EL COL·LECTIU ESPARREGUERÍ DE RECERQUES [CER]

Dates que belluguen i el projecte 

“La Nostra Història” sobre Esparreguera... 

Portada Guia d'Entitats de l'any 2006

    Un no pot deixar de sorprendre de l'habitual caos que envolten les coses de la nostra localitat. Per poc suspicaç que un sigui, per molt despistat que es vulgui ser, per molt intranscendent que s'aconsegueixi ser amb un mateix... en revisar la nostra història col·lectiva apareixen coses que no quadren de tota mena: Tornejos esportius que d'un any a l'altre se salten la numeració a la seva edició; inauguracions i re-inauguracions que inexplicablement es repeteixen... concursos... i tantes altres coses més... 

    En aquest run-run quotidià afegiu-hi les dates que sovint poques vegades coincideixen. En fi, una aventura per a tots els gustos... 

    Amb motiu de la Fira d'Entitats d'Esparreguera d'aquest any 2006, va caure a les meves mans una Guia d'Entitats locals editada per l’Ajuntament d’Esparreguera en la que trobaria a la seva pàgina 23 dades sobre el versàtil i entusiasta Col·lectiu Esparreguerí de Recerques, avui dia sota direcció d'Oriol Achón Casas i la Montserrat Llopart Corsà. 

Dossier Informatiu d'Entitats del 1996

    La esmentada guia ens comparteix i assabenta dels objectius de tant noble entitat: L'estudi, la investigació i la divulgació dels valors culturals del nostre terme municipal, particularment al camp de l'arqueologia, la bibliografia i el patrimoni artístic, fomentant el coneixement de la nostra història en totes les variants. 

    La guia també ens informa que es va fundar aquesta entitat el setembre de l'any 1994 com a fruit de les inquietuds històriques, culturals i artístiques d'un conjunt de persones de la nostra localitat. Tota aquesta informació facilitada per l’Ajuntament d’Esparreguera, es manté en les guies d’altres anys, poc o menys seguint un mateix redactat. Així si reculem a la guia de l’any 2004 –dos anys abans- veurem els mateixos objectius si no fa no fa, i la data de la seva fundació el setembre de l’any 1994. 

    La data de la seva fundació no és coincident amb altres fons informatives. Així si consultem per exemple altre document també editat per l’Ajuntament d’Esparreguera, a l’any 1996 i agafem el seu “Dossier Informatiu d'entitats” i ens situem a la seva pàgina 49, trobarem que el “Col·lectiu Esparreguerí de Recerques ” es va fundar l'any 1995. 

    Reconec que Jo no tinc la data exacta de la seva fundació per oferir-vos. I el primer pensament seria de que es tracta d’una errada de impremta. Tanmateix i deixant la documentació informativa oficial, he de dir que també conservo documents de l'any 1991, [ni del 1995, ni del 1996..] on ja apareix ja el nom i també l'anagrama d'aquesta entitat. Ara ja tenim sobre el paper negre sobre blanc tres anyades... 

    Un d'aquest document seria una carta rebuda per el Lluis Artigas Jorba que era datada a 17 de juny de l'any 1991. En la que ja trobem la capçalera del Col·lectiu Esparreguerí de Recerques i que deia:

“Apreciat convilatà: 

      Creiem que per la teva trajectòria cultural a la Vila et pots interessar el projecte de configurar una exhaustiva història d'Esparreguera, anomenada “La nostra Història”. L'esborrany de l'obra esmentada es presentarà al concurs que promou la Fundació Enciclopèdia Catalana, “Concurs de premis a la Creació i a la Investigació”. 

    És per aquest motiu que se't convoca a una reunió el dijous 20 de juny a les 20'30 a la Biblioteca Popular. 

       Esperem la vostra assistència i participació en la confecció de l'obra. 

                                                                                                                      Josep Paulo Sàbat.” 

    He de dir que Jo assistiria a aquesta convocatòria que no sé si seria correcte dir que la feia el Josep Paulo, el Col·lectiu Esparreguerí de Recerques, o els dos conjuntament. 

Una invitació rebuda en un moment molt delicat, en un moment clarament poc adient, donat que tenia ingressada greu la meva Mare a l’Hospital Comarcal de Martorell. 

    Aquesta reunió tindria lloc a la Biblioteca Popular Beat Domènec Castellet d'Esparreguera. Hi varen assistir només un total de dotze persones. Que seguint les agulles del rellotge seuríem al voltant de la taula seriem: 

1.- Josep Paulo i Sàbat, escriptor, articulista, conferenciant, historiador. Que va ser qui va presidir l'acte i era el signant de la convocatòria d’aquesta reunió. 

2.- La senyoreta Carol, aleshores la xicota del meu amic Alex Moll. 

3.- Una noia que no coneixia i desconec el seu nom i cognom. 

4.- El senyor Pere Julià i Subirana, expresident de l'Associació de Veïns de la Zona Esportiva d'Esparreguera, investigador. 

5.- El Lluis Artigas Jorba. 

6.- Josep Puig i Jorba, comerciant, col·leccionista, investigador i escriptor. 

7.- El Lluís Ferrer, dibuixant, col·laborador de varies revistes locals, grafista del carrer Gran de la nostra localitat, i que havia tingut una Agència de Publicitat. Era el corresponsal del Diari de l’Anoia. 

8.- Mariona Masferrer i Ferrer, bibliotecària. 

9.- Josep Mestres, propietari d'un taller mecànic del carrer Feliu Monner, col·leccionista i amant de la història local. 

10.- El senyor Paulo i Sàbat, comerciant i llibreter del carrer Gran cantonada carrer Taquígraf Garriga, i germà de qui presidia aquest acte. 

11.- Maria Rosa Codina i Companys, estudiant d'història; i finalment 

12.- Lluís Moreno i Campon, Llicenciat en Història Contemporània. 

Carta invitació a la reunió

    Varem parlar de les necessitats culturals de la nostra localitat. De la conveniència de recollir, recopilar, estudiar i classificar el nostre patrimoni històric i arqueològic; per evitar-ne la seva pèrdua definitiva, i també de la conveniència de donar-la a conèixer a les noves generacions. 

    Durant aquesta intensa reunió seria presentat presentaria també el projecte d'una obra ambiciosa  -potser massa ambiciosa, pecant del tot irreal en aquells moments-  que pretenia aglutinar tot el saber sobre la nostra localitat en deu volums, i que s'havien de publicar a raó d'un any, des del 1991 fins al 2000. Es tractava, doncs, de formar un equip multidisciplinari que emprengués aquest projecte. 

    El projecte que es presentava ja comptaria amb un esborrany elaborat, un esquelet o fulla de ruta del que hauria d’ésser. Ja que havia de presentar-se a la Fundació Enciclopèdia Catalana com una obra concursant en uns premis de recerca. Un esborrany que presentaria el contingut d’aquesta voluminosa obra formada per 10 volums, i que hauria de portar per nom “La Nostra Història”.

    Val a dir també que segons el projecte inicial cadascun d’aquests volums anuals, estava dividit en quatre apartats: 

 1.- Un, dedicat als segles anteriors o passats. 

 2.- Un segon apartat es dedicava a recordar el nostre segle durant períodes de deu anys. 

 3.- Al tercer capítol, es feia crònica de l'any anterior. 

 4.- Finalment, l'últim apartat es dedicava a recollir la història dels nuclis històrics disseminats per tot el terme municipal. El que podríem anomenar cases de camp o cases de pagès. 

    Us recordaré tot seguit aquí l'estructura o contingut segons el projecte inicial d’aquesta obra [que Jo m’atreviria a dir-li com a menys Enciclopèdia...] “La nostra història” volum per volum: 

Volum 1 

Arqueologia segles IX i X. De l'any 800 al 1000. 

El nostre segle: Anys 1900 al 1910 

Crònica de l'any 1990 

El terme municipal pam a pam: Can Tobella; La Puda 

Data d'edició estimada: Juliol de 1991 

Volum 2 

Segle XI. Anys 1000 al 1100 

El nostre segle: anys 1910 al 1920 

Crònica de l'any 1991 

El terme municipal pam a pam: Els Estrucs; Can Paloma 

Data estimada d'edició: 1992 

Volum 3 

Segle XII Anys 1100 al 1200 

El nostre segle: anys 1920 al 1930 

Crònica de l'any 1992 

El terme municipal pam a pam: Can Castells; Can Vinyals; Font Rosada. 

Data d'edició estimada: 1993 

Volum 4 

Segle XIII Anys 1200 al 1300. 

El nostre segle: anys 1930-1940. 

Crònica de l'any 1993 

El terme municipal pam a pam: Can Sedó; Cordelles; Masies de la Costa. 

Data d'edició estimada: 1994. 

Volum 5 

Segle XIV Anys 1300 al 1400. 

El nostre segle: anys 1940-1950. 

Crònica de l'any 1994 

El terme municipal pam a pam: Can Claramunt; Maset; Can Cortadelles; Ca N’Estruch 

Data estimada d'edició: 1995 

Volum 6 

Segle XV. Anys 1400-1500. 

El nostre segle: anys 1950 al 1960. 

Crònica de l’any 1995. 

El terme municipal pam a pam: Can Llimona; L’Olana; Can Rial; La Casa Nova. 

Data d'edició estimada: 1996 

Volum 7 

Segle XVI. Anys del 1500 al 1600 

El nostre segle: anys 1960-1970. 

El terme municipal pam a pam: Can Parent; Can Batlle; Can Treco; Can Cardús; Mas d'en Gall. 

Data estimada d'edició: 1997 

Volum 8 

Segle XVII. Anys del 1600 al 1700 

El nostre segle: anys 1970-1980. 

Crònica de l’any 1997. 

El terme municipal pam a pam: la Vinya Vella; Can Golart; Can Rubió; Can Àngel; Can Roca. 

Data d'edició estimada: 1998. 

Volum 9 

Segle XVIII. Anys del 1700 al 1800. 

El nostre segle: anys del 1980 al 1990. 

Crònica de l’any 1998. 

El terme municipal pam a pam: Can Comelles; Can Sant Joan; El Batlló. 

Data d'edició estimada: 1999. 

Volum 10 

Segle XIX. Anys del 1800 al 1900. 

El nostre segle: anys del 1990 al 2000. 

Crònica de l’any 1999. 

El terme municipal pam a pam: El nucli urbà. 

Data d'edició estimada: 2000. 

    Com tots podeu veure era un projecte ambiciós per a un equip tan reduït de persones - només dotze- i un temps potser massa limitat. A més, en un mes per molt motivats que estiguéssim, era tècnicament impossible treure'n el primer volum. La reunió tenia lloc el 20 de juny, i la sortida programada era per al juliol del mateix any!!!!. 

    Per la meva part, les circumstàncies familiars m'impedien de col·laborar en engegar aquest projecte local. Per molt altruista i molt entusiasme que pogués tenir tenia problemes al meu davant. De fet, la meva mare moriria aquell mateix mes de juliol. 

    Va ser, doncs, un de tants projectes que s'esvairien a l'aire, com una suau tempesta d'estiu que malgrat la seva càrrega elèctrica i la pluja deixada. Que no aconseguiria de fer florir cap brot ni planta verda... 

    Avui només en queda el record. I aquests documents del Col·lectiu Esparreguerí de Recerques de l'any 1991 dins una de les pagines de la meva vida. Una anècdota, si voleu, que situa una mica més allunyada la data de creació d'aquesta lloable entitat. El perquè de les dates divergents que apareixen a les publicacions oficials que conformen la nostra història i memòria col·lectiva?. Qui sap. Potser la seva creació seria en una data més antiga que el 1991, i posteriorment, en altre any que pot ser el 1994 o 1995, aquest col·lectiu agafaria una forma associativa més estructurada i amb millor cobertura jurídica. 

    L’anècdota doncs? Que malgrat les dates, siguin unes o altres, aquesta entitat esparreguerina fa un treball constant i desinteressat, digne de les millors consideracions i lloances...

Escriptors, dibuixants i humoristes (1a. part)

Portada Butlletí d'Escacs núm. 59. Abril 1992.

    Poc o res és conegut a casa nostra en aquests moments les anomenades “arts menors” del mon de les arts plàstiques, que fan alguns esparreguerins de sang i alguns esparreguerins de cor. 

    Parlar d'arts a Esparreguera sovint ens evoca inevitablement a tenir que parlar del seu teatre. De l’art del teatre. Tota mena o gènere de teatre: el sacre, humor, la comèdia, la tragèdia... I també perquè no, en un àmbit més d’artesans locals tocaria de parlar dels ceramistes i els artistes consagrats a l'antic i noble ofici del fang en totes les seves variants creatives. Doncs tenim la sort de que és ben coneguda també la ceràmica d'Esparreguera a escala internacional... 

    Tot i això Esparreguera és una població molt rica en tot tipus de manifestacions culturals i artístiques. 

    Recordarem aquí, primerament i com anècdota, al fill d’Esparreguera Lluis Artigas Jorba, en la seva poc coneguda faceta d'artista d’arts menors a la nostra localitat Si bé es cert que en cercles íntims si que es coneix malgrat que sigui un cercle evidentment minoritari. 

    No toca ara per ara de parlar d’altres aspectes seus, com serien els seus primers passos en el món de la pintura, als certàmens de “pintura ràpida” i concursos; o de la seva faceta de cartellista publicitari. Tampoc de la seva afició al col·leccionisme, als escacs, o la història local. Sinó de la seva faceta com il·lustrador de la premsa especialitzada d’àmbit català. 

    Efectivament, el nostre esparreguerí ha estat durant forces anys un col·laborador de la revista especialitzada de Catalunya “Butlletí d’Escacs” com a dibuixant i també articulista de la mateixa. 

    Eren els seus dibuixos un humor visual amb una espurna de sagacitat, on es combinaria allò visual amb un text que cercava la doble intencionalitat o doble sentit. El Lluis Artigas Jorba publicava per a uns lectors que per avançada sabien veure allò que no es deia.... 

   Un humor a l'estil anglès del Penyal de Gibraltar.... 

    No obstant això, cal dir el poc encert que sempre van tenir els responsables gràfics de la publicació. Ja que mai van tenir el sentit comú de separar allò que era l'acudit gràfic o il·lustració, del text retolat que acompanyava el dibuix original. I que hauria de haver sortit en lletres de motlle... Una lamentable fallada que, no obstant la seva repetició, no li restaria gens ni mica de singularitat al dibuix. 

    Recordarem aquí alguns dibuixos. La il·lustració publicada al número 59, al Butlletí d’Escacs corresponent al mes d'abril del 1992. Seria, però, una col·laboració gràfica bastant anterior. De l'any 1987. Que per diverses circumstàncies no apareixeria abans publicat a la revista. A la vinyeta que s'hi acompanya podem veure una d'aquestes il·lustracions. 

    Observem tres personatges que se situarien en un hipotètic gimnàs. En ell podem veure el home de gimnàs ben entrenat, que ens recorda als homes de complexió forta, els “fortaxons” ... que reposa uns instants assegut després d'una forta sessió d'entrenament, aixecant “peses” o “peces de pes” que ha deixat a prop seu. 

    El nostre personatge, ja reposadament, presta atenció als seus dos companys que estan disputant una partida d'escacs de caràcter amistós [tanmateix observarem que allí no apareixen a taula cap rellotge de competició].

    Amb bon humor, un dels dos contendents es dirigeix al “musculat” que els està mirant amb molta atenció... i  -potser, com aquell que no entén res de totes aquelles peces d'escacs que es desplacen sobre el tauler quadriculat dels nostres dos amics somrients- humorísticament, tot assenyalant-li una peça que representa una torre d'escacs, exclama: "Nosaltres també som aixecadors de peces..."; o, el que seria en traducció literal a la llengua de Miguel de Cervantes: “Nosaltres també som aixecadors de peses...”. 

    La il·lustració de l’esparreguerí trauria tot el suc possible a les possibilitats que el llenguatge li oferia... La traducció permetria jugar tant com l'expressió igualitària de “peces d'escacs - peces de pes del gimnàs”, com també l'equivalència contraposada i irònica de “peces d'escacs que pesen poc en comparació amb els pesos del gimnàs, que pesen molt...”. Tot deixant-ho a l'elecció del lector de la publicació... 

Dibuix de l'esparreguerí Lluis Artigas Jorba de l'any 1987. Seria publicat cinc anys després, l'any 1992...

    D'altra banda, veiem tornar a reaparèixer la figura o personatge que encarna un aficionat d'escacs, nascut del llapis del Lluis Artigas Jorba anteriorment. Un personatge conegut dels lectors amb el nom de Quimet Pelut. O, el que podríem traduir al castellà com a “Joaquín Peludo” o també com a “Joaquín El Barbas”.

    Aquesta vegada, apareix Ell plàcidament somrient i assegut. Observant als dos amics que fan petar la seva broma..... amb el seu joc de paraules...

Escriptors, dibuixants i humoristes (2a. part)

    És ben sabut que el món del periodisme sovint pot ser i és una carrera de constants obstacles. De córrer, córrer, i més córrer. D’una mena de cacera de l’actualitat el personatge o la notícia...

Quan per fi ja podem respirar alleujats pel nostre treball acabat, tenim restarà encara però una segona part. La maquetació o disseny de la publicació. Un temps també de treball on de vegades veiem aparèixer les inesperades nuvolades que acompanyats de càrrega elèctrica descarreguen tota mena de pluges i tempestes inesperades.

Quan tot seguia el seu camí, contra pronòstic, apareix aquella notícia inesperada de darrera hora, però que és considerada molt important i apa...! la hem d'incloure amb tota urgència. Tot abans del tancament en la data prevista i abans de que el material, els originals caiguin a mans de la impremta...

I el nostre flamant esquema de butlletí o revista prevista inicialment "se'n va en orris" com se'n va anar el gegantí Titànic a tota velocitat al fons dels gèlids mars del nord. Sí, una altre mena de col·lisió   -no d'un iceberg com en el cas del referit vaixell-   sinó per l'aparició d’una notícia inesperada... 

És per això, que sovint hi va haver un desfasament entre les il·lustracions del nostre esparreguerí, el Lluís Artigas Jorba, i la data de publicació dels seus originals al “Butlletí d’Escacs” de la Federació Catalana d’Escacs. Aquest seria el motiu de que estranyament, en algun número publicat apareix com a dibuixant, però curiosament no apareix publicat cap dibuix. Ni petit ni gros.

Val a dir que era una realitat compartida per tot el trio de il·lustradors d'aquesta revista catalana. Tant el nostre Lluís Artigas Jorba, com l'Esteban Gómez o el Carmelo Plaza.

En cada número que es treia a la llum o publicaria, existia un apartat on apareixien les persones que participaven d’aquell projecte. El seu director, [Antoní López]; el Cap de la Redacció [Marc Ferrer]; i els col·laboradors de cada número, els articulistes, els analistes, els dibuixants i els fotògrafs.... En algun període igualment hi trobaríem els anomenats subscriptors honorífics. Una informació que habitualment apareixia a la segona pàgina o tercera pàgina de cada número publicat.

Recordem ara el número publicat corresponent al mes de juliol de l'any 1992. On apareixeria publicada una altra de les il·lustracions del nostre esparreguerí, que realment havia estat dibuixada i lliurada durant l'any 1987.

Va ser a la pàgina 84 on apareixeria la seva il·lustració gràfica. Un dibuix d’estil continuista, on novament l'autor buscarà la complicitat del lector amb el seu humor habitual del doble sentit com veurem tot seguit:

Aquesta vegada trobarem tres personatges en un hipotètic ring de boxa... Una situació d'entrada estranya i xocant tractant-se d’una revista tècnica i especialitzada en els escacs...

El Lluis Artigas Jorba però, ens presenta la idea principal de fons: la universalitat dels escacs.  És ben sabut que els escacs són practicats com a esport o com a activitat d'oci per infinitat de persones. Dels més variats oficis. De la més variada realitat social, econòmica, raça, religió o ideologia. D'aficionats als escacs al llarg de la història en trobarem en tots els nivells i realitats. Entre polítics famosos, intel·lectuals de reconegut prestigi, professionals d’alt nivell, obrers de tota mena i color. Persones adinerades i persones pobres de solemnitat... Músics, militars, sanitaris... Si haguéssim de fer llista d'Ells seria interminable. I, perquè no, aquí hauríem d'incloure també tant a esportistes amateurs com a professionals. Tant esportistes de saló, com els de pràctiques al aire lliure i també en pavellons esportius i gimnasos. Tot i les diferències existents de mentalitat, de classe social o de “rol”, però, tots participen de la mateixa afició i parlen un mateix llenguatge: el dels escacs. I és amb aquestes premisses que no ha de resultar estrany que, d'entrada, se'ns presenti en aquesta il·lustració tres bons aficionats a la boxa, que també ho siguin dels escacs...

Al dibuix del Lluís Artigas Jorba trobarem novament el nostre popular personatge del Quimet Pelut fent aquesta vegada, les funcions d’àrbitre de boxa.

A la instantània, el trobarem observant tot pensatiu l'esportista que jeu ben malparat al terra de la lona. D​després d'haver rebut la pallissa de la seva vida. És a dir, d'haver estat tractat com una baldufa de valent......

El desafortunat esportista, -també aficionat als escacs segons ens ensenya el seu context-   jeu a terra amb un bon llistat de lesions: un gros “Abonyegat” al cap, el nas amb sang, dos ulls morats... i alguns queixals pel terra...

A més a més al seu damunt una atmosfera de peces d'escacs blanques i negres voltegen certificant-nos que li han deixat ben bé “Kao” de la lliça de patacades rebudes...

            L'autor li murmura al pensatiu arbrite com la tècnica utilitzada per batre del tot al seu desafortunat adversari amb tanta contundència: "Li he fet xec al descoberta..." El que podríem també ampliar com: "Li he donat escac mat a la descoberta...". 

Novament observem com el llapis i el text del Lluis Artigas es combinen buscant la complicitat de l'aficionat i també del lector de la revista. Utilitzant una terminologia –un llenguatge–   ben conegut dels seus destinataris.

Dibuix de l'esparreguerí Lluis Artigas Jorba de l'any 1987, i publicat l'any 1992.

Aquí el paral·lelisme que s’ha cercat seria comparar allò que passa sobre el tauler durant una partida de competició, amb aquesta altra disciplina esportiva que és la boxa...

En el món dels escacs s'entén per "escac" l'amenaça directa contra la peça més valuosa de cada esportista: el rei. Si aquest cau, és mort o capturat, la partida finalitza. Tota la batalla, tota l'estratègia, tota tàctica, tots els moviments realitzats s'encaminen a caçar o capturar el rei adversari. D'aquí la seva importància vital. Cal protegir el nostre monarca contra tots els "escacs" ja que, de no aconseguir-lo, la partida podria concloure amb un "escac mat" i mort el rei nostre finalitza la partida en derrota. 

El segon terme tècnic utilitzat seria el de “descoberta”, entenent-se per aquesta, el moviment pel qual desplacem una peça de manera que una altra pugui actuar agressivament, o bé capturar impunement una peça adversària. Es produeix llavors una doble amenaça en la qual poden quedar atacades simultàniament dues peces.

Amb aquesta idea de combinació arribaríem al concepte de "escac a la descoberta" que, no és altra cosa que el recurs tàctic poderosíssim, d'atacar simultàniament dues peces. Una d'elles el Rei adversari. Aquest tipus de combinació, per la seva tremenda força pot convertir-se en una maniobra demolidora i decisiva.

El nostre personatge doncs, dirigint-se a l'arbrite ens fa un sinònim entre la idea de la parada o bloqueig i el ràpid contraatac que es practica a la boxa, amb el seu equivalent de fer "escac" desplaçant una peça que fa de barrera entre el rei adversari i la peça que ataca el rei.

Aquí, recollim el pensament de la rapidesa i de la contundència aplicada a aquestes dues disciplines esportives de competició: la boxa i els escacs...