dilluns, de juny 10, 2013

Escriptors, dibuixants i humoristes (1a. part)

Portada Butlletí d'Escacs núm. 59. Abril 1992.
    Poc o res és conegut a casa nostra en aquests moments les anomenades “arts menors” del mon de les arts plàstiques, que fan alguns esparreguerins de sang i alguns esparreguerins de cor. 

    Parlar d'arts a Esparreguera sovint ens evoca inevitablement a tenir que parlar del seu teatre. De l’art del teatre. Tota mena o gènere de teatre: el sacre, humor, la comèdia, la tragèdia... I també perquè no, en un àmbit més d’artesans locals tocaria de parlar dels ceramistes i els artistes consagrats a l'antic i noble ofici del fang en totes les seves variants creatives. Doncs tenim la sort de que és ben coneguda també la ceràmica d'Esparreguera a escala internacional... 

    Tot i això Esparreguera és una població molt rica en tot tipus de manifestacions culturals i artístiques. 

    Recordarem aquí, primerament i com anècdota, al fill d’Esparreguera Lluis Artigas Jorba, en la seva poc coneguda faceta d'artista d’arts menors a la nostra localitat Si bé es cert que en cercles íntims si que es coneix malgrat que sigui un cercle evidentment minoritari. 

    No toca ara per ara de parlar d’altres aspectes seus, com serien els seus primers passos en el món de la pintura, als certàmens de “pintura ràpida” i concursos; o de la seva faceta de cartellista publicitari. Tampoc de la seva afició al col·leccionisme, als escacs, o la història local. Sinó de la seva faceta com il·lustrador de la premsa especialitzada d’àmbit català. 

    Efectivament, el nostre esparreguerí ha estat durant forces anys un col·laborador de la revista especialitzada de Catalunya “Butlletí d’Escacs” com a dibuixant i també articulista de la mateixa. 

    Eren els seus dibuixos un humor visual amb una espurna de sagacitat, on es combinaria allò visual amb un text que cercava la doble intencionalitat o doble sentit. El Lluis Artigas Jorba publicava per a uns lectors que per avançada sabien veure allò que no es deia.... 
   Un humor a l'estil anglès del Penyal de Gibraltar.... 

    No obstant això, cal dir el poc encert que sempre van tenir els responsables gràfics de la publicació. Ja que mai van tenir el sentit comú de separar allò que era l'acudit gràfic o il·lustració, del text retolat que acompanyava el dibuix original. I que hauria de haver sortit en lletres de motlle... Una lamentable fallada que, no obstant la seva repetició, no li restaria gens ni mica de singularitat al dibuix. 

    Recordarem aquí alguns dibuixos. La il·lustració publicada al número 59, al Butlletí d’Escacs corresponent al mes d'abril del 1992. Seria, però, una col·laboració gràfica bastant anterior. De l'any 1987. Que per diverses circumstàncies no apareixeria abans publicat a la revista. A la vinyeta que s'hi acompanya podem veure una d'aquestes il·lustracions. 

    Observem tres personatges que se situarien en un hipotètic gimnàs. En ell podem veure el home de gimnàs ben entrenat, que ens recorda als homes de complexió forta, els “fortaxons” ... que reposa uns instants assegut després d'una forta sessió d'entrenament, aixecant “peses” o “peces de pes” que ha deixat a prop seu. 

    El nostre personatge, ja reposadament, presta atenció als seus dos companys que estan disputant una partida d'escacs de caràcter amistós [tanmateix observarem que allí no apareixen a taula cap rellotge de competició].

    Amb bon humor, un dels dos contendents es dirigeix al “musculat” que els està mirant amb molta atenció... i  -potser, com aquell que no entén res de totes aquelles peces d'escacs que es desplacen sobre el tauler quadriculat dels nostres dos amics somrients- humorísticament, tot assenyalant-li una peça que representa una torre d'escacs, exclama: "Nosaltres també som aixecadors de peces..."; o, el que seria en traducció literal a la llengua de Miguel de Cervantes: “Nosaltres també som aixecadors de peses...”

    La il·lustració de l’esparreguerí trauria tot el suc possible a les possibilitats que el llenguatge li oferia... La traducció permetria jugar tant com l'expressió igualitària de peces d'escacs - peces de pes del gimnàs”, com també l'equivalència contraposada i irònica de peces d'escacs que pesen poc en comparació amb els pesos del gimnàs, que pesen molt...”. Tot deixant-ho a l'elecció del lector de la publicació... 


Dibuix de l'esparreguerí Lluis Artigas Jorba de l'any 1987. Seria publicat cinc anys després, l'any 1992...


    D'altra banda, veiem tornar a reaparèixer la figura o personatge que encarna un aficionat d'escacs, nascut del llapis del Lluis Artigas Jorba anteriorment. Un personatge conegut dels lectors amb el nom de Quimet Pelut. O, el que podríem traduir al castellà com a “Joaquín Peludo” o també com a “Joaquín El Barbas”.

    Aquesta vegada, apareix Ell plàcidament somrient i assegut. Observant als dos amics que fan petar la seva broma..... amb el seu joc de paraules...




divendres, de juny 07, 2013

Escriptors, dibuixants i humoristes (2a. part)



    És ben sabut que el món del periodisme sovint pot ser i és una carrera de constants obstacles. De córrer, córrer, i més córrer. D’una mena de cacera de l’actualitat el personatge o la notícia...

Quan per fi ja podem respirar alleujats pel nostre treball acabat, tenim restarà encara però una segona part. La maquetació o disseny de la publicació. Un temps també de treball on de vegades veiem aparèixer les inesperades nuvolades que acompanyats de càrrega elèctrica descarreguen tota mena de pluges i tempestes inesperades.

Quan tot seguia el seu camí, contra pronòstic, apareix aquella notícia inesperada de darrera hora, però que és considerada molt important i apa...! la hem d'incloure amb tota urgència. Tot abans del tancament en la data prevista i abans de que el material, els originals caiguin a mans de la impremta...

I el nostre flamant esquema de butlletí o revista prevista inicialment "se'n va en orris" com se'n va anar el gegantí Titànic a tota velocitat al fons dels gèlids mars del nord. Sí, una altre mena de col·lisió   -no d'un iceberg com en el cas del referit vaixell-   sinó per l'aparició d’una notícia inesperada... 

És per això, que sovint hi va haver un desfasament entre les il·lustracions del nostre esparreguerí, el Lluís Artigas Jorba, i la data de publicació dels seus originals al “Butlletí d’Escacs” de la Federació Catalana d’Escacs. Aquest seria el motiu de que estranyament, en algun número publicat apareix com a dibuixant, però curiosament no apareix publicat cap dibuix. Ni petit ni gros.

Val a dir que era una realitat compartida per tot el trio de il·lustradors d'aquesta revista catalana. Tant el nostre Lluís Artigas Jorba, com l'Esteban Gómez o el Carmelo Plaza.

En cada número que es treia a la llum o publicaria, existia un apartat on apareixien les persones que participaven d’aquell projecte. El seu director, [Antoní López]; el Cap de la Redacció [Marc Ferrer]; i els col·laboradors de cada número, els articulistes, els analistes, els dibuixants i els fotògrafs.... En algun període igualment hi trobaríem els anomenats subscriptors honorífics. Una informació que habitualment apareixia a la segona pàgina o tercera pàgina de cada número publicat.

Recordem ara el número publicat corresponent al mes de juliol de l'any 1992. On apareixeria publicada una altra de les il·lustracions del nostre esparreguerí, que realment havia estat dibuixada i lliurada durant l'any 1987.

Va ser a la pàgina 84 on apareixeria la seva il·lustració gràfica. Un dibuix d’estil continuista, on novament l'autor buscarà la complicitat del lector amb el seu humor habitual del doble sentit com veurem tot seguit:

Aquesta vegada trobarem tres personatges en un hipotètic ring de boxa... Una situació d'entrada estranya i xocant tractant-se d’una revista tècnica i especialitzada en els escacs...

El Lluis Artigas Jorba però, ens presenta la idea principal de fons: la universalitat dels escacs.  És ben sabut que els escacs són practicats com a esport o com a activitat d'oci per infinitat de persones. Dels més variats oficis. De la més variada realitat social, econòmica, raça, religió o ideologia. D'aficionats als escacs al llarg de la història en trobarem en tots els nivells i realitats. Entre polítics famosos, intel·lectuals de reconegut prestigi, professionals d’alt nivell, obrers de tota mena i color. Persones adinerades i persones pobres de solemnitat... Músics, militars, sanitaris... Si haguéssim de fer llista d'Ells seria interminable. I, perquè no, aquí hauríem d'incloure també tant a esportistes amateurs com a professionals. Tant esportistes de saló, com els de pràctiques al aire lliure i també en pavellons esportius i gimnasos. Tot i les diferències existents de mentalitat, de classe social o de “rol”, però, tots participen de la mateixa afició i parlen un mateix llenguatge: el dels escacs. I és amb aquestes premisses que no ha de resultar estrany que, d'entrada, se'ns presenti en aquesta il·lustració tres bons aficionats a la boxa, que també ho siguin dels escacs...

Al dibuix del Lluís Artigas Jorba trobarem novament el nostre popular personatge del Quimet Pelut fent aquesta vegada, les funcions d’àrbitre de boxa.

A la instantània, el trobarem observant tot pensatiu l'esportista que jeu ben malparat al terra de la lona. Ddesprés d'haver rebut la pallissa de la seva vida. És a dir, d'haver estat tractat com una baldufa de valent......

El desafortunat esportista, -també aficionat als escacs segons ens ensenya el seu context-   jeu a terra amb un bon llistat de lesions: un gros “Abonyegat” al cap, el nas amb sang, dos ulls morats... i alguns queixals pel terra...

A més a més al seu damunt una atmosfera de peces d'escacs blanques i negres voltegen certificant-nos que li han deixat ben bé “Kao” de la lliça de patacades rebudes...

            L'autor li murmura al pensatiu arbrite com la tècnica utilitzada per batre del tot al seu desafortunat adversari amb tanta contundència: "Li he fet xec al descoberta..." El que podríem també ampliar com: "Li he donat escac mat a la descoberta...". 

Novament observem com el llapis i el text del Lluis Artigas es combinen buscant la complicitat de l'aficionat i també del lector de la revista. Utilitzant una terminologia –un llenguatge–   ben conegut dels seus destinataris.

Dibuix de l'esparreguerí Lluis Artigas Jorba de l'any 1987, i publicat l'any 1992.


Aquí el paral·lelisme que s’ha cercat seria comparar allò que passa sobre el tauler durant una partida de competició, amb aquesta altra disciplina esportiva que és la boxa...

En el món dels escacs s'entén per "escac" l'amenaça directa contra la peça més valuosa de cada esportista: el rei. Si aquest cau, és mort o capturat, la partida finalitza. Tota la batalla, tota l'estratègia, tota tàctica, tots els moviments realitzats s'encaminen a caçar o capturar el rei adversari. D'aquí la seva importància vital. Cal protegir el nostre monarca contra tots els "escacs" ja que, de no aconseguir-lo, la partida podria concloure amb un "escac mat" i mort el rei nostre finalitza la partida en derrota. 

El segon terme tècnic utilitzat seria el de “descoberta”, entenent-se per aquesta, el moviment pel qual desplacem una peça de manera que una altra pugui actuar agressivament, o bé capturar impunement una peça adversària. Es produeix llavors una doble amenaça en la qual poden quedar atacades simultàniament dues peces.

Amb aquesta idea de combinació arribaríem al concepte de "escac a la descoberta" que, no és altra cosa que el recurs tàctic poderosíssim, d'atacar simultàniament dues peces. Una d'elles el Rei adversari. Aquest tipus de combinació, per la seva tremenda força pot convertir-se en una maniobra demolidora i decisiva.

El nostre personatge doncs, dirigint-se a l'arbrite ens fa un sinònim entre la idea de la parada o bloqueig i el ràpid contraatac que es practica a la boxa, amb el seu equivalent de fer "escac" desplaçant una peça que fa de barrera entre el rei adversari i la peça que ataca el rei.

Aquí, recollim el pensament de la rapidesa i de la contundència aplicada a aquestes dues disciplines esportives de competició: la boxa i els escacs...

 



divendres, de maig 17, 2013

Una nova realitat local

Parets amb pintades
El clam del silenci



Detall pintada a la façana Institut El Castell d'Esparreguera


    Una nova realitat local Parets amb pintades. El clam del silenci. De tant en tant trobem alguna que altre pintada en parets de cases o edificis públics en les quals se’ns transmetien alguna queixa o petició. El Mercat Municipal, les parets de les escoles, entre altres, esdevenen les víctimes propiciatòries d’aquests escriptors de llapis gros, que de vegades, ni s’entén allò que diuen o volen dir. 

    Avui he recollit aquesta pintada que situem al carrer Barcelona d’Esparreguera. Un pintada que en aquest cas demanaria la llibertat d’un tal Franki. I ens preguntarem ... Qui caram és aquest Franki? Potser algun alumne cercabregues i sortit de voltes que l’han expulsat de l‘Institut?. Doncs es veu que no... Transcriuré allò que he trobat: 


Font: Viquipèdia [17.05.2009]. 

Francesc Argemí i Anglada. 
    Francesc Argemí i Anglada, més conegut com a Franki, és un jove de Terrassa empresonat actualment a la presó de Can Brians sota l'acusació d'ultratge a la bandera espanyola. Franki fou detingut el 28 d'abril de 2008, en aplicació de la sentència que el condemnà a 2 anys i set mesos de presó, acusat de despenjar i estripar la bandera espanyola de l'Ajuntament de Terrassa durant una petita concentració el 2002, a més d'agredir a dos policies locals. El seu cas ha generat un gran ressò social i diversos col·lectius de diferents àmbits han donat suport explícit a l'alliberament del jove, en considerar que tant la sentència com el comportament de les diferents autoritats han estat desproporcionats.
 
    Se'n destaquen diverses accions de suport que es dugueren a terme durant els primers dies de maig de 2008, com per exemple la penjada que van protagonitzar diverses persones a la Sagrada Família, en un pont sobre la B-23, o davant la seu d'Institucions Penitenciàries (Barcelona) o la manifestació davant la seu del PSC, entre d'altres. 

    També hi ha hagut manifestacions i concentracions per exigir-ne la seva llibertat a Terrassa, Sabadell, a la UAB (Vallès Occidental), Institucions Penitenciàries, Brians 2, UB Raval, Gràcia, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), La Garriga, Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental), Mataró (Maresme), València (Horta), Palma (Mallorca), Valls (Alt Camp), Vilafranca de Penedès (Alt Penedès), Igualada (Anoia), Alacant (l'Alacantí), Vic (Osona), etc. 

    També s'han presentat (normalment per part de les CUP) mocions per exigir-ne la llibertat. S'han votat a favor de manera majoritària a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), Llinars del Vallès (Vallès Oriental), Tortosa (Baix Ebre), Vilanova i la Geltrú (Garraf) i no s'han aprovat però s'han discutit a Manresa (Bages). Així mateix es va fer un concert solidari a Celrà (Gironès). 

    Destaca també el fet que el Col·legi d'Advocats ha qüestionat públicament els delictes d'injúries a la corona i d'ultratge a Espanya. 
    
    El dia 10 de juny, en Franki va rebre el tercer grau penitenciari que li va permetre sortir de les presó de Can Brians-II. Amb aquest tercer grau en Franki gaudeix de llibertat durant el dia, però ha de tornar a dormir a la presó 

 

Pintada a Institut El Castell d'Esparreguera


Pintada a Institut El Castell d'Esparreguera


Font: Kaosenlared.net [10.06.2008] 

El Franki ha sortit en llibertat!! 
El Franki, Francesc Argemí, ha sortit en llibertat aquest matí de la presó Can Brians 2, després que li hagin concedit el tercer grau en règim obert. Es tracta d'una llibertat parcial i vigilada, ja que haurà de dormir algunes nits a la presó que se li assigni (amb tota probabilitat a la presó Model de Barcelona). La seva advocadessa Montserrat Salvador, ha explicat que el Franki dormirà a la presó i però durant el dia podrà reemprendre els seus estudis i la feina. 

    El Franki ha agraït les mobilitzacions per la seva llibertat. A hores d'ara es troba llibertat, però encara ha de formalitzar tràmits sobre la seva situació de captiveri. El Franki ha agraït públicament la lluita de totes les persones i col.lectius que han fet possible aquest alliberament. El Franki va ser detingut i empresonat fa un mes i mig, quan el Tribunal Suprem espanyol va denegar el recurs presentat el 2005. L'empresonament obeïa a una condemna per uns fets de l'any 2002, quan en una cercavila algú va intentar despenjar una bandera espanyola i una de la UE de la casa de la vila de Terrassa. 

    Les mobilitzacions per la seva llibertat, esdevingudes un clam contra la repressió i contra els símbols del poder (contra la bandera espanyola, l'element sagrat que va motivar la seva condemna a mans d'un ex-fiscal militar) han superat totes les expectatives i s'han covertit en les més nombroses i eficaces dels darrers anys. Les accions mediàtiques continuades han posat a la palestra la greu injustícia i les motivacions polítiques espanyolistes d'aquest empresonament. Un fet que ni la premsa del règim ha pogut ocultar com voldria. 

    Que carai, les histories passen.... però les pintades, - si més no algunes -, es queden...



Llibertat per Franki



      
Acció per a demanar la llibertat d'en Franki




Altres pintades que ha rebut el mateix Institut El Cairat d'Esparreguera...


Altres pintades que ha rebut el mateix Institut El Cairat d'Esparreguera...







dilluns, de febrer 18, 2013

Dues unces de nacionalisme espanyol....


    Avui en dia ja s’ha esborrat de la memòria col·lectiva l'existència de cap nacionalisme espanyol tot i la seva omnipresència present -que és posat en un pedestal per alguns- esdevindrà com el perfecte exemple de tot allò de bo que pot haver-hi, [evitant d’anomenar-lo nacionalisme espanyol] mentre que els nacionalismes petits, els perifèrics, aquells que defensen les seves arrels, poc més que se'ls satiritza, satanítza i se'ls acusa de tots els mals presents, passats i futurs. Son fins i anomenats sense complexos de terroristes


    Els poders dels mitjans de comunicació han arribat a inculcar amb èxit la idea d'associar el mot nacionalisme a coses considerades totalment negatives i associades naturalment només als catalans, bascos i gallecs. Per cert, com si de nacionalisme espanyol mai no hagués existit. Ni hagués matat a ningú. Ni hagués fet cap cosa malament. Ni en el passat, ni en el present ni en el futur. Ni banderes, ni desfilades militars, ni himnes nacional, ni celebracions com el 12 d’octubre i altres, resulta que no son nacionalisme... vet aquí. 

    Com si Ells, d'això, no en tinguessin gens ni mica... 

    Ahir llegia un article que tractava del Tribunal Constitucional i la revisió de l'Estatut Catalunya i com es volien carregat del text allò de "símbols nacionals" de Catalunya, referint-se a La Senyera o a l'himne dels Segadors. 

    És ben compressible tractant-se d'un tribunal ja dividit entre juristes conservadors i progressistes. I no cal recordar la immensa majoria de quin grup és... 

    Possiblement, si parlessin de coses de Castellà no passaria res de res. Però no tractant-se del "toret i la truita de patates" semblant incomoditat deixar fora de lloc a tant acreditats juristes que sembla, estan per sobre de la llei i del poble de Catalunya. 

    Ja veurem com acaben els malabarismes jurídics per continuar mutilant el text sense donar l'aparença de seguir la dinàmica dels darrers 300 anys, i, els malabarismes també que hauran de fer polítics de nostre govern a la Generalitat per salvar la cara, davant la retallada efectuada per els seus padrins ideològics de Madrid. No deixa d'ésser curiós que de vegades, aquests sentiments tant contraposats acumulats des de segles, siguin explotats econòmicament. I aquí ve l'anecdòtica per aquesta web. 



    Si entreu al portal de internet anomenat e-bay, especialitzat en la venda d'article de segona ma, podreu trobar un cas curiós que associa la nostra ciutat d'Esparreguera amb la simbologia nacionalista espanyola 

    És venen unes escombretes de ratolí de internet que ben segur faran les delícies dels més espanyolistes. Amb el nom de la nostra ciutat. És a dir, la bandera espanyola amb el nom d'Esparreguera. 

    És tant sols qüestió de diners.... 

    Ha! L'anècdota és doble, puix l'empresa ni tant sols és del país...



    Show off your local pride with this mousepad of your favorite city!!! We have thousands of cities listed from all over the world. Use store search box on the left to find other cities. If your city is not listed in our store, please contact us as we can do custom work.
Visit our Store

    New custom made high quality mouse pad imprinted using the latest sublimation technology. It is 8 1/2" x 7" in size and 1/8 thick. It has a non skid backing to prevent slipping. It will work with any type of mouse: ball, optical, laser.

    PAYMENT OPTIONS: 
    We accept Paypal worldwide. USA customers ONLY can also pay with a Check or Money Order.

FAST SHIPPING
    Our products are shipped out WORLDWIDE within 48 business hours after receiving full funds. Most times, it will be within 24 hours. We are not responsible for custom delays or custom fees on international orders.

    Returns: If the product was damaged or in the highly unlikely event we sent you a wrong item, we will gladly exchange it for you. Returns must be sent back within 7 days and buyer is responsible for the cost of shipping the item back to us>>.




dijous, de gener 03, 2013

Innocentades esparreguerines

1979: L’Ajuntament d’Esparreguera construeix tres nous pàrquing gratuïts...




Innocentada del 28 de desembre de l'any 1979 a Esparreguera...


Esparreguera veu clarejant el dia un repartiment per els carrers i places de la vila, d’una nota informativa comunicant la creació de tres nous pàrquings al casc urbà. La nota informativa  esmenta que seran localitzats al Barri Font, a la carretera de Piera i en el que “fins ara eren” jardins de la Casa Marimon, situats al carrer de les Eixides.

Aquesta nota informativa que suposadament ha fet la Comissió de Governació de l’Ajuntament d’Esparreguera explica als vilatans que, a partir del proper mes de març, l’Ajuntament d’Esparreguera prohibirà totalment de aparcar als carrers de la nostra població. Per aquest motiu apareix la nova proposta municipal esmentant la creació de tres noves zones d’aparcaments municipals que  “seran en naus cobertes, contaran amb vigilància permanent i tindran un caràcter totalment gratuït”...

Aquesta Comissió Municipal de Governació acabaria el seu comunicat informatiu dient que:  A causa del nombre no gaire gran de places per concedir, l’Ajuntament comunica a tots els interessats que passin urgentment a presentar la corresponent sol·licitud a les dependències municipals”.

Vet aquí que allò de prohibir l’aparcament als carrers de  la vila no va agradar gens ni mica, però el poder disposar d’una plaça on ficar el vehicle, sota sostre i vigilats, va agradar molt més...

I cames perquè us tenim, vet aquí el reguerol de vilatans passant per la Casa de la Vila per reservar una d’aquelles poques places disponibles...

La pega:  que era el 28 de desembre de 1979...

Diada de Sants Innocents.

Total una altre presa de pel... !!!

Com podeu veure al document que publico, si bé l’esquema de la nota informativa segueix el model, format i color de les que en aquell moment es feien i es repartien, us hauré de cridar l’atenció en el detall de fixar-vos en que l’escut municipal és imprès al reves...

 



divendres, de desembre 25, 2009

Felicitacions Nadalenques..


Naixement instal·lat a l’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, aquest Nadal del 2009.
[Fotografia Lluis Artigas Jorba.]


    Desitgem a tots els nostres amics, lectors, simpatitzants i internautes en general, que tingueu un Bon Nadal, unes Bones Festes en família, i un pròsper Any Nou 2010…




dijous, de novembre 26, 2009

En moments de complexitat política

Un mateix Editorial en 12 diaris catalans diferents. 
La resposta de la Societat Civil arriba a les llibreries d’Esparreguera.





    Els esparreguerins que varen anar a comprar el Diari amb la seva tradicional rutina han vist amb sorpresa com un mateix Editorial ha estat publicat en dotze diaris catalans diferents. Un fet inèdit dins la premsa catalana. Més quant cada diari te legítimament diferents punts de vista, i diferents àmbits i zona geogràfica.

    Una anècdota per explicar aquí uns anys als mes menuts de casa. Reproduiré l’Editorial tot seguit perquè el guardin íntegrament:



La dignitat de Catalunya

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
Aquest editorial que publica
EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu.


    Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
.
L’expectació és alta.
    L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort.

    Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
    La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

    No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador.

    El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). Els pactes obliguen l’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

    Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

    Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana.
    Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.



Publiquen també aquest text: 

La Vanguardia, 
Avui, 
El Punt, 
Diari de Girona, 
Diari de Tarragona, 
Segre, 
La Mañana, 
Regió 7, 
El 9 Nou, 
Diari de Sabadell i 
Diari de Terrassa.




Un problema mai solucionat del tot

Esparreguera declara la guerra a la brutícia  Una de les campanyes de neteja de l'Ajuntament d'Esparreguera. Font: arxiu autor     N...