Les flames de la història...

1983:  L’any del foc destructor del Gran Teatre

Solidaritat a favor de La Passió d'Olesa de Montserrat a l'any 1983

Un dimecres dia 23 de febrer de l’any 1983  -si la memòria no ens falla-   tenia lloc el incendi del Gran Teatre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Una tragèdia que, a més a més, tindria lloc uns pocs dies abans d’iniciar la temporada de les representacions teatrals del seu Drama Sacre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Val a dir que com és prou sabut un dels trets de la seva identitat, una de les ànima dels olesans, és la seva Passió. D’aquí que veure el seu teatre convertit en un munt de cendres en poc temps tindria unes connotació de caire apocalíptic per a moltes persones.

A Olesa de Montserrat ja no disposaven d’un teatre on continuar la seva llarga tradició de les representacions.

Davant d’aquella tragèdia, aquell any 1983 tindria lloc al poble la representació d’unes quantes escenes que s’escenificarien al barri antic de la vila i altres quantes al Teatre Olesa. Però el “Gran Teatre de La Passió” havia desaparegut.

Un “mal son” que viurien tots. I molt especialment els amants del teatre i de les antigues tradicions. De fet, semblant tragèdia faria que tothom fes seu aquell dolor. Un bri de solidaritat vers aquella colla de mariners que havien vist com s’anava a noris el seu vaixell engolit per un Oceà de salvatges flames.

Una empatia, un ficar-se a les sabates de l’atri, una solidaritat que també es viuria aquí Esparreguera amb molta intensitat aquell dolorós any 1983...

Sí. Ja ho sabem. Des de temps immemorial Esparreguera i Olesa de Montserrat han tinguts les seves petites o grans rivalitats. Tots ho hem viscut de prop o de lluny. Però davant d’aquell cas concret tant dolorós per la pèrdua del teatre i la paralització de les seves velles tradicions teatrals amb tot allò que significava, la empatia, la solidaritat, el ficar-se en la pell de l’altre, faria miracles. Faria aixeca els turons i aplanar els abismes.

Molts serien les persones que davant la adversitat del moment es ficarien a fer feina. Una feina que semblaria producte de visionaris en aquells moments de tanta amargura. Una feina que semblaria una missió impossible de fer. Tornar a aixecar el teatre engolit per les flames?. Un teatre que els ulls veien carbonitzat es podria fer renéixer, tornar a aixecar-lo. Fer-lo renéixer com una au Fènix  que refès, que pogués recosir tant profunda ferida, de construir un pont vers els futur i retrobar-se amb la seva història reprenent aquella llarga tradició.

De donar continuïtat a un treball i significat que ultrapassava la realitat local d’Olesa de Montserrat. La seva Passió era també un Patrimoni de tots. Un Patrimoni de Catalunya. Una herència que caldria de preservar per tal que donant continuïtat fos el llegat de l’actual generació per lliurar-la intacte a les generacions futures...

Em preguntaríeu on és la anècdota. Hi us diré que en el fet de sentir com a nostra la tragèdia i el dolor dels nostres veïns de l’altra riba del riu Llobregat. De haver ajuntat els nostres cors als seus en moments difícils.

Si, aquí Esparreguera també es varen fer petites coses per ajudar-los. Aquí us recordaré dues:  Una diada especial de La Passió d’Esparreguera a benefici d’Ells [15 de maig de 1983]; i el concert del Joan Manuel Serrat [10 d’agost de 1983]...

Amb molt d’esforç els nostres veïns olesans referien el seu teatre. Tothom s’alegraria i molt. El seu incendi deixaria cicatriu però també esdevindria un model de superació davant les adversitats.

Les rivalitats entre olesans i esparreguerins?. Bo. I què? Poden continuar. Allò que es important es que se sia capaç de deixar de costat rivalitats i vessants folklòriques quan la cosa es important.

Recordo una anècdota d’un dia en que la ràdio entrevistaria a mossèn Lluis Ferret i Altisench, Rector de Santa Maria d’Olesa de Montserrat de 1975 al 1993 [va morir l’any 2008] sobre la seva Passió. L’entrevistador li preguntaria:

-          Mossèn Ferret: Quina Passió es la millor. La d’Esparreguera o la d’Olesa?

I el bon rector amb aquell bondadós humor que tenia contestaria:

-          Ja se sap que la millor es la Passió d’Olesa de Montserrat..

L’entrevistador continuaria: Mossèn Ferret, i si ara el senyor bisbe el destina a la parròquia de               Santa Eulàlia d’Esparreguera, i després Jo vinc i li torno a fer la mateixa pregunta. Que em diria             vostè...

Desprès d’un breu espai de silenci, mossèn Lluis Ferret amb un somriure contestaria:

-          La Passió d’Esparreguera naturalment....

Concert solidari a Esparreguera del famòs Joan Manuel Serrat, a benefici de La Passió d'Olesa de Montserrat.

Cracs i trencadisses

El Crac d’Esparreguera del 1982

El Crac americà del 1929

Publicitat comercial de la Casa Paperaira del carrer Hospital 14 d'Esparreguera l'any 1982.
Al darrera esmenta articles sense preu. Apostillant: "Mantenim la mateixa qualitat de sempre";
"Rebaixes"; "Vegi aparadors i ofertes a l'interior"...

Moltes persones han sentit parlar del famós “Crac del 1929” i associen la paraula “Crac” de la  fallida americana de la Borsa de Wall Street ocorreguda a finals d’octubre de 1929. Aquest mal son començaria un dijous 24 que passaria a la història com el Dijous Negre, continuant fins el dimarts 29 d’octubre de 1929   -l’anomena’t Dimarts Negre-  amb una reacció ja de caiguda lliure de la Borsa de Nova York.

Multimilionaris i magnats que vivien despreocupadament en la abundància amb poques hores passarien a ser pobres captaires e indigents. La reacció de pànic i vendes generalitzades provocaria una hecatombe de caire econòmica mai coneguda. La gent veia com tancaven les empreses, i sense cap subsidi d’atur ni possibilitar de retrobar un lloc de treball honrat, es veien avocats a la més gran de les misèries. Els suïcidis fruit de la desesperació es multiplicarien dia rere dia I les famílies desesperades amb tot allò que havien pogut salvar es bellugaven d’un lloc a altre a la cerca d’un jornal que tan sols pogués mig omplir l’estomac d’aquell dia, de vells, grans, nens i nadons.

Amèrica encetava un dels seus més tristos períodes de la seva història: La Gran Depressió.

Durant aquell apocalipsis financer dels EEUU tenien com a president a Herbert Clark Hoover. Un enginyer i empresari ficat en política que seria president de 1929 a 1933. Li va esclatar el “Crac” durant el seu mandat i la seva política va ser tractar semblant gravetat com si tot fos alguna cosa passatgera. I allò d’ajudar als milions d’americans que li demanaven desesperadament ajuda ni cas. Seria tossut i implacable per considerar que era “donar una almoina” qualsevol ajuda directa a la població. Milions de persones restarien desemparades i en la major absoluta pobresa durant el seu mandat. Faria poques coses i malament.

L’any 1932 que encara es patia d’una manera molt directe la greu crisis econòmica i social. Una de les taques negres que deixaria la seva administració per la història seria com va gestionar aquesta crisis. Aquell any aproximadament quinze mil persones, soldats veterans de la Primera Guerra Mundial marxarien i es manifestarien a Washington per demanar un pagament promès per el govern americà. Tanmateix era un avançament de diners que pogués donar un brim, una espurna d’oxigen a la pobresa i misèria que arrossegaven des de tant de temps. Era sí, una petició desesperada de SOS. de milers de persones que havien lluitat per EEUU i ara necessitaven urgentment ajuda del seu govern.

Acamparien ben a prop del Capitoli. Tanmateix l’Estat, els polític   -que sí sempre tenien el plat ple a la taula-   es negarien a avançar aquells diners, o cercar qualsevol altre mena d’ajuda.

La història es ben trista. Desprès de dos mesos d’acampada d’aquelles persones desesperades el President Hoover llençaria a sobre aquell col·lectiu a la policia. Matant a dues persones. I acte seguit, abans de qualsevol reacció o acte de protesta, llençaria al mateix exercit sobre els acampats. Comandats per Douglas MacArtur auxiliat per Dwight Eisenhower i George Patton.

Els manifestants acampats serien expulsats i el campament cremat. Els famolencs desarmats ferits es contarien per desenes i un fins i tot un nadó de dotze setmanes també moriria en aquella “gloriosa acció militar d’un exercit ben armat i entrenat per matar”. Una jornada ben trista.

Ha! El president Herbert Clark Hoover no va tornar a ser elegit....

Parlar de “Cracs” doncs, ens situa mentalment en la crisis financera de 1929 i la Gran Depressió dels Estats Units d’Amèrica. Unes conseqüències o contaminació que anys després del 1929 també arribarien al Vell Continent via drassanes angleses, alemanya i altres països. La gestió aquí també seria del tot nefasta. Una gestió tant incompetent que donaria ales a moviments com el nazisme a l’Alemanya o el feixisme a la Itàlia, preludi del que seria la Segona Guerra Mundial. Però aquest es altre tema. Ho deixo aquí.

Mes modernament trobarem que parlar d’un “Crac” sovint es refereix a una persona fora de sèrie que destacaria per damunt de les demes en la seva disciplina, esport o treball. Seria un sinònim positiu de ser el millor entre millors. Dir que ets un “Crac” aquí té connotacions tremendament positives

A Esparreguera aquesta expressió   -que pot ser positiva o negativa de “Crac”-   es faria servir d’una manera pública en una campanya publicitària de la Casa Paperaire del carrer Hospital. Una campanya que volia transmetre el trencament, l’enfonsada de preus, la trencadissa grossa econòmicament parlant, d’uns productes oferts que malgrat les rebaixes sempre mantenien el seu llinda de qualitat, en unes peces de roba que sempre eren de bona llei i feien honor a la merescuda bona fama d’aquell establiment.

Aquí un deixo el cartell que editarien en el nostre particular “Crac de l’any 1982 a Esparreguera”. És tot un poema visual...

I per deixar constància, també hi fico una propaganda publicitària del mateix comerç especialitzat en altre campanya de rebaixes...

També es història d’Esparreguera...

I dir que, ja mai més es va veure cap “crac” aquí la nostra vila...

Publicitat de la Casa Paperaire L'IVA a càrrec nostre.
Publicitat comercial repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986.

Publicitat comercial de la Casa Paperaira repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986. 

El 007 d'Esparreguera...

Les propostes que neixen al carrer.

Unes lluites compartides de Justícia Social.

Fulletons de la Campanya del 0'7 i més repartits per Esparreguera el novembre de l'any 1996.

Moltes de les propostes que s’aconsegueixen al llarg del temps sovint son sempre gracies a les iniciatives que tenen lloc a nivell de carrer i les seves mobilitzacions populars. Sovint moltes persones esperen o desitjarien que si tenen governant un determinat partit polític, la sensibilitat sobre els temes socials serà més gran i també més gran l’ajuda. Una major efectivitats vers aquells que passen alguna mena de necessitat o reivindiquen algun dret. No sempre això es cert o real. Es fa moltes vegades palès amb el pas del temps.

He obert aquest article amb humor fent paròdia del conegut anglès dit Bonn. Agent Bonn, Jaimes Bonn 007. Per parlar d’una campanya sobre solidaritat que varem tenir -ja fa anys per el nostre poble d’Esparreguera. La del 0’7....

Corrien els anys gloriosos de finals de la dècada dels anys 90s’ del segle passat, quan tindria lloc una campanya solidària per tal de demanar que l’Ajuntament d’Esparreguera destinés un 0’7 del nostre pressupost municipal a obres de caràcter solidari del mal anomenat Tercer Mon.

A Esparreguera s’havia creat i funcionava una entitat sense ànim de lucre que tenia per nom “Esparreguera Solidària”. Varen ser Ells el pal de paller amb la que s’articularia questa reivindicació a casa nostra. De fet la plataforma del “0’7 i +”  havia nascut a finals de l’any 1993 tot reivindicant la implementació de la  idea de la ONU de fer una aportació d’un 0’7 tots els països rics del seu PIB [Producte Interior Brut] per tenir eines per el desenvolupament i progrés dels  països més pobres del Planeta.

Val a dir que aquest moviment també un dia arribaria aquí Esparreguera. I tindria lloc gràcies a una de les seves entitat: Esparreguera Solidària...

Han passat ja molts anys. Tanmateix potser, quelcom persona encara avui dia recordarà viva en la seva memòria aquella pancarta de roba ben grossa que es penjaria entremig d’un arbre i una fanal de la plaça de l’Ajuntament, amb l’escrit de: “0’7 i més”. Una pancarta ficada de cara a la Casa de la Vila. Perquè qualsevol persona  -a la sortida de l’Ajuntament-  la veiés. I la veiés clara i nítida.  Era la reivindicació solidària de molts esparreguerins i esparreguerines. Potser que alguna persona també guardarà els modestos fulletons editats i repartits per la vila amb l’esmentada reivindicació solidària. Vull creure també que els llistats de les signatures recollides amb els noms i cognoms dels vilatans peticionaris  -solidaris per a uns, revolucionaris toca-collons per altres-  resta guardat en algun raconet de l’arxiu històric municipal d’Esparreguera sense escapçades ni pèrdues.

Jo aquí us compartiré amb tots vosaltres un dels repartits aquell mes de novembre de l’any 1996. Concretament aquell que conservo i que explica el “Perquè el 0’7?” tant parlar.

Aquest document és prou interessant i aclaridor de l’estat anímic i el sentiment d’aquells temps de la dècada final dels anys noranta, viscuts aquí Esparreguera.

Bàsicament te quatre apartats. En el primer ofereix dades concretes que situen el perquè d’allò que es demana aquí Esparreguera:

100.000 persones moren de fam cada dia .../...

Dos milions de nens moren cada any per manca de vacunes.../...

1/5 part de la població disposa del 80% de la riquesa mundial...

En el segon apartat es dedica a explicar allò que es demana per aquest moviment. Mentre que el tercer apartat implica la posició personal davant aquest drama social i econòmic i la resposta individual al problema: “I Tu què pots fer?”.

Desprès d’un recordatori a mena de conclusió final convidarien a un acte que tindria lloc el divendres 29 de novembre de 1996, a les vuit del vespre, a la plaça de l’Ajuntament. En un acte pacífic i simbòlic que consistiria en una encesa d’espelmes aportades per les persones participants.

Al final de tot alguna cosa sí que s’aconseguiria. Tanmateix menys que la meitat que es demanaria...

Efectivament l’acord del Ple de l’Ajuntament d’Esparreguera sobre la petició del 0’7% de col·laboració amb el Tercer Món va establir que:

“S’autoritza a l’Alcaldia la disposició d’un milió de pessetes de la partida 313.5/48000 Atencions Benèfiques i Socials, dotada pressupostàriament amb 10 milions de pessetes, prèvia proposició al Ple de la Corporació, pel seu repartiment a les diferents Organitzacions no Governamentals, i dins del programa de col·laboració amb el 0’7% que de forma gradual en cada pressupost s’anirà incrementant segons les possibilitats municipals.”

Realment s’aconseguiria una quantitat de diners en efectiu per ajudar al Tercer Món del 0’3% aproximadament i la “promesa” de que “segons les possibilitats municipals” s’aniria treballant per arribar al 0’7%  demanat per al poble i des del carrer.

Tanmateix res de res era molt menys que aquell prop de 0’3% ficat al cove...

Avui, aquesta anècdota d’aquella campanya a favor de les necessitats del Tercer Món podria esdevenir motiu d’orgull. De haver estat la nostra estimada Esparreguera un poble de valors solidaris. Una Vila de persones de cor noble i de cor sensible a les penúries i les necessitats de l’altre. Sigui on sigui...

Que no va ser una iniciativa sortida des dels partits d’esquerra suposadament més socials? I què. Tan se val!.

Va ser un desig popular nascut de la gent del carrer. De la base. Això si que crec que compta. Per damunt de resultats i percentatges finals aconseguits esgarrapar...

No us assembla també a vosaltres?

 

 

Recollida de signatures a Esparreguera

Volem la ràdio i la televisió catalanes ... ara!

Fulls repartits el setembre de l'any 1980 a Esparreguera, amb motiu de la
campanya de recollida de signatures a favor de la ràdio i televisió en català.

Moltes vegades donem carta de normalitat a la realitat que estem vivint en el nostre dia-a-dia com si aquesta sempre la haguéssim tingut, sempre hagués existit i sempre haguéssim disposat de ella. En molts casos això no és cert.

                Ens hem acostumat als constants i sistemàtics atacs a la llengua catalana com si aquests interès en exterminar-la –sense que es noti si es possible-  i liquidar-la per asfixia, fos una cosa lògica i habitual.

Que avui tinguem premsa i mitjans de comunicació, o s’editin llibres, ha estat el fruit de la lluita d’anteriors generacions nostres, que han preservat la seva supervivència, la de la llengua catalana, en molts moments de persecució.

Avui recordaré la campanya que va tenir lloc a Esparreguera l’any 1980 per tal d’aconseguir una ràdio i televisió normalitzada i en llengua catalana.

La campanya no va néixer a Esparreguera. Sinó que va néixer d’una crida del Parlament de Catalunya en la que deia a la ciutadania catalana:

<< Els signants d’aquesta crida, conscients de la importància vital que tenen la ràdio i la televisió en català per a la recuperació de la nostra llengua, i ens atorguen en virtut dels drets que ens atorguen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Constitució espanyola, la Declaració dels Drets Humans i la nostra condició de contribuents a l’Erari públic

 a)   Exigim que es doni compliment a la disposició transitòria vuitena de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, votat pel poble, aprovat a les Corts i sancionat pel Cap de l’Estat espanyol.

            b)      També exigim que els programes siguin pensats i fets a Catalunya, en català i amb el control del Parlament de Catalunya. Que tinguem programació a totes les hores d’emissió de TVE, i que a més del que es preveu en la disposició transitòria vuitena, es passi la nostra programació en hores de màxima audiència per la primera cadena VHF, que és l’única que abasta tot el territori autònom (en altres paraules, tocar un dels dos botonets i que la televisió ens parli en la nostra llengua).

            c)       Volem que el Parlament de Catalunya legisli un Reglament especial pel qual s’hagin de regir totes les ràdios i les televisions actuals i futures dintre el territori autònom, que la Generalitat haurà de regular, a part de crear la seva pròpia televisió, com està legislat a la Constitució i a l’Estatut.

            d)      Demanem que la Generalitat iniciï contactes amb el Consell Interinsular i amb el Consell del País Valencià per tal de coordinar esforços de cara el futur, pel que fa a la ràdio i a la televisió.>>

La campanya assenyalaria també que “Sense la ràdio i la televisió no refarem el país”...

A l’Esparreguera de l’any 1980 ens cal preguntar-nos per la posició política que prendria les nostres autoritats davant aquesta campanya. I, efectivament, l’Ajuntament de la Vila d’Esparreguera acordaria adherir-se i amb motiu de la celebració de l’11 de setembre de 1980 adreçaria una carta a la població on deia textualment:

<<Esparreguera, 11 de Setembre de 1980.

Benvolgut esparreguerí:

        La catalanització de la ràdio i  televisió ens ha de preocupar a tots, perquè és vital per a la recuperació de la nostra llengua.

        La campanya de recollida de signatures sota el manifest que acompanyem, cal que sigui abonada per tot el poble català.

        Si tots aportem el nostre gra de sorra a aquesta campanya, a més de conscienciar la gent del nostre país i demostrar amb fets tangibles (milers de firmes recollides arreu de Catalunya), la nostra ferma i irrenunciable voluntat de ser, ens pot fer fer un pas de gegant

   En el nostre camí de recuperació nacional i normalització.

  Quantes més signatures, més força tindrà la campanya i per tant, preguem a tothom que signi, sigui quina sigui la seva condició, pensament o parla, ja que ens mou a tots la mateixa voluntat:  REFER EL PAÍS.

        Rebeu una sentida i fervent salutació en aquesta Diada Nacional de Catalunya.

        Sempre al vostre servei.

        Ajuntament d’Esparreguera.>>

I efectivament, aquell 11 de setembre de l’any 1980 a Esparreguera varen haver-hi dos punts de recollides de signatures. Al matí al carrer Gran; i per la tarda al Teatre de La Passió...

        L’anècdota d’aquí, a més del fet de recordar que allò que tenim ara i actualment, que no es va regalar, sinó va haver de lluitar per aconseguir-lo, es també el fet de que es parla del “V.H.F”. Cosa que als més joves el hi podria avui en dia sonar a xinès o marcià.

        Cal recordar que durant molts anys varem tenir televisió en blanc i negre i es disposava d’un únic canal de televisió...

        Al cartell d’aquell petició de signatures a Esparreguera hi podeu veure un televisió que tindria dins de la seva pantalla el eslògan de la campanya “Volem la ràdio i la televisió catalanes ... ara! -1980-”, i en la part superior dreta sobre negre apareix les inicials V.H.F...

Fent una mica de història cal dir que la primera emissió en proves de la televisió a Espanya, de vint minuts de durada, tindria lloc l’any 1948 durant la Fira de Mostres de Barcelona. A partir del gener de 1951 tindrien lloc les primeres emissions experimentals de la Televisió de Ràdio Nacional d’Espanya. Ja l’any 1953 la programació ja comença a emetre dos dies a la setmana durant dues o tres hores. El 28 d’octubre de 1956 coincidint amb l’aniversari de la creació de la Falange Espanyola comencen les emissions regulars de la Televisió Espanyola. Es la època de la TVE-1. L’únic canal en funcionament tot i que no te encara no tindria cobertura nacional i poques son les famílies que poden permetre’s del luxe de comprar un televisor...

Amb els anys arribaria un segon canal també amb blanc i negre anomenat UHF, que seria el germen de la TV-2 o canal 2. L’any 1974 arribaria finalment el color per el sistema PAL. I no seria fins el 1989 que arribarien els canals de televisió privats...

Reprenent el fil del article cal dir que s’està parlant del canal que s’anomena popularment i al carrer de varies maneres: La Primera; La 1; VHF; TVE 1; Televisió Espanyola, Primera Cadena..

Deixaré també aquí els períodes de cada denominació oficial:

TVE                        (Anys 1956-1965)

TVE-VHF                (Anys 1965-1966)

Primera Cadena    (Anys 1966-1975)

TVE 1                      (Anys 1975-1991)

La Primera             (Anys 1991-2007)

La aspiració seria doncs, de incloure el idioma català en la televisió de major cobertura física i major audiència...

Assemblea Democràtica d'Esparreguera

1976: Okupes a La Plana d’Esparreguera

La pressa de la Bastilla ... la pressa de la Castanya...

 

Full de l'Assemblea Democràtica d'Esparreguera sobre la ocupació d'un local
a La Plana, repartit el novembre de l'any 1976.

               Esparreguera ha anat algunes vegades per endavant a les modes del país. Avui en dia es parla molt del moviment ocupa o okupa. Principalment dels estralls que tenen lloc com al Principat de Catalunya, on suposadament, diuen, està molt arrelat.

                Jo no sé si es veritat això. O si realment allò que esta molt arrelat al Principat es la multiplicació dels desnonaments judicials. Una màquia de picar carn en èpoques de crisis econòmica. Si be em declaro tot un ignorant sobre la quantitat d’aquestes dues realitats a casa nostra, lo que si se és que a l’any 1976 va haver a Esparreguera una ocupació del tot sonora i que va tenir una important repercussió en els mitjans de comunicació e informació.

                Situem-nos al mes de novembre de l’any 1976, l’Associació de Veïns de La Plana okupa per la força uns locals buits de la urbanització per transformar-la en un centre d’activitats culturals per a tot el veïnat. La perplexitat es la tònica d’aquell moment ...

                Com tot, aquesta ocupació la tenir un gènesis. Uns antecedents. Una història que abocaria a la realització d’aquella ocupació. Que intentaré breument d’explicar aquí.

                Val a dir que avui acompanya aquest article amb un full que seria repartit per els carrers d’Esparreguera aquell mateix novembre de 1976. A mena de informació per a tots aquells esparreguerins i esparreguerines que sentien en les seves oïdes tronar, però no tenien gens clar a quin lloc tronava.

                Aquell full informatiu deia que era fet per la “Assemblea Democràtica d’Esparreguera” i seria encapçalat per un “ESPARREGUERA: Vecinos de La Plana se apoderan de un local”. A continuació el full informatiu reproduïa tres retalls de premsa sobre els fets ocorreguts publicats en tres capçaleres i dates diferents.

                Així, el Mundo Diario (03 novembre de 1976) titularia aquells fets com a “Después de muchos pasos inútiles Los vecinos de <<La Plana>> ocupan unos locales” en una informació del periodista Xavier Sitjà.

                Per la seva part La Vanguardia Española (05 novembre 1976) deia en el seu titular “Esparraguera: La Asociación de Vecinos de La Plana ocupa un local de la urbanización”. En un article signat per un tal Arnau. Val a dir que Arnau també era un dels pseudònims utilitzat pel Joan Serra.

                Finalment el Avui (09 novembre 1976) i aquest sí en idioma català, donaria com a titular la notícia dient que “Esparreguera. Els veïns ocupen un local comercial. L’Associació “La Plana”, mancada d’estatge”. Aquella informació periodística aniria signada per en Josep Llopart.

                Per finalitzar s’inclouria en aquest full informatiu de l’Assemblea Democràtica d’Esparreguera un dibuix signat per un tal Bach on dos personatges es deien: “Habrá parecido la toma de la Bastilla...” i li contestaria l’altra que “Mejor aún: Ha sido la toma de la castanya”...

                De fet la ocupació per part de l’Associació de Veïns de La Plana va esdevenir per a molts una sorpresa. Donat que havia estat creada el mes de febrer d’aquell mateix any.

                Els antecedents son breus i ben clars. Segons la Llei del Sol vigent tota nova urbanització destinada a vivendes obligava a donar terreny per a ús públic i equipaments, i això no havia passat. D’aquí que donessis llargues i més llargues a les peticions veïnals. De fet La Plana tècnicament era una urbanització il·legal, donat que l’Ajuntament d’Esparreguera havia donat llicències per obres i construïr sense tenir aprovat el Pla Parcial d’aquella zona...

                Per acabar d’adobar l’ambient  d’aquell any de 1976 el Ministeri d’Obres Públiques estava treballant en el desviament de l’antiga Nacional II, que travessava el casc urbà d’Esparreguera,   i com que La Plana sobre el paper no existia  -malgrat estar edifica i amb famílies vivint-hi-  una cinquantena de cases afectades tenien que ensorrar-se.

 

                Les gestions fetes per l’associació de veïns havien aconseguit portar aigua i enllumenat públic. Però en el tema de zones verdes i equipaments segons les informacions periodístiques d’aquells moments no havien tingut cap mena d’èxit. Es queixaven de que <<...ha passat molt de temps i no arriba cap mena de resposta, que de res no hi ha valgut els suggeriments del batlle, les promeses dels promotors, la denúncia a Urbanisme...>>

                Al final s’ocuparia una botiga sense llogar i que restava deshabitada i buida feia dos anys sí o sí...

                I acte seguit, enviarien una carta al batlle d’Esparreguera Ignasi Oleart i Comellas; els Promotors de la urbanització de La Plana, i la Comissió Provincial d’Urbanisme, que deia:

<<En el dia d'avui, i tenint en compte que les diferents i llargues gestions que la Junta de la nostra Associació ha realitzat per aconseguir un local social han resultat infructíferes, reunits en assemblea, hem decidit per cinquanta vots a favor, vuit en contra i una abstenció ocupar una de les tendes, propietat dels promotors, provisionalment, fins que es trobi una solució definitiva a les nostres necessitats de local social.>>

                Val a dir que el primer acte social que es faria en la inaugurada nova seu ocupada per l’associació de veïns seria una castanyada popular. D’aquí el dibuix i els comentaris dels protagonistes que podeu trobar en aquest full informatiu repartit per el poble d’Esparreguera...

                La pressa de la Bastilla ...

                La pressa de la Castanya...

Anècdotes d'una cafeteria...

La “Cafeteria Kermesse” d’Esparreguera

Vida i miracles...

II Concurs Literari Cafeteria Kermesse. Programa bases del concurs. Desembre de 1978. 
Mides 222 x 160 mm. 04 pàgines. Imprès a Minerva-Esparreguera.

III Concurs literari de la Cafeteria Kermesse d'Esparreguera, amb tema lliure i més
categories per participar. Any 1979. Bases bilingües. Mides 223 x 160 mm;
04 pàgines. Imprès a Gráficas Martorell SL.

                Una de les curiositats made in Esparreguera va ser la de poder gaudir per uns anys d’una cafeteria fora de sèrie aquí la nostra vila. Un establiment en alguns aspectes del tot pioner. I més si valorem i considerem la naturalesa d’aquell establiment: la restauració i l’oci.

                Alguns bars i cafeteries de la nostra població tirant llarg a més de la seva activitat normal de servir cafès i begudes, entrepans, i en alguns casos fins i tot dinars i sopars, com a molt, havien organitzat alguna activitat de lleure i oci com campionat d’escacs, de dards o de parxís.

                La Cafeteria Kermesse va ser una excepció durant els anys de la seva activitat entre nosaltres. Situada al carrer de Sant Antoni 56 d’Esparreguera amb sortida i entrada en aquella època per aquest carrer de Sant Antoni i el carrer Francesc Macià, havia destacat per organitzar coses per a molts inaudites recolzat l’esport esparreguerí.

                Al darrera hi havia R. González. Un home d’empenta que va fer moltes coses i ben variades. Va gestionar la cafeteria de la piscina municipal d’Esparreguera. Feia assegurances de la marca Reddis. Va muntar una autoescola que li ficaria el nom de Bugatti. I també portaria la avui desapareguda Cafeteria Kermesse.

                Perquè es una anècdota o curiositat d’Esparreguera?

                Doncs per que feia coses tant estranyes com organitzar un Concurs Literari “Cafeteria Kermesse” amb importants premis. Una experiència que es repetiria al llarg dels anys. O tenir una escuderia pròpia de Karts. Altre escuderia de Motocros. Altre equip de Hoquei. Sense deixar-nos també el seu equip de Futbol Sala en competicions. Que en aquella època seria un dels més bons de la població...

I Carrera de velocitat de Karts organitzat per l’escuderia Kermesse a Can Comelles
d’Esparreguera el 28 d’octubre de 1979.
Cartell 500 x 350 mm. Imprès a Gràfiques Martorell SL.

III Concurs Literari Cafeteria Kermesse. Desembre de 1979. 
Cartell imprès a Gràfiques Martorell SL. Mides 500 x 350 mm. 

                Per aquella cafeteria també es farien trobades culturals i de promoció de fons editorials.

                Aquí us compartiré alguns documents que guardo al meu arxiu. Per exemple les bases del II i III Concurs Literari “Cafeteria Kermesse” de l’any 1978 i 1979. Tot recordant que les bases de l’any 1978 eren castellà i que esmentaven que es podia concursar en la modalitat de poesia i prosa tant en llengua catalana com castellana. Val a dir que aquell va ser un concurs específicament destinat al tema de la ecologia [Un pioner llavors. Ja que es tardaria varies dècades en ficar-se de moda el tema de la ecologia i el canvi climàtic].

                Aquest any 1978 val a dir que la Cafeteria Kermesse seria el patrocinador. Mentre que la organització pràctica aniria a mans de la desapareguda revista esparreguerina “Cap-i-Cua”. En aquella edició també hi va col·laborar l’Ajuntament d’Esparreguera, l’Autoescola Bardes, la Galeria Art 77 del Joan Rius i Raventós; “La Caixa” i la Caixa d’Estalvis de Manresa.

                En canvi en el seu Concurs Literari de l’any 1979 tot i que el cartell i la primera pàgina de les bases seran impreses en castellà, el interior del programa de les bases serà aquesta vegada bilingüe, esmentant les categories de poesia castellana, poesia catalana, premi escolar, i premi exaltació de la naturalesa.

                Recordem també la 1a Carrera de velocitat de Karts al circuit de Can Comelles d’Esparreguera tindria lloc el 28 d’octubre de1979 organitzada per l’Escuderia Kermesse. La competició serviria també per fer la presentació oficial de l’equip de l’Escuderia Kermesse de Karts, en un acte que seria recolzat per la col·laboració de 19 entitats. Que aglutinarien empreses i entitats tan diverses com Cidesa, El Corte Inglés, la Creu Roja, la discoteca La Coloma d’Esparreguera, les Majottes d’Esparreguera entre altres...

Col·loqui sobre Motocròs a càrrec de Toni Elías Campió d’Espanya el 21 de juny de1980.
Organitzat per el Moto Cros Escuderia Kermesse. Cartell 350 x 255 mm.

                El 21 de juny de 1980 el Moto Cros Escuderia Kermesse organitzaria a la sala d’actes de l’Ajuntament d’Esparreguera, que en aquella època es trobaria situada al soterrani de La Casa de la Vila, un col·loqui sobre motocròs que aniria a càrrec de Toni Elías Campió d’Espanya.

                Per la Festa Major d’Esparreguera el diumenge 13 de juliol de 1980 seria també presentat l’equip del Club Hoquei Kermesse que s’enfrontaria al Club Patin Igualada...

 

Presentació del equip Club Hoquei Kermesse el diumenge 13 de juliol de 1980.
Cartell 437 x 320 mm. Imprès  Minerva-Esparreguera.

                Altre acte si be en aquest cas es cultural, seria la presentació del nou Fons Editorial del Institut Gallach SL, que tindria lloc a les instal·lacions de la Cafeteria Kermesse al carrer Sant Antoni 56 d’Esparreguera 21 de juny de 1983.

                El mateix any 1983 l’equip de Fútbol Sala de la Cafeteria Kermesse jugaria la final del Primer Torneig d’Estiu de Fútbol Sala d’Esparreguera. Era el dissabte 30 de juliol de 1983. Tanmateix desconec el resultat final d’aquell enfrontament amb l’equip de La Plana (Esparreguera).

                Per acabar, compartiré amb vosaltres alguns dels cartells i programes editats durant la existència d’aquesta peculiar cafeteria, que tant va recolzar els esports locals i la cultura en general. Aquest documents parlen per Ells mateixos.

                Avui en dia història.

                Avui en dia una anècdota del passat d’Esparreguera...

Actes culturals a la Cafeteria Kermesse. Promoció Cultural LX Aniversari Institut Gallach S.L.
Esparreguera 21 de juny de 1983. Mides 110 x 215 mm.

Final del I Torneig d’Estiu de Fútbol Sala d’Esparreguera el dissabte 30 de juliol de 1983.  
Final entre els equips de La Plana i la cafeteria Kermesse. Cartell 330 x 217 mm.

La Cafeteria Kermese en un programa del novembre de 1979 del meu arxiu.
Recolzant l'obertura del gimnàs i arts marcials Harondo del carrer de Baix d'Esparreguera.