Cracs i trencadisses

El Crac d’Esparreguera del 1982

El Crac americà del 1929

Publicitat comercial de la Casa Paperaira del carrer Hospital 14 d'Esparreguera l'any 1982.
Al darrera esmenta articles sense preu. Apostillant: "Mantenim la mateixa qualitat de sempre";
"Rebaixes"; "Vegi aparadors i ofertes a l'interior"...

Moltes persones han sentit parlar del famós “Crac del 1929” i associen la paraula “Crac” de la  fallida americana de la Borsa de Wall Street ocorreguda a finals d’octubre de 1929. Aquest mal son començaria un dijous 24 que passaria a la història com el Dijous Negre, continuant fins el dimarts 29 d’octubre de 1929   -l’anomena’t Dimarts Negre-  amb una reacció ja de caiguda lliure de la Borsa de Nova York.

Multimilionaris i magnats que vivien despreocupadament en la abundància amb poques hores passarien a ser pobres captaires e indigents. La reacció de pànic i vendes generalitzades provocaria una hecatombe de caire econòmica mai coneguda. La gent veia com tancaven les empreses, i sense cap subsidi d’atur ni possibilitar de retrobar un lloc de treball honrat, es veien avocats a la més gran de les misèries. Els suïcidis fruit de la desesperació es multiplicarien dia rere dia I les famílies desesperades amb tot allò que havien pogut salvar es bellugaven d’un lloc a altre a la cerca d’un jornal que tan sols pogués mig omplir l’estomac d’aquell dia, de vells, grans, nens i nadons.

Amèrica encetava un dels seus més tristos períodes de la seva història: La Gran Depressió.

Durant aquell apocalipsis financer dels EEUU tenien com a president a Herbert Clark Hoover. Un enginyer i empresari ficat en política que seria president de 1929 a 1933. Li va esclatar el “Crac” durant el seu mandat i la seva política va ser tractar semblant gravetat com si tot fos alguna cosa passatgera. I allò d’ajudar als milions d’americans que li demanaven desesperadament ajuda ni cas. Seria tossut i implacable per considerar que era “donar una almoina” qualsevol ajuda directa a la població. Milions de persones restarien desemparades i en la major absoluta pobresa durant el seu mandat. Faria poques coses i malament.

L’any 1932 que encara es patia d’una manera molt directe la greu crisis econòmica i social. Una de les taques negres que deixaria la seva administració per la història seria com va gestionar aquesta crisis. Aquell any aproximadament quinze mil persones, soldats veterans de la Primera Guerra Mundial marxarien i es manifestarien a Washington per demanar un pagament promès per el govern americà. Tanmateix era un avançament de diners que pogués donar un brim, una espurna d’oxigen a la pobresa i misèria que arrossegaven des de tant de temps. Era sí, una petició desesperada de SOS. de milers de persones que havien lluitat per EEUU i ara necessitaven urgentment ajuda del seu govern.

Acamparien ben a prop del Capitoli. Tanmateix l’Estat, els polític   -que sí sempre tenien el plat ple a la taula-   es negarien a avançar aquells diners, o cercar qualsevol altre mena d’ajuda.

La història es ben trista. Desprès de dos mesos d’acampada d’aquelles persones desesperades el President Hoover llençaria a sobre aquell col·lectiu a la policia. Matant a dues persones. I acte seguit, abans de qualsevol reacció o acte de protesta, llençaria al mateix exercit sobre els acampats. Comandats per Douglas MacArtur auxiliat per Dwight Eisenhower i George Patton.

Els manifestants acampats serien expulsats i el campament cremat. Els famolencs desarmats ferits es contarien per desenes i un fins i tot un nadó de dotze setmanes també moriria en aquella “gloriosa acció militar d’un exercit ben armat i entrenat per matar”. Una jornada ben trista.

Ha! El president Herbert Clark Hoover no va tornar a ser elegit....

Parlar de “Cracs” doncs, ens situa mentalment en la crisis financera de 1929 i la Gran Depressió dels Estats Units d’Amèrica. Unes conseqüències o contaminació que anys després del 1929 també arribarien al Vell Continent via drassanes angleses, alemanya i altres països. La gestió aquí també seria del tot nefasta. Una gestió tant incompetent que donaria ales a moviments com el nazisme a l’Alemanya o el feixisme a la Itàlia, preludi del que seria la Segona Guerra Mundial. Però aquest es altre tema. Ho deixo aquí.

Mes modernament trobarem que parlar d’un “Crac” sovint es refereix a una persona fora de sèrie que destacaria per damunt de les demes en la seva disciplina, esport o treball. Seria un sinònim positiu de ser el millor entre millors. Dir que ets un “Crac” aquí té connotacions tremendament positives

A Esparreguera aquesta expressió   -que pot ser positiva o negativa de “Crac”-   es faria servir d’una manera pública en una campanya publicitària de la Casa Paperaire del carrer Hospital. Una campanya que volia transmetre el trencament, l’enfonsada de preus, la trencadissa grossa econòmicament parlant, d’uns productes oferts que malgrat les rebaixes sempre mantenien el seu llinda de qualitat, en unes peces de roba que sempre eren de bona llei i feien honor a la merescuda bona fama d’aquell establiment.

Aquí un deixo el cartell que editarien en el nostre particular “Crac de l’any 1982 a Esparreguera”. És tot un poema visual...

I per deixar constància, també hi fico una propaganda publicitària del mateix comerç especialitzat en altre campanya de rebaixes...

També es història d’Esparreguera...

I dir que, ja mai més es va veure cap “crac” aquí la nostra vila...

Publicitat de la Casa Paperaire L'IVA a càrrec nostre.
Publicitat comercial repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986.

Publicitat comercial de la Casa Paperaira repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986. 

El 007 d'Esparreguera...

Les propostes que neixen al carrer.

Unes lluites compartides de Justícia Social.

Fulletons de la Campanya del 0'7 i més repartits per Esparreguera el novembre de l'any 1996.

Moltes de les propostes que s’aconsegueixen al llarg del temps sovint son sempre gracies a les iniciatives que tenen lloc a nivell de carrer i les seves mobilitzacions populars. Sovint moltes persones esperen o desitjarien que si tenen governant un determinat partit polític, la sensibilitat sobre els temes socials serà més gran i també més gran l’ajuda. Una major efectivitats vers aquells que passen alguna mena de necessitat o reivindiquen algun dret. No sempre això es cert o real. Es fa moltes vegades palès amb el pas del temps.

He obert aquest article amb humor fent paròdia del conegut anglès dit Bonn. Agent Bonn, Jaimes Bonn 007. Per parlar d’una campanya sobre solidaritat que varem tenir -ja fa anys per el nostre poble d’Esparreguera. La del 0’7....

Corrien els anys gloriosos de finals de la dècada dels anys 90s’ del segle passat, quan tindria lloc una campanya solidària per tal de demanar que l’Ajuntament d’Esparreguera destinés un 0’7 del nostre pressupost municipal a obres de caràcter solidari del mal anomenat Tercer Mon.

A Esparreguera s’havia creat i funcionava una entitat sense ànim de lucre que tenia per nom “Esparreguera Solidària”. Varen ser Ells el pal de paller amb la que s’articularia questa reivindicació a casa nostra. De fet la plataforma del “0’7 i +”  havia nascut a finals de l’any 1993 tot reivindicant la implementació de la  idea de la ONU de fer una aportació d’un 0’7 tots els països rics del seu PIB [Producte Interior Brut] per tenir eines per el desenvolupament i progrés dels  països més pobres del Planeta.

Val a dir que aquest moviment també un dia arribaria aquí Esparreguera. I tindria lloc gràcies a una de les seves entitat: Esparreguera Solidària...

Han passat ja molts anys. Tanmateix potser, quelcom persona encara avui dia recordarà viva en la seva memòria aquella pancarta de roba ben grossa que es penjaria entremig d’un arbre i una fanal de la plaça de l’Ajuntament, amb l’escrit de: “0’7 i més”. Una pancarta ficada de cara a la Casa de la Vila. Perquè qualsevol persona  -a la sortida de l’Ajuntament-  la veiés. I la veiés clara i nítida.  Era la reivindicació solidària de molts esparreguerins i esparreguerines. Potser que alguna persona també guardarà els modestos fulletons editats i repartits per la vila amb l’esmentada reivindicació solidària. Vull creure també que els llistats de les signatures recollides amb els noms i cognoms dels vilatans peticionaris  -solidaris per a uns, revolucionaris toca-collons per altres-  resta guardat en algun raconet de l’arxiu històric municipal d’Esparreguera sense escapçades ni pèrdues.

Jo aquí us compartiré amb tots vosaltres un dels repartits aquell mes de novembre de l’any 1996. Concretament aquell que conservo i que explica el “Perquè el 0’7?” tant parlar.

Aquest document és prou interessant i aclaridor de l’estat anímic i el sentiment d’aquells temps de la dècada final dels anys noranta, viscuts aquí Esparreguera.

Bàsicament te quatre apartats. En el primer ofereix dades concretes que situen el perquè d’allò que es demana aquí Esparreguera:

100.000 persones moren de fam cada dia .../...

Dos milions de nens moren cada any per manca de vacunes.../...

1/5 part de la població disposa del 80% de la riquesa mundial...

En el segon apartat es dedica a explicar allò que es demana per aquest moviment. Mentre que el tercer apartat implica la posició personal davant aquest drama social i econòmic i la resposta individual al problema: “I Tu què pots fer?”.

Desprès d’un recordatori a mena de conclusió final convidarien a un acte que tindria lloc el divendres 29 de novembre de 1996, a les vuit del vespre, a la plaça de l’Ajuntament. En un acte pacífic i simbòlic que consistiria en una encesa d’espelmes aportades per les persones participants.

Al final de tot alguna cosa sí que s’aconseguiria. Tanmateix menys que la meitat que es demanaria...

Efectivament l’acord del Ple de l’Ajuntament d’Esparreguera sobre la petició del 0’7% de col·laboració amb el Tercer Món va establir que:

“S’autoritza a l’Alcaldia la disposició d’un milió de pessetes de la partida 313.5/48000 Atencions Benèfiques i Socials, dotada pressupostàriament amb 10 milions de pessetes, prèvia proposició al Ple de la Corporació, pel seu repartiment a les diferents Organitzacions no Governamentals, i dins del programa de col·laboració amb el 0’7% que de forma gradual en cada pressupost s’anirà incrementant segons les possibilitats municipals.”

Realment s’aconseguiria una quantitat de diners en efectiu per ajudar al Tercer Món del 0’3% aproximadament i la “promesa” de que “segons les possibilitats municipals” s’aniria treballant per arribar al 0’7%  demanat per al poble i des del carrer.

Tanmateix res de res era molt menys que aquell prop de 0’3% ficat al cove...

Avui, aquesta anècdota d’aquella campanya a favor de les necessitats del Tercer Món podria esdevenir motiu d’orgull. De haver estat la nostra estimada Esparreguera un poble de valors solidaris. Una Vila de persones de cor noble i de cor sensible a les penúries i les necessitats de l’altre. Sigui on sigui...

Que no va ser una iniciativa sortida des dels partits d’esquerra suposadament més socials? I què. Tan se val!.

Va ser un desig popular nascut de la gent del carrer. De la base. Això si que crec que compta. Per damunt de resultats i percentatges finals aconseguits esgarrapar...

No us assembla també a vosaltres?

 

 

Recollida de signatures a Esparreguera

Volem la ràdio i la televisió catalanes ... ara!

Fulls repartits el setembre de l'any 1980 a Esparreguera, amb motiu de la
campanya de recollida de signatures a favor de la ràdio i televisió en català.

Moltes vegades donem carta de normalitat a la realitat que estem vivint en el nostre dia-a-dia com si aquesta sempre la haguéssim tingut, sempre hagués existit i sempre haguéssim disposat de ella. En molts casos això no és cert.

                Ens hem acostumat als constants i sistemàtics atacs a la llengua catalana com si aquests interès en exterminar-la –sense que es noti si es possible-  i liquidar-la per asfixia, fos una cosa lògica i habitual.

Que avui tinguem premsa i mitjans de comunicació, o s’editin llibres, ha estat el fruit de la lluita d’anteriors generacions nostres, que han preservat la seva supervivència, la de la llengua catalana, en molts moments de persecució.

Avui recordaré la campanya que va tenir lloc a Esparreguera l’any 1980 per tal d’aconseguir una ràdio i televisió normalitzada i en llengua catalana.

La campanya no va néixer a Esparreguera. Sinó que va néixer d’una crida del Parlament de Catalunya en la que deia a la ciutadania catalana:

<< Els signants d’aquesta crida, conscients de la importància vital que tenen la ràdio i la televisió en català per a la recuperació de la nostra llengua, i ens atorguen en virtut dels drets que ens atorguen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Constitució espanyola, la Declaració dels Drets Humans i la nostra condició de contribuents a l’Erari públic

 a)   Exigim que es doni compliment a la disposició transitòria vuitena de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, votat pel poble, aprovat a les Corts i sancionat pel Cap de l’Estat espanyol.

            b)      També exigim que els programes siguin pensats i fets a Catalunya, en català i amb el control del Parlament de Catalunya. Que tinguem programació a totes les hores d’emissió de TVE, i que a més del que es preveu en la disposició transitòria vuitena, es passi la nostra programació en hores de màxima audiència per la primera cadena VHF, que és l’única que abasta tot el territori autònom (en altres paraules, tocar un dels dos botonets i que la televisió ens parli en la nostra llengua).

            c)       Volem que el Parlament de Catalunya legisli un Reglament especial pel qual s’hagin de regir totes les ràdios i les televisions actuals i futures dintre el territori autònom, que la Generalitat haurà de regular, a part de crear la seva pròpia televisió, com està legislat a la Constitució i a l’Estatut.

            d)      Demanem que la Generalitat iniciï contactes amb el Consell Interinsular i amb el Consell del País Valencià per tal de coordinar esforços de cara el futur, pel que fa a la ràdio i a la televisió.>>

La campanya assenyalaria també que “Sense la ràdio i la televisió no refarem el país”...

A l’Esparreguera de l’any 1980 ens cal preguntar-nos per la posició política que prendria les nostres autoritats davant aquesta campanya. I, efectivament, l’Ajuntament de la Vila d’Esparreguera acordaria adherir-se i amb motiu de la celebració de l’11 de setembre de 1980 adreçaria una carta a la població on deia textualment:

<<Esparreguera, 11 de Setembre de 1980.

Benvolgut esparreguerí:

        La catalanització de la ràdio i  televisió ens ha de preocupar a tots, perquè és vital per a la recuperació de la nostra llengua.

        La campanya de recollida de signatures sota el manifest que acompanyem, cal que sigui abonada per tot el poble català.

        Si tots aportem el nostre gra de sorra a aquesta campanya, a més de conscienciar la gent del nostre país i demostrar amb fets tangibles (milers de firmes recollides arreu de Catalunya), la nostra ferma i irrenunciable voluntat de ser, ens pot fer fer un pas de gegant

   En el nostre camí de recuperació nacional i normalització.

  Quantes més signatures, més força tindrà la campanya i per tant, preguem a tothom que signi, sigui quina sigui la seva condició, pensament o parla, ja que ens mou a tots la mateixa voluntat:  REFER EL PAÍS.

        Rebeu una sentida i fervent salutació en aquesta Diada Nacional de Catalunya.

        Sempre al vostre servei.

        Ajuntament d’Esparreguera.>>

I efectivament, aquell 11 de setembre de l’any 1980 a Esparreguera varen haver-hi dos punts de recollides de signatures. Al matí al carrer Gran; i per la tarda al Teatre de La Passió...

        L’anècdota d’aquí, a més del fet de recordar que allò que tenim ara i actualment, que no es va regalar, sinó va haver de lluitar per aconseguir-lo, es també el fet de que es parla del “V.H.F”. Cosa que als més joves el hi podria avui en dia sonar a xinès o marcià.

        Cal recordar que durant molts anys varem tenir televisió en blanc i negre i es disposava d’un únic canal de televisió...

        Al cartell d’aquell petició de signatures a Esparreguera hi podeu veure un televisió que tindria dins de la seva pantalla el eslògan de la campanya “Volem la ràdio i la televisió catalanes ... ara! -1980-”, i en la part superior dreta sobre negre apareix les inicials V.H.F...

Fent una mica de història cal dir que la primera emissió en proves de la televisió a Espanya, de vint minuts de durada, tindria lloc l’any 1948 durant la Fira de Mostres de Barcelona. A partir del gener de 1951 tindrien lloc les primeres emissions experimentals de la Televisió de Ràdio Nacional d’Espanya. Ja l’any 1953 la programació ja comença a emetre dos dies a la setmana durant dues o tres hores. El 28 d’octubre de 1956 coincidint amb l’aniversari de la creació de la Falange Espanyola comencen les emissions regulars de la Televisió Espanyola. Es la època de la TVE-1. L’únic canal en funcionament tot i que no te encara no tindria cobertura nacional i poques son les famílies que poden permetre’s del luxe de comprar un televisor...

Amb els anys arribaria un segon canal també amb blanc i negre anomenat UHF, que seria el germen de la TV-2 o canal 2. L’any 1974 arribaria finalment el color per el sistema PAL. I no seria fins el 1989 que arribarien els canals de televisió privats...

Reprenent el fil del article cal dir que s’està parlant del canal que s’anomena popularment i al carrer de varies maneres: La Primera; La 1; VHF; TVE 1; Televisió Espanyola, Primera Cadena..

Deixaré també aquí els períodes de cada denominació oficial:

TVE                        (Anys 1956-1965)

TVE-VHF                (Anys 1965-1966)

Primera Cadena    (Anys 1966-1975)

TVE 1                      (Anys 1975-1991)

La Primera             (Anys 1991-2007)

La aspiració seria doncs, de incloure el idioma català en la televisió de major cobertura física i major audiència...

Un esparreguerí vuit anys al llibre dels records "Guinness"…

Llongueras l’Esparreguerí de soca-rel i perruquer de vocació 

    Nascut l'any 1936 el Lluís Llongueras i Batlle és un esparreguerí que ha aconseguit amb el seu esforç conquerir els cims més alts de la fama i passar per mèrits propis a la història com un fill d’Esparreguera de més renom universal. 

    Home polifacètic, inquiet, innovador, pioner en el mon de la creació dins de la seva difícil professió, ha estat i és, el perruquer marcat per la genialitat i també l’èxit. Les seves mans i les seves idees han meravellat a varies generacions. Empresari amb visió de futur, Escultor que oferir el seu univers amb les mans. El pintor que fa vibrar els pinzells amb la seva tècnica i els seus colors. I tantes coses més: l'escriptor polivalent; el periodista de l'esperança... i una infinitat més. 

    Conegut internacionalment, el seu nom i les seves mans s'han alternat amb la gent més famosa i VIP del nostre globus. Polítics, reis, magnats, nobles, cineastes, actors de prestigi, artistes…. Famosos i “requetefamosos”, l'han admirat, envejat, cercat... 

Top Hair International by Llongueras 

    Tot i això, el motiu d'aquest article no gira per la seva obra innovadora dins de l'art del pentinat. Sinó més aviat per la curiositat de la seva entrada al llibre dels Records. Més popularment conegut com a "Guinness". 

    Tot va començar com un projecte entre dues persones poc comunes, a qui els unia una estreta amistat: el Lluís Llongueras i el genial pintor Salvador Dalí. Una amistat que produiria un curiós projecte en comú: que el nostre internacional esparreguerí fes una gegantina perruca que servís de cortina en una habitació que el pintor Salvador Dalí dedicava a Mae West al seu Teatre Museu Dalí de Figueres, a Girona, Catalunya. 

    Lluny d'espantar-se per semblant idea, en Llongueras es va ficar fil a la agulla i es posaria a treballar. Més de mil hores que li costaria la realització de la colossal perruca segons diuen els seus cronistes… 

 Lluis Llongueras, el mag de la bellesa  

    Però, una vegada realitzat semblant projecte, la inusual perruca no només gaudiria de l'honor de quedar exposada permanentment al Museu Dalí, -un museu que, recordem-ho, ha rebut més de 10 milions de visitants en els últims 25 anys d'existència- sinó que a més a més, la singular obra del Lluís LLongueras entraria a la història a través del conegut Llibre dels Records Guinness de l'any 1992 per ser la perruca més gran del món. 

    Amb el pas del temps i dels anys, la referida obra va anar envellir. No va poder superar el seu deteriorament. Instal·lada l'any 1976 com a part del muntatge escultòric permanent realitzat per Salvador Dalí i l'arquitecte Óscar Tusquets, amb unes mides de 4'40 x 3'46 metres, transcorreguts ja 25 anys, s'havia convertit en una velleta. Es va fer aconsellable la seva substitució per una de totalment nova. 

    Aquest darrer exemplar s'estrenaria l'11 de gener del 2000 mantenint les característiques de la seva antecessora tot i ser de material acrílic… 

    El rècord que ostentava el nostre Lluís Longueras per la seva perruca a Figueras, segons ha esmentat algun articulista, es perdria durant el mes de març de l’any 2000 a mans d'una perruqueria de la població d'Arenys de Mar anomenada Mar French Moda. Avui aquesta curiositat o anècdota és Patrimoni també de la nostra memòria col·lectiva. 

    Al Lluis Llongueras, se'l pot entendre o no. Aplaudir o criticar. Però les seves creacions mai han deixat indiferent a ningú. 

    I és que hi ha esparreguerins que no tenen ni "un pèl" de babau….

Assemblea Democràtica d'Esparreguera

1976: Okupes a La Plana d’Esparreguera

La pressa de la Bastilla ... la pressa de la Castanya...

 

Full de l'Assemblea Democràtica d'Esparreguera sobre la ocupació d'un local
a La Plana, repartit el novembre de l'any 1976.

               Esparreguera ha anat algunes vegades per endavant a les modes del país. Avui en dia es parla molt del moviment ocupa o okupa. Principalment dels estralls que tenen lloc com al Principat de Catalunya, on suposadament, diuen, està molt arrelat.

                Jo no sé si es veritat això. O si realment allò que esta molt arrelat al Principat es la multiplicació dels desnonaments judicials. Una màquia de picar carn en èpoques de crisis econòmica. Si be em declaro tot un ignorant sobre la quantitat d’aquestes dues realitats a casa nostra, lo que si se és que a l’any 1976 va haver a Esparreguera una ocupació del tot sonora i que va tenir una important repercussió en els mitjans de comunicació e informació.

                Situem-nos al mes de novembre de l’any 1976, l’Associació de Veïns de La Plana okupa per la força uns locals buits de la urbanització per transformar-la en un centre d’activitats culturals per a tot el veïnat. La perplexitat es la tònica d’aquell moment ...

                Com tot, aquesta ocupació la tenir un gènesis. Uns antecedents. Una història que abocaria a la realització d’aquella ocupació. Que intentaré breument d’explicar aquí.

                Val a dir que avui acompanya aquest article amb un full que seria repartit per els carrers d’Esparreguera aquell mateix novembre de 1976. A mena de informació per a tots aquells esparreguerins i esparreguerines que sentien en les seves oïdes tronar, però no tenien gens clar a quin lloc tronava.

                Aquell full informatiu deia que era fet per la “Assemblea Democràtica d’Esparreguera” i seria encapçalat per un “ESPARREGUERA: Vecinos de La Plana se apoderan de un local”. A continuació el full informatiu reproduïa tres retalls de premsa sobre els fets ocorreguts publicats en tres capçaleres i dates diferents.

                Així, el Mundo Diario (03 novembre de 1976) titularia aquells fets com a “Después de muchos pasos inútiles Los vecinos de <<La Plana>> ocupan unos locales” en una informació del periodista Xavier Sitjà.

                Per la seva part La Vanguardia Española (05 novembre 1976) deia en el seu titular “Esparraguera: La Asociación de Vecinos de La Plana ocupa un local de la urbanización”. En un article signat per un tal Arnau. Val a dir que Arnau també era un dels pseudònims utilitzat pel Joan Serra.

                Finalment el Avui (09 novembre 1976) i aquest sí en idioma català, donaria com a titular la notícia dient que “Esparreguera. Els veïns ocupen un local comercial. L’Associació “La Plana”, mancada d’estatge”. Aquella informació periodística aniria signada per en Josep Llopart.

                Per finalitzar s’inclouria en aquest full informatiu de l’Assemblea Democràtica d’Esparreguera un dibuix signat per un tal Bach on dos personatges es deien: “Habrá parecido la toma de la Bastilla...” i li contestaria l’altra que “Mejor aún: Ha sido la toma de la castanya”...

                De fet la ocupació per part de l’Associació de Veïns de La Plana va esdevenir per a molts una sorpresa. Donat que havia estat creada el mes de febrer d’aquell mateix any.

                Els antecedents son breus i ben clars. Segons la Llei del Sol vigent tota nova urbanització destinada a vivendes obligava a donar terreny per a ús públic i equipaments, i això no havia passat. D’aquí que donessis llargues i més llargues a les peticions veïnals. De fet La Plana tècnicament era una urbanització il·legal, donat que l’Ajuntament d’Esparreguera havia donat llicències per obres i construïr sense tenir aprovat el Pla Parcial d’aquella zona...

                Per acabar d’adobar l’ambient  d’aquell any de 1976 el Ministeri d’Obres Públiques estava treballant en el desviament de l’antiga Nacional II, que travessava el casc urbà d’Esparreguera,   i com que La Plana sobre el paper no existia  -malgrat estar edifica i amb famílies vivint-hi-  una cinquantena de cases afectades tenien que ensorrar-se.

 

                Les gestions fetes per l’associació de veïns havien aconseguit portar aigua i enllumenat públic. Però en el tema de zones verdes i equipaments segons les informacions periodístiques d’aquells moments no havien tingut cap mena d’èxit. Es queixaven de que <<...ha passat molt de temps i no arriba cap mena de resposta, que de res no hi ha valgut els suggeriments del batlle, les promeses dels promotors, la denúncia a Urbanisme...>>

                Al final s’ocuparia una botiga sense llogar i que restava deshabitada i buida feia dos anys sí o sí...

                I acte seguit, enviarien una carta al batlle d’Esparreguera Ignasi Oleart i Comellas; els Promotors de la urbanització de La Plana, i la Comissió Provincial d’Urbanisme, que deia:

<<En el dia d'avui, i tenint en compte que les diferents i llargues gestions que la Junta de la nostra Associació ha realitzat per aconseguir un local social han resultat infructíferes, reunits en assemblea, hem decidit per cinquanta vots a favor, vuit en contra i una abstenció ocupar una de les tendes, propietat dels promotors, provisionalment, fins que es trobi una solució definitiva a les nostres necessitats de local social.>>

                Val a dir que el primer acte social que es faria en la inaugurada nova seu ocupada per l’associació de veïns seria una castanyada popular. D’aquí el dibuix i els comentaris dels protagonistes que podeu trobar en aquest full informatiu repartit per el poble d’Esparreguera...

                La pressa de la Bastilla ...

                La pressa de la Castanya...

L'Associació Joves d'Esparreguera contra l'Atur

Una excursió a Montserrat

Cartell d'una excursió organitzada per l'Associació Joves d'Esparreguera contra l'Atur
per el diumenge 04 de novembre de 1984.

                L’atur, un flagell de famílies, joves i gent adulta esdevé una malaltia social de primer ordre. Tant en lo moral, com en lo psicològic i sobretot econòmic. L’aturada forçosa de llarga durada fa mal a moltes llars i moltes persones.

                Les crisis econòmiques retornen una i altre vegada deixant llargues llistes de damnificats. I aquí, la nostra volguda Esparreguera, també ha fet estralls al llarg de la història.

                Durant la darrera meitat de segle, ja varies vegades s’han organitzat a nivell local grups, associacions i col·lectiu que cerquen formules imaginatives per tal de sortir de la penúria que significa l’absència d’un treball digne i honrat, que doni la oportunitat de sortir endavant la família en temps de penúria econòmica.

                Val a dir que gairebé mai els polítics han estat a l’alçada d’allò que se’ls demanava. En cap nivell. L’atur de llarga durada, de gent gran i sobretot l’atur femení, es un tema per parlar-ne durant la campanya electoral i en el millor dels casos, allò que es rep son un grapat de engrunes de cara a la galeria.

                Recordo que en una d’aquelles èpoques de crisis que ficaria contra les cordes a moltes famílies d’Esparreguera, i també de la comarca i de tot Catalunya, es va organitzar una columna de treballadors, una Marxa del Baix Llobregat que anava de poble en poble, per demanar una ajuda o subsidi de caire extraordinari contra l'atur. 

                Aquella llarga “Marxa” la va convocar CCOO Comissions Obreres i l’únic partit polític que li va donar suport i es va fer present allí seria el desaparegut partit polític del PSUC. Partit Socialista Unificat de Catalunya. La resta ni va moure un pel ni se’ls va veure. Fossin d’esquerres (i obreristes suposadament) com de centre o de dretes.

                Al final, tot el rebombori va servir per arrancar una ajuda extraordinària de Madrid ben minsa [però absolutament necessària] d’un a tres mesos de subsidi. I prou.

                Tots em sentit la cantarella repetitiva dècada darrera dècada de que qui no treballa es perquè no vol. Que els treballadors son tots uns fluixos i que no volen doblegar l’esquena, I que els obrers prefereixen jeure mirant la Lluna abans que treballar...

                Be, l’article d’avui no va d’aquestes “veritats” tan repetides [veritats també tant falses altrament] sinó de recordar que a Esparreguera també em tingut una bossa crònica d’aturats més o menys registrats. I de que com he dit abans, al llarg del temps em tingut també varies associacions, col·lectius i grups de persones que s’han units davant d’aquest flagell social de la manca d’un lloc de treball i s’han fet visibles, organitzant coses a casa nostra.

                L’Associació Joves d’Esparreguera contra l’Atur va funcionar a la dècada dels anys vuitanta. Avui en dia, a nivell històric poc rastre varen deixar. Atur vol dir sense feina i la butxaca ben buida. I amb la butxaca buida poques coses es poden fer...

                D’aquella època guardo arxivat documents. I un d’aquesta associació, i que avui compartiré amb tots vosaltres. Es tracta d’un modest cartell escrit amb lletres on per la manca de treball organitzarien una Excursió a Montserrat per el diumenge 04 de novembre de 1984. Aquesta activitat, podeu pensar tots vosaltres que seria potser per a uns una excursió, i  potser per altres un veritable peregrinatge...

                El document ens deixaria testimoni també del recorregut que feien. Sortida a 2/4 de 7 del matí de la plaça de l’Ajuntament d’aquí Esparreguera i tornada de Montserrat a les 6 de la tarda. La ruta de la pujada seria el Camí de Sant Jeroni, i la de tornada el Camí de les Coves del Salnitre de Collbató. Tot avisant que en cas de pluja seria el diumenge següent.

                Vet aquí que, a més de l’anècdota de recordar aquesta desapareguda Associació Joves d’Esparreguera contra l’Atur i una de les seves activitats a l’any 1984; tenim una segona anècdota que a més a més es un testimoni històric. Explicaré: Entre els col·laboradors d’aquesta Excursió a Montserrat dels nostres joves, hi varen donar suport només quatre entitats: l’Ajuntament d’Esparreguera i les tres ràdios locals en aquells moments en funcionament. Es a dir, totes, totes, totes les ràdios d’Esparreguera. No havien més...

                Efectivament, els anys 1980-1981 va haver una veritable explosió dels mitjans radiofònics a Catalunya, i podem dir orgullosament que Esparreguera va tenir funcionant tres emissores simultàniament. Una com una cooperativa de comunicació, una comercial, i una municipal.

                Recordem: Ràdio Star (Comercial) que emetria en aquella època en la banda de 101,4 mhz; Ràdio Esparreguera (Municipal) que emetria en la banda de 102,5 mhz; i Ràdio R.K.1 (Comercial) que treballaria en la banda de 103,1 mhz.

                Les tres varen ser tancades o clausurades posteriorment. L’any 1985 només Ràdio Esparreguera tenia la “emissió interrompuda” mentre que les dues restants havien estat clausurades. Vet aquí que Ràdio Esparreguera jugava la partida amb un As a la màniga. Donat que la seva seu estava situada dins de l’edifici de l’Ajuntament...

                Dels Tres mosqueters de les Ones Ràdio Esparreguera seria la única supervivent que arribaria fins els nostres dies.

                Val a dir que la nostra vila havia tingut un antecedent radiofònic: “Radio Escuela del Frente de Juventudes de Esparraguera” que seria la primera estació de ràdio d’Esparreguera, per be que només funcionaria durant la Festa Major de l’any 1958. Tant Ràdio Star com Ràdio R.K.1 varen funcionar varis anys. Avui en dia crec que hauria estat molt bo de haver conservat les seves gravacions. Principalment de caire informatiu, com a fons de informació de caire històric. Però ja se sap. Tothom no veu de la mateixa manera les coses...

                 El record que ens quedaria es aquest: tres ràdios locals al costat dels nostres aturats...

                On eren les demés entitats?

Els concursos de Pintura Ràpida d'Esparreguera...

Un clàssic de la Festa Majors d’estiu

    Per la Festa Major d’estiu d’Esparreguera teníem la celebració del concurs de pintura ràpida d’Esparreguera i posterior exposició. El concurs començava ben d’hora amb el ritual de segellar les teles o suport hom l’artista tenia que treballar posteriorment. Aquesta inscripció i tradicional segellat de teles dels pintors que participaven a les diferents categories tenia lloc a la Biblioteca Popular Beat Domènec Castellet, situada a la plaça de Santa Eulàlia. Bé d'hora. A les 9 del matí. Donant-se per iniciat tot seguit el concurs. 

    Els carrers i places s’omplien de raconets amb cavallets i artistes que a corre-cuita treballaven la seva obra, amb diverses tècniques, materials i estils. Si, feia festa anar fent recorregut i anant descobrint aquells homes i dones que anaven mirant i transferint la seva personal visió de la realitat que veien... 

    Com a atenció als participants forasters -alguns venien de ben lluny- a l'hora de segellar les teles i com a suport dels organitzadors a les arts plàstiques, rebien un entrepà i una beguda perquè esmorzessin mentre pintaven. Les obres s'havien de lliurar-se als organitzadors abans de les 13 hores, ja que es procedia a la deliberació del Jurat per assignar els premis de les diverses categories. Normalment la general, la categoria local i els dos grups de la categoria infantil. 

    Sí, amb un cert romanticisme per les èpoques ja passades sovint recordarem els nostres carrers, carrerons i places com s'omplien d'ansiosos artistes forasters que, carregats amb els seus estris, es movien constantment a la cerca de l'enquadrament encertat o cercant la inspiració, que poguessin captar en la seva obra. 

    Aconseguit localitzat el lloc prometedor, obrien els seus cavallets i caixes de pintures, i començarien a tota velocitat afer feina... Esbossaven, treballaven les ombres, variaven els colors.. El públic que passejava sempre s'aturava per veure aquells artistes que amb la velocitat del llamp movien els seus pinzells, i omplien les teles de tota mena de formes i colors... per posteriorment presentar la seva obra a concurs abans que tanquessin.... 

    A les portes de la Biblioteca, esperarien impacients el veredicte del Jurat artistes participants i publico en general -que si no es feia esperar- normalment tenia lloc a les 14 hores. Els uns esperant el reconeixement de la seva obra i el premi, i els altres poder gaudir de totes les obres presentades i que conformarien l’exposició. Després de la sàvia sentència, la multitud concentrada assaltava l'edifici i es dirigia tota la tropa a la Sala d'Exposicions de la Biblioteca. On els organitzadors i autoritats locals presents feien el solemne lliurament dels premis als artistes guardonats. I donaven per oberta al públic l'exposició de totes les obres artístiques allà dipositades. Era l'exposició de pintura de la Festa Major d’Esparreguera. Una exposició que restaria oberta al nostre públic de deu a quinze dies. No cal dir que tractant-se d'aquestes festes, la sala estaria molt freqüentada per naturals i visitants forasters... 

    Amb el pas dels anys els premis varen anar millorant econòmicament. Apareixent també els anomenats “accèssit” o reconeixement inferior immediata als premis convocats. I també els premis de caràcter especial per fomentar algun aspecte concret. Com seria de fet el tema de l'església romànica de Santa Maria del Puig o aquell altre premi especial destinada a premiar l'obra millor realitzada en tècnica d'aquarel·la... 

    A la dècada dels anys vuitanta es va canviar d'organitzadors i també de la seu on tenia lloc aquest concurs. En desaparèixer l'Associació de Pares de Família passaria a mans de l'Associació de Jubilats i Pensionistes d’Esparreguera i, el segellat de teles -com també l'exposició- tindria lloc a la seva seu, el anomenat “L'Esplai” que en aquells moments era situat al carrer Gran número 78 d'Esparreguera. 

    De fet, aquí trobarem la petita anècdota que recull aquest article: a les bases del concurs i cartells publicitaris de l'esdeveniment es feia constar que el Concurs de Pintura Ràpida l'organitzava “L'Esplai”. No obstant, -i com havia de ser les actes del concurs portarien el capçalera oficial dels seus organitzadors reals. 

    Ens trobaríem doncs, amb la utilització popular del nom del local, més que del nom dels “llogaters”. 

    Em permeto de compartir i transcriure una d’aquelles actes tal com es redactaria en el seu moment: 

“ XVè. Concurs de Pintura Ràpida 

Acta de Fallo del Jurat 

    Reunits els a baix signats a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament i pertanyents als diferents estaments de l’Art, és constitueix Jurat Qualificador del XVè. Concurs de Pintura Ràpida i emeten unànimement el següent veredicte: 

Classificació general: 

1er. Premi Núm. 55     Josep ROIG AGUILO 

2n.  Premi Núm. 43     Josep CAMACHO BAEZA 

3r.   Premi Núm. 15     Montserrat OLIVA SEGURA 

Classificació local: 

1er. Premi Núm. 27     Josep GRAU PIÑOL 

2n.  Premi Núm. 21     Lluís ARTIGAS JORBA 

3r.   Premi Núm. 18     Joaquim CUSCO 

Premi Especial Santa Maria del Puig: 

Núm. 16                        Josep M. QUADRES VICARRA 

Premi Especial Aquarel·la: 

Núm. 27                         Dídac REIS 

Accèssit de 2.000 pessetes: 

Núm. 44                         Francesc GÜRLL MELA 

Premi categoria infantil: 

Fins els 10 anys 

1er. Premi Núm. 8        Jaume PARIS PRATS 

2n.  Premi Núm. 3        Jordi MORATO GARRIGA

de 10 A 14 anys 

1er.   Premi Núm. 25    Marc MONES CERA 

          2n.    Premi Núm.   2    Judit MORATO GARRIGA 

JURAT: 

Raimon LLORT i GASET 

Evarist BENITEZ 

Enric TORRES i MASIP 

Francesca GUITART i COMAPOSADA 

Isidre MONÈS i PONS 

Esparreguera 10 de Juliol de 1983” 

    Al document figuraran també les signatures de Raimon Llort, en qualitat de Director de l'Escola de Belles Arts; la d’Evarist Benítez com a Professor de la mateixa escola; la d'Enric Torres com a Director Artístic de Publicitat, la de Francesc Guitart en la seva qualitat de Artista-Pintor i la d'Isidre Monés com a Artista Il·lustrador. 

    El tema ens donaria per a una segona anècdota força irònica: Podríem dir que els Pares de Família -amb el pas dels anys- es van fer grans. Fins el punt de que un dia esdevenen jubilats i cal esperar que també feliços pensionistes... i perquè no, membres de l'Associació de Jubilats i Pensionistes…. 

    Tot i això, però, han seguit malgrat l’edat al peu del canó, perquè la nostra estimada Esparreguera continués gaudint d'aquesta interessant activitat cultural i artística per la Festa Major: la pintura ràpida...