser, la curiositat de que no participes en aquell acte cap ni un polític local?.
Fred,... ben fred...
La anècdota es doble: Primer perquè mai es va celebrar aquest esdeveniment aquí Esparreguera. Va ser una de les típiques innocentades made in Esparreguera del dia 28 de desembre, en aquest cas de l’any 1994...
Una “llufa”, que en aquest cas no es penjaria a l’esquena de ningú el dia dels Innocents. Però que sí que trobarem la forma de fulls llençats per els carrers d’Esparreguera...
I la segona: la picardia dels suposats participants en aquest fictici acte. Si es fixeu i ajunteu la darrera síl·laba del nom amb el primer cognom del suposat organitzador surt la paraula “Colmo”. FrancisCO OLMO. Aquí també tocaria de sumar el cognom de la suposada “col·laboradora” amb les tres primeres lletres que serien “PEL” de Peláez.
El/els/los/las autor/s de la santa innocentada jugaven amb el “colmo pel” o el que seria el mateix sense contraccions el “Colmo de les preses de pel” fetes a Esparreguera....
De trobades feministes cap.
Innocentades per uns. Burla per altres.
Tanmateix, els valors del feminisme, malgrat les seves variants i complexitats, aguantaria les anades i vingudes de la història, les sequeres i les inundacions de la complexitat humana. També les critiques i les ironies, les bromes i els atacs de tota mena.
Amb els seus petits èxits que amb el pas del temps han fet història ha anat creixent i resta encara avui viu. I reivindicatiu en tots el camps.
El Feminisme, amb majúscules no es de cap manera una innocentada...
