Assemblea Democràtica d'Esparreguera

1976: Okupes a La Plana d’Esparreguera

La pressa de la Bastilla ... la pressa de la Castanya...

 

Full de l'Assemblea Democràtica d'Esparreguera sobre la ocupació d'un local
a La Plana, repartit el novembre de l'any 1976.

               Esparreguera ha anat algunes vegades per endavant a les modes del país. Avui en dia es parla molt del moviment ocupa o okupa. Principalment dels estralls que tenen lloc com al Principat de Catalunya, on suposadament, diuen, està molt arrelat.

                Jo no sé si es veritat això. O si realment allò que esta molt arrelat al Principat es la multiplicació dels desnonaments judicials. Una màquia de picar carn en èpoques de crisis econòmica. Si be em declaro tot un ignorant sobre la quantitat d’aquestes dues realitats a casa nostra, lo que si se és que a l’any 1976 va haver a Esparreguera una ocupació del tot sonora i que va tenir una important repercussió en els mitjans de comunicació e informació.

                Situem-nos al mes de novembre de l’any 1976, l’Associació de Veïns de La Plana okupa per la força uns locals buits de la urbanització per transformar-la en un centre d’activitats culturals per a tot el veïnat. La perplexitat es la tònica d’aquell moment ...

                Com tot, aquesta ocupació la tenir un gènesis. Uns antecedents. Una història que abocaria a la realització d’aquella ocupació. Que intentaré breument d’explicar aquí.

                Val a dir que avui acompanya aquest article amb un full que seria repartit per els carrers d’Esparreguera aquell mateix novembre de 1976. A mena de informació per a tots aquells esparreguerins i esparreguerines que sentien en les seves oïdes tronar, però no tenien gens clar a quin lloc tronava.

                Aquell full informatiu deia que era fet per la “Assemblea Democràtica d’Esparreguera” i seria encapçalat per un “ESPARREGUERA: Vecinos de La Plana se apoderan de un local”. A continuació el full informatiu reproduïa tres retalls de premsa sobre els fets ocorreguts publicats en tres capçaleres i dates diferents.

                Així, el Mundo Diario (03 novembre de 1976) titularia aquells fets com a “Después de muchos pasos inútiles Los vecinos de <<La Plana>> ocupan unos locales” en una informació del periodista Xavier Sitjà.

                Per la seva part La Vanguardia Española (05 novembre 1976) deia en el seu titular “Esparraguera: La Asociación de Vecinos de La Plana ocupa un local de la urbanización”. En un article signat per un tal Arnau. Val a dir que Arnau també era un dels pseudònims utilitzat pel Joan Serra.

                Finalment el Avui (09 novembre 1976) i aquest sí en idioma català, donaria com a titular la notícia dient que “Esparreguera. Els veïns ocupen un local comercial. L’Associació “La Plana”, mancada d’estatge”. Aquella informació periodística aniria signada per en Josep Llopart.

                Per finalitzar s’inclouria en aquest full informatiu de l’Assemblea Democràtica d’Esparreguera un dibuix signat per un tal Bach on dos personatges es deien: “Habrá parecido la toma de la Bastilla...” i li contestaria l’altra que “Mejor aún: Ha sido la toma de la castanya”...

                De fet la ocupació per part de l’Associació de Veïns de La Plana va esdevenir per a molts una sorpresa. Donat que havia estat creada el mes de febrer d’aquell mateix any.

                Els antecedents son breus i ben clars. Segons la Llei del Sol vigent tota nova urbanització destinada a vivendes obligava a donar terreny per a ús públic i equipaments, i això no havia passat. D’aquí que donessis llargues i més llargues a les peticions veïnals. De fet La Plana tècnicament era una urbanització il·legal, donat que l’Ajuntament d’Esparreguera havia donat llicències per obres i construïr sense tenir aprovat el Pla Parcial d’aquella zona...

                Per acabar d’adobar l’ambient  d’aquell any de 1976 el Ministeri d’Obres Públiques estava treballant en el desviament de l’antiga Nacional II, que travessava el casc urbà d’Esparreguera,   i com que La Plana sobre el paper no existia  -malgrat estar edifica i amb famílies vivint-hi-  una cinquantena de cases afectades tenien que ensorrar-se.

 

                Les gestions fetes per l’associació de veïns havien aconseguit portar aigua i enllumenat públic. Però en el tema de zones verdes i equipaments segons les informacions periodístiques d’aquells moments no havien tingut cap mena d’èxit. Es queixaven de que <<...ha passat molt de temps i no arriba cap mena de resposta, que de res no hi ha valgut els suggeriments del batlle, les promeses dels promotors, la denúncia a Urbanisme...>>

                Al final s’ocuparia una botiga sense llogar i que restava deshabitada i buida feia dos anys sí o sí...

                I acte seguit, enviarien una carta al batlle d’Esparreguera Ignasi Oleart i Comellas; els Promotors de la urbanització de La Plana, i la Comissió Provincial d’Urbanisme, que deia:

<<En el dia d'avui, i tenint en compte que les diferents i llargues gestions que la Junta de la nostra Associació ha realitzat per aconseguir un local social han resultat infructíferes, reunits en assemblea, hem decidit per cinquanta vots a favor, vuit en contra i una abstenció ocupar una de les tendes, propietat dels promotors, provisionalment, fins que es trobi una solució definitiva a les nostres necessitats de local social.>>

                Val a dir que el primer acte social que es faria en la inaugurada nova seu ocupada per l’associació de veïns seria una castanyada popular. D’aquí el dibuix i els comentaris dels protagonistes que podeu trobar en aquest full informatiu repartit per el poble d’Esparreguera...

                La pressa de la Bastilla ...

                La pressa de la Castanya...

L'Associació Joves d'Esparreguera contra l'Atur

Una excursió a Montserrat

Cartell d'una excursió organitzada per l'Associació Joves d'Esparreguera contra l'Atur
per el diumenge 04 de novembre de 1984.

                L’atur, un flagell de famílies, joves i gent adulta esdevé una malaltia social de primer ordre. Tant en lo moral, com en lo psicològic i sobretot econòmic. L’aturada forçosa de llarga durada fa mal a moltes llars i moltes persones.

                Les crisis econòmiques retornen una i altre vegada deixant llargues llistes de damnificats. I aquí, la nostra volguda Esparreguera, també ha fet estralls al llarg de la història.

                Durant la darrera meitat de segle, ja varies vegades s’han organitzat a nivell local grups, associacions i col·lectiu que cerquen formules imaginatives per tal de sortir de la penúria que significa l’absència d’un treball digne i honrat, que doni la oportunitat de sortir endavant la família en temps de penúria econòmica.

                Val a dir que gairebé mai els polítics han estat a l’alçada d’allò que se’ls demanava. En cap nivell. L’atur de llarga durada, de gent gran i sobretot l’atur femení, es un tema per parlar-ne durant la campanya electoral i en el millor dels casos, allò que es rep son un grapat de engrunes de cara a la galeria.

                Recordo que en una d’aquelles èpoques de crisis que ficaria contra les cordes a moltes famílies d’Esparreguera, i també de la comarca i de tot Catalunya, es va organitzar una columna de treballadors, una Marxa del Baix Llobregat que anava de poble en poble, per demanar una ajuda o subsidi de caire extraordinari contra l'atur. 

                Aquella llarga “Marxa” la va convocar CCOO Comissions Obreres i l’únic partit polític que li va donar suport i es va fer present allí seria el desaparegut partit polític del PSUC. Partit Socialista Unificat de Catalunya. La resta ni va moure un pel ni se’ls va veure. Fossin d’esquerres (i obreristes suposadament) com de centre o de dretes.

                Al final, tot el rebombori va servir per arrancar una ajuda extraordinària de Madrid ben minsa [però absolutament necessària] d’un a tres mesos de subsidi. I prou.

                Tots em sentit la cantarella repetitiva dècada darrera dècada de que qui no treballa es perquè no vol. Que els treballadors son tots uns fluixos i que no volen doblegar l’esquena, I que els obrers prefereixen jeure mirant la Lluna abans que treballar...

                Be, l’article d’avui no va d’aquestes “veritats” tan repetides [veritats també tant falses altrament] sinó de recordar que a Esparreguera també em tingut una bossa crònica d’aturats més o menys registrats. I de que com he dit abans, al llarg del temps em tingut també varies associacions, col·lectius i grups de persones que s’han units davant d’aquest flagell social de la manca d’un lloc de treball i s’han fet visibles, organitzant coses a casa nostra.

                L’Associació Joves d’Esparreguera contra l’Atur va funcionar a la dècada dels anys vuitanta. Avui en dia, a nivell històric poc rastre varen deixar. Atur vol dir sense feina i la butxaca ben buida. I amb la butxaca buida poques coses es poden fer...

                D’aquella època guardo arxivat documents. I un d’aquesta associació, i que avui compartiré amb tots vosaltres. Es tracta d’un modest cartell escrit amb lletres on per la manca de treball organitzarien una Excursió a Montserrat per el diumenge 04 de novembre de 1984. Aquesta activitat, podeu pensar tots vosaltres que seria potser per a uns una excursió, i  potser per altres un veritable peregrinatge...

                El document ens deixaria testimoni també del recorregut que feien. Sortida a 2/4 de 7 del matí de la plaça de l’Ajuntament d’aquí Esparreguera i tornada de Montserrat a les 6 de la tarda. La ruta de la pujada seria el Camí de Sant Jeroni, i la de tornada el Camí de les Coves del Salnitre de Collbató. Tot avisant que en cas de pluja seria el diumenge següent.

                Vet aquí que, a més de l’anècdota de recordar aquesta desapareguda Associació Joves d’Esparreguera contra l’Atur i una de les seves activitats a l’any 1984; tenim una segona anècdota que a més a més es un testimoni històric. Explicaré: Entre els col·laboradors d’aquesta Excursió a Montserrat dels nostres joves, hi varen donar suport només quatre entitats: l’Ajuntament d’Esparreguera i les tres ràdios locals en aquells moments en funcionament. Es a dir, totes, totes, totes les ràdios d’Esparreguera. No havien més...

                Efectivament, els anys 1980-1981 va haver una veritable explosió dels mitjans radiofònics a Catalunya, i podem dir orgullosament que Esparreguera va tenir funcionant tres emissores simultàniament. Una com una cooperativa de comunicació, una comercial, i una municipal.

                Recordem: Ràdio Star (Comercial) que emetria en aquella època en la banda de 101,4 mhz; Ràdio Esparreguera (Municipal) que emetria en la banda de 102,5 mhz; i Ràdio R.K.1 (Comercial) que treballaria en la banda de 103,1 mhz.

                Les tres varen ser tancades o clausurades posteriorment. L’any 1985 només Ràdio Esparreguera tenia la “emissió interrompuda” mentre que les dues restants havien estat clausurades. Vet aquí que Ràdio Esparreguera jugava la partida amb un As a la màniga. Donat que la seva seu estava situada dins de l’edifici de l’Ajuntament...

                Dels Tres mosqueters de les Ones Ràdio Esparreguera seria la única supervivent que arribaria fins els nostres dies.

                Val a dir que la nostra vila havia tingut un antecedent radiofònic: “Radio Escuela del Frente de Juventudes de Esparraguera” que seria la primera estació de ràdio d’Esparreguera, per be que només funcionaria durant la Festa Major de l’any 1958. Tant Ràdio Star com Ràdio R.K.1 varen funcionar varis anys. Avui en dia crec que hauria estat molt bo de haver conservat les seves gravacions. Principalment de caire informatiu, com a fons de informació de caire històric. Però ja se sap. Tothom no veu de la mateixa manera les coses...

                 El record que ens quedaria es aquest: tres ràdios locals al costat dels nostres aturats...

                On eren les demés entitats?

Els concursos de Pintura Ràpida d'Esparreguera...

Un clàssic de la Festa Majors d’estiu

    Per la Festa Major d’estiu d’Esparreguera teníem la celebració del concurs de pintura ràpida d’Esparreguera i posterior exposició. El concurs començava ben d’hora amb el ritual de segellar les teles o suport hom l’artista tenia que treballar posteriorment. Aquesta inscripció i tradicional segellat de teles dels pintors que participaven a les diferents categories tenia lloc a la Biblioteca Popular Beat Domènec Castellet, situada a la plaça de Santa Eulàlia. Bé d'hora. A les 9 del matí. Donant-se per iniciat tot seguit el concurs. 

    Els carrers i places s’omplien de raconets amb cavallets i artistes que a corre-cuita treballaven la seva obra, amb diverses tècniques, materials i estils. Si, feia festa anar fent recorregut i anant descobrint aquells homes i dones que anaven mirant i transferint la seva personal visió de la realitat que veien... 

    Com a atenció als participants forasters -alguns venien de ben lluny- a l'hora de segellar les teles i com a suport dels organitzadors a les arts plàstiques, rebien un entrepà i una beguda perquè esmorzessin mentre pintaven. Les obres s'havien de lliurar-se als organitzadors abans de les 13 hores, ja que es procedia a la deliberació del Jurat per assignar els premis de les diverses categories. Normalment la general, la categoria local i els dos grups de la categoria infantil. 

    Sí, amb un cert romanticisme per les èpoques ja passades sovint recordarem els nostres carrers, carrerons i places com s'omplien d'ansiosos artistes forasters que, carregats amb els seus estris, es movien constantment a la cerca de l'enquadrament encertat o cercant la inspiració, que poguessin captar en la seva obra. 

    Aconseguit localitzat el lloc prometedor, obrien els seus cavallets i caixes de pintures, i començarien a tota velocitat afer feina... Esbossaven, treballaven les ombres, variaven els colors.. El públic que passejava sempre s'aturava per veure aquells artistes que amb la velocitat del llamp movien els seus pinzells, i omplien les teles de tota mena de formes i colors... per posteriorment presentar la seva obra a concurs abans que tanquessin.... 

    A les portes de la Biblioteca, esperarien impacients el veredicte del Jurat artistes participants i publico en general -que si no es feia esperar- normalment tenia lloc a les 14 hores. Els uns esperant el reconeixement de la seva obra i el premi, i els altres poder gaudir de totes les obres presentades i que conformarien l’exposició. Després de la sàvia sentència, la multitud concentrada assaltava l'edifici i es dirigia tota la tropa a la Sala d'Exposicions de la Biblioteca. On els organitzadors i autoritats locals presents feien el solemne lliurament dels premis als artistes guardonats. I donaven per oberta al públic l'exposició de totes les obres artístiques allà dipositades. Era l'exposició de pintura de la Festa Major d’Esparreguera. Una exposició que restaria oberta al nostre públic de deu a quinze dies. No cal dir que tractant-se d'aquestes festes, la sala estaria molt freqüentada per naturals i visitants forasters... 

    Amb el pas dels anys els premis varen anar millorant econòmicament. Apareixent també els anomenats “accèssit” o reconeixement inferior immediata als premis convocats. I també els premis de caràcter especial per fomentar algun aspecte concret. Com seria de fet el tema de l'església romànica de Santa Maria del Puig o aquell altre premi especial destinada a premiar l'obra millor realitzada en tècnica d'aquarel·la... 

    A la dècada dels anys vuitanta es va canviar d'organitzadors i també de la seu on tenia lloc aquest concurs. En desaparèixer l'Associació de Pares de Família passaria a mans de l'Associació de Jubilats i Pensionistes d’Esparreguera i, el segellat de teles -com també l'exposició- tindria lloc a la seva seu, el anomenat “L'Esplai” que en aquells moments era situat al carrer Gran número 78 d'Esparreguera. 

    De fet, aquí trobarem la petita anècdota que recull aquest article: a les bases del concurs i cartells publicitaris de l'esdeveniment es feia constar que el Concurs de Pintura Ràpida l'organitzava “L'Esplai”. No obstant, -i com havia de ser les actes del concurs portarien el capçalera oficial dels seus organitzadors reals. 

    Ens trobaríem doncs, amb la utilització popular del nom del local, més que del nom dels “llogaters”. 

    Em permeto de compartir i transcriure una d’aquelles actes tal com es redactaria en el seu moment: 

“ XVè. Concurs de Pintura Ràpida 

Acta de Fallo del Jurat 

    Reunits els a baix signats a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament i pertanyents als diferents estaments de l’Art, és constitueix Jurat Qualificador del XVè. Concurs de Pintura Ràpida i emeten unànimement el següent veredicte: 

Classificació general: 

1er. Premi Núm. 55     Josep ROIG AGUILO 

2n.  Premi Núm. 43     Josep CAMACHO BAEZA 

3r.   Premi Núm. 15     Montserrat OLIVA SEGURA 

Classificació local: 

1er. Premi Núm. 27     Josep GRAU PIÑOL 

2n.  Premi Núm. 21     Lluís ARTIGAS JORBA 

3r.   Premi Núm. 18     Joaquim CUSCO 

Premi Especial Santa Maria del Puig: 

Núm. 16                        Josep M. QUADRES VICARRA 

Premi Especial Aquarel·la: 

Núm. 27                         Dídac REIS 

Accèssit de 2.000 pessetes: 

Núm. 44                         Francesc GÜRLL MELA 

Premi categoria infantil: 

Fins els 10 anys 

1er. Premi Núm. 8        Jaume PARIS PRATS 

2n.  Premi Núm. 3        Jordi MORATO GARRIGA

de 10 A 14 anys 

1er.   Premi Núm. 25    Marc MONES CERA 

          2n.    Premi Núm.   2    Judit MORATO GARRIGA 

JURAT: 

Raimon LLORT i GASET 

Evarist BENITEZ 

Enric TORRES i MASIP 

Francesca GUITART i COMAPOSADA 

Isidre MONÈS i PONS 

Esparreguera 10 de Juliol de 1983” 

    Al document figuraran també les signatures de Raimon Llort, en qualitat de Director de l'Escola de Belles Arts; la d’Evarist Benítez com a Professor de la mateixa escola; la d'Enric Torres com a Director Artístic de Publicitat, la de Francesc Guitart en la seva qualitat de Artista-Pintor i la d'Isidre Monés com a Artista Il·lustrador. 

    El tema ens donaria per a una segona anècdota força irònica: Podríem dir que els Pares de Família -amb el pas dels anys- es van fer grans. Fins el punt de que un dia esdevenen jubilats i cal esperar que també feliços pensionistes... i perquè no, membres de l'Associació de Jubilats i Pensionistes…. 

    Tot i això, però, han seguit malgrat l’edat al peu del canó, perquè la nostra estimada Esparreguera continués gaudint d'aquesta interessant activitat cultural i artística per la Festa Major: la pintura ràpida...

L’edifici de les tres histories

Un edifici esparreguerí entre dos segles de història: 

d’Ajuntament franquista a Escola de Música.

Una fotografia que vaig fer exprofès per aquest article..

    Avui recordaré quatres pinzellades d’un edifici prou conegut de la nostra vila. Situat al cèntric carrer de Cavallers d’Esparreguera. Molts pares i mares actualment hi porten els seus fills, puig en Ell tenim l'Escola de Musica d’Esparreguera.

    Un edifici singular de la nostra petita ciutat que ha acollit dins d’Ell -per diverses circumstancies- el pas de varies generacions d’esparreguerins.

    Certament amb l’actual construcció del nou edifici destinat a Escola de Musica al “Castell”, aquest equipament te els seus dies de vida contats...

    Però l’anècdota no seran les genialitats dels nostres músics locals o les seves desafinades, ni els ideals espirituals que pot tenir l’antic art de la dansa. Aquest tema el deixarem per altre moment, si us sembla.

    L’anècdota que vull recordar es lligada a aquest edifici i al dia d’avui, dissabte 24 d’abril de 2010. Te, això si, el seu origen al segle passat...

    Corrien pels carrers de la nostra la vila els aires de canvis culturals i polítics. Principalment entre determinats grups de joves de caràcter inquiet, desitjosos de fer canvis dins d’aquella vella estructura heretada d’anteriors generacions.

    Això seria al carrer. Al nostre encarcarat Ajuntament es seguia la dinàmica de sempre. Malgrat la rutina, teníem un batlle jove i això es notaria puix s’anaven fent coses i millores a la vila.

    Tot però, dins de la única estructura política existent dins del regim franquista.

    Va ser un dia 16 de maig de l’any 1972 -davant l’estat ruïnós de l’edifici que feia d’Ajuntament- el senyor batlle d’Esparreguera exposaria al Ple Municipal la necessitat d’enderrocar l’edifici i bastir-ne un de nou, pel perill que ja suposava per les cases del voltants i les persones, en el cas d’enfonsar-se l’edifici.

    Es passava a donar llur verda al projecte de la construcció d’un nou Ajuntament, encarregant-lo als Serveis Tècnics municipals.

Enderroc de l'antic Ajuntament d'Esparreguera.

    Uns mesos mes tard, en un acte informatiu celebrat el dia 28 de gener de 1973, es detallava les despeses de l’exercici anterior de l’any 1972, i s’esmentaria que les depeses de l'enderrocament del nostre vell Ajuntament -i apuntalament de les cases dels voltants- havien costat un total de 200.311 pessetes del pressupost. I que les obres per bastir el nou edifici es preveia que comencessin durant aquell 1973...

    Un fet polític important tindria lloc durant aquest trasllat i nova edificació de la nostra Casa de La Vila: El 20 de novembre de 1975 moria el dictador Francisco Franco.

    El dia 22 tenia lloc una solemne Missa Funeral celebrada a l’església parroquial de Santa Eulàlia per la mort del que havia estat el Cap de l’Estat. Tot l’Ajuntament en Ple i el Consell Local del “Movimiento”, voltats de les demés autoritats locals ocupen les primeres files. Darrera, fent un ple de gom-a-gom, la gent -ja de peu en els laterals per manca de seients buits-, s’apinyaria en viure en directe aquells moments històrics que, certament, marcarien un abans i un després.

    La premsa del moment treu edicions especials!. La radio i la televisió aboquen constantment informació sobra la figura del finit!. La exaltació del moment ens portaria a veure per televisió avies madrilenyes ploraneres recordant com el “Caudillo” va establir el sistema de pensions per a la vellesa; i altres entrevistats, ens recorden els molts anys de Pau i com -en el seu moment-, el país es lliurarien d’entrar dins de la segona Guerra Mundial...

    Les obres continuarien....

    A l’any 1976 es tenia finalment ja bastida l’estructura bàsica que comprenia el soterrani, la planta baixa i els dos pisos superiors. I es continuava aixecant l’edifici....

    Pot semblar “pitorreo” però, va estar aquest mateix any de 1976 que estant com estaven les obres del nou Ajuntament, que es va fer un acte polític de la col·locació de “la primera” pedra del nou Ajuntament.

    L’acte va estar presidit per el nostre batlle Ignasi Oleart Comellas, i d’acord amb el protocol del moment s’efectuaria la lectura solemne de l’acte per part del Cronista Oficial de la Vila en Francesc Subirana i Ollé. El grupet present no va estar massa nombrós. Autoritats polítiques, autoritats civils, membres de la policia local, i alguns funcionaris de l’ajuntament, i... poqueta cosa mes.

    El lloc de la col·locació de la primera pedra va ser el soterrani de l’edifici, a la sala destinada primerament a sala de conferencies i exposicions, i molts anys mes tard feta servir per altres coses a partir de diverses divisions. La data de la singular primera pedra -i única que Jo sàpiga-  portaria per data la de 1 de març de 1976.

    La inauguració del nou Ajuntament tindria lloc durant la Festa Major d’hivern de la nostra ciutat, un 12 de febrer de 1977. Per be que va tenir mes d’un protagonista. Puig el mateix dia que s’inauguraria el nou Ajuntament, també s’inauguraria la Plaça del Rei. Tot en una Diada en que vàrem tenir diverses personalitats voltant per Esparreguera. Una d’elles Joan Antoni Samaranch -mort fa pocs dies- el popular membre del COI, que llavors era el President de la Diputació de Barcelona. També tindríem per aquí la totalitat de batlles dels voltants, i un seguit d’actes culturals que no ve al cas recordar en aquest article

    Durant tot aquest esdevenir de l’enderrocament i aixecament de l’actual Ajuntament d’Esparreguera, els Serveis Municipals no s’aturarien. L’Ajuntament va llogar una casa pairal al actual carrer dels Cavallers, on instal·laria de manera mes o menys provisional les dependències i oficines municipals durant aquells anys de les obres.

    Com que els treballs en si durarien els darrers anys de la dictadura, i també uns anys dins d’allò que anomenem la transició democràtica, podem dir d’aquest edifici llogat, -que actualment es l’Escola de Música-, que va estar el darrer Ajuntament franquista i el primer Ajuntament democràtic d’Esparreguera....

Fulletó repartit durant el mes d'abril del 2010 a Esparreguera

    La curiositat dona encara mes suc per ficar-lo dins el mon de les anècdotes locals. Puig com sabeu tots la plataforma ciutadana “Esparreguera decideix” la convertiria avui en un dels sis col·legis electorals, on democràticament, la veu del nostre poble participa en la Consulta Popular en la que se’ns pregunta: “Està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”

    Potser tots els edificis de la nostra petita ciutat tenen la seva petita o gran historia. Però sens dubtes, alguns edificis en tenen mes que altres.

    Com el que avui parlo. Que ha estat seu de la política local franquista, seu de la política local durant la transició, i lloc o seu de la consulta local sobiranista. A cavall de dos segles de política i cultura aquesta anècdota serà ja una part de la nostra memòria col·lectiva...