1983: L’any del foc destructor del Gran Teatre
 |
Solidaritat a favor de La Passió d'Olesa de Montserrat a l'any 1983 |
Un dimecres dia 23 de febrer de l’any 1983 -si la memòria no ens falla- tenia lloc el incendi del Gran Teatre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Una tragèdia que, a més a més, tindria lloc uns pocs dies abans d’iniciar la temporada de les representacions teatrals del seu Drama Sacre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Val a dir que com és prou sabut un dels trets de la seva identitat, una de les ànima dels olesans, és la seva Passió. D’aquí que veure el seu teatre convertit en un munt de cendres en poc temps tindria unes connotació de caire apocalíptic per a moltes persones.
A Olesa de Montserrat ja no disposaven d’un teatre on continuar la seva
llarga tradició de les representacions.
Davant d’aquella tragèdia, aquell any 1983 tindria lloc al poble la
representació d’unes quantes escenes que
s’escenificarien al barri antic de la
vila i altres quantes al Teatre Olesa. Però el “Gran Teatre de La Passió” havia desaparegut.
Un “mal son” que viurien tots. I
molt especialment els amants del teatre i de les antigues tradicions. De fet, semblant
tragèdia faria que tothom fes seu aquell dolor. Un bri de solidaritat vers aquella
colla de mariners que havien vist com s’anava
a noris el seu vaixell engolit per un Oceà de salvatges flames.
Una empatia, un ficar-se a les sabates de l’atri, una solidaritat que també
es viuria aquí Esparreguera amb molta intensitat aquell dolorós any 1983...
Sí. Ja ho sabem. Des de temps immemorial Esparreguera i Olesa de Montserrat
han tinguts les seves petites o grans rivalitats. Tots ho hem viscut de prop o de lluny. Però davant d’aquell cas concret tant dolorós per la pèrdua
del teatre i la paralització de les seves velles tradicions teatrals amb tot
allò que significava, la empatia, la solidaritat, el ficar-se en la pell de l’altre, faria miracles. Faria aixeca els turons i aplanar els abismes.
Molts serien les persones que davant la adversitat del moment es ficarien a
fer feina. Una feina que semblaria producte de visionaris en aquells moments de
tanta amargura. Una feina que semblaria una missió impossible de fer. Tornar a
aixecar el teatre engolit per les flames?. Un teatre que els ulls veien carbonitzat es podria fer renéixer, tornar a
aixecar-lo. Fer-lo renéixer com una au Fènix
que refès, que pogués recosir tant profunda ferida, de construir un pont vers els
futur i retrobar-se amb la seva història reprenent aquella llarga tradició.
De donar continuïtat a un treball i significat que ultrapassava la realitat local d’Olesa de Montserrat. La seva Passió
era també un Patrimoni de tots. Un
Patrimoni de Catalunya. Una herència que caldria de preservar per tal que
donant continuïtat fos el llegat de l’actual generació per lliurar-la intacte a
les generacions futures...
Em preguntaríeu on és la anècdota. Hi us diré que en el fet de sentir com a nostra la tragèdia i el dolor dels nostres
veïns de l’altra riba del riu Llobregat. De haver ajuntat els nostres cors als seus en moments difícils.
Si, aquí Esparreguera també es varen fer petites coses per ajudar-los. Aquí us recordaré dues: Una diada especial de La Passió d’Esparreguera a benefici d’Ells [15 de maig de 1983]; i
el concert del Joan Manuel Serrat [10 d’agost de 1983]...
Amb molt d’esforç els nostres veïns olesans referien el seu teatre. Tothom
s’alegraria i molt. El seu incendi deixaria
cicatriu però també esdevindria un
model de superació davant les adversitats.
Les rivalitats entre olesans i esparreguerins?. Bo. I què? Poden continuar.
Allò que es important es que se sia capaç
de deixar de costat rivalitats i vessants folklòriques quan la cosa es
important.
Recordo una anècdota d’un dia en que la ràdio entrevistaria a mossèn Lluis Ferret i Altisench, Rector de
Santa Maria d’Olesa de Montserrat de 1975 al 1993 [va morir l’any 2008] sobre
la seva Passió. L’entrevistador li preguntaria:
-
Mossèn
Ferret: Quina Passió es la millor.
La d’Esparreguera o la d’Olesa?
I el bon rector amb aquell bondadós
humor que tenia contestaria:
- Ja se sap que la millor es la Passió d’Olesa de Montserrat..
L’entrevistador continuaria: Mossèn Ferret, i si ara el senyor bisbe el destina a la parròquia de Santa Eulàlia d’Esparreguera, i després Jo vinc i li torno a fer la mateixa pregunta. Que em diria vostè...
Desprès d’un
breu espai de silenci, mossèn Lluis
Ferret amb un somriure contestaria:
-
La
Passió d’Esparreguera naturalment....
 |
Concert solidari a Esparreguera del famòs Joan Manuel Serrat, a benefici de La Passió d'Olesa de Montserrat. |
