Esports a Esparreguera

Les Guasilonas...

El fútbol sala femení de casa nostre…

 

Cartell de l'any 1990 del Fútbol Sala Femení Guasilonas Esparreguera

De vegades triar el nom d’un projecte de futur costa bastant i pot marcar l’èxit o fracàs d’aquell projecte. Per a un restaurant un comerç, un nom divertit i guspira pot ser una publicitat valuosa per aquell establiment i esdevenir un focus d’atracció de potencials clients.

En altres casos, sense potser tant de marketing comercial, triar un bon nom és tota una declaració de principis. La síntesis d’una idea o un projecte de futur.

Per estrany que podes semblar triar un nom amb personalitat també ho podem trobar en el mon dels esports. I en els esports de grup o d’equips. La qual cosa ja demana a més de saber triar uns noms que a la orella li sonin bé, siguin agradable al ulls, i tingui una espurna de enginys i personalitat, no és gens fàcil, però si que es possible.

A Esparreguera em tingut també alguna experiència en aquest sentit. L’anècdota la trobarem al Fútbol Femení d’Esparreguera amb la creació de l’equip amb el nom de las Guasilonas…

Guasilonas, de “Guasa” de fer broma sanament, era tota una declaració de principis d’aquest equip de futbol sala femení d’Esparreguera.

Vet aquí que elles també tenien un escut  o anagrama distintiu propi i feien coses amb aquella alegria que les caracteritzava, pròpia de la joventuts, les ganes de fer coses, i sobretot passar-s’ho lo millor possible.

Per a molt potser qualificarien el nom triat de ximpleria. Per altres una anècdota que vaticinaven que duraria ben poc.  Però, de totes maneres, un nom únic per a una colla de noies pioneres d’Esparreguera, que amb humor i treball esportiu, a més de dir-se las Guasilonas, representaven en cadascun dels encontres en les que participarien el bon nom de la nostra població i de la gents que hi vivia. Valorem potser per sobre d’èxits i resultats allò que varen significar aquestes pioneres en el seu moment.

Aquí us comparteixo un cartell editat l’any 1990 que Jo guardo i que seria imprès a la impremta Kerpe de Vilafranca del Penedès en el que el Futbol Sala Femení d’Esparreguera [les Guasilonas] amb uns trofeus cedits per l’Ajuntament d’Esparreguera i la col·laboració de la Caixa Penedès organitzaria  el 1er Trofeu Vila d’Esparreguera.

Les nostres noies anaven ben fortes i valentes. A les cinc i mitja de la tarda a les instal·lacions municipals el Fútbol Sala Femení Guasilonas Esparreguera s’enfrontaria  -en un encontre que qualificaria d’èpic-   al Futbol Club Barcelona ni més ni menys. Es tenir les coses ben ficades. Aquí animalets petitons res de res. Caça Major...

Guasa, guasa la que vulgueu. Però a la pista... llenya i de la bona....

Crida atenció l'escut esportiu que tenien el Fútbol Sala Femení Guasilonas Esparreguera ja l'any 1990...

Internet web https://europeinyourlife.com en una captura efectuada el 08 juny de 2022...

Captura Internet de la web https://entitats.cat efectuada el 08 de juny del 2022

Artistes i artistes associats...

Pintors amb sentit de humor a Esparreguera

 

Cartell de l'exposició conjunta del Josep Masip i Pérez, i el Josep Grau i Piñol,
per la Festa Major d'hivern d'Esparreguera del 1987.

No deixa de tenir la seva part humorística i també provocadora algunes actituds dels nostres intel·lectuals i artistes més valents, quan fan les seves presentacions al públic en general.

A mitjans del segle XX recordo haver vist com, en exposicions col·lectives, és a dir exposicions que recullen obres artístiques de varis autors, a les entrades del públic per la l’exposició, que hi ficaria el provocador “Val per mitja dotzena d’ulls”. Per desitjar-li al visitat que veies tot allò que s’exposava sense perdre el mes mínim detall.

Aquí casa nostra teníem dos artistes locals, els dos Joseps:  el Josep Masip i Pérez, i el Josep Grau i Piñol, que crearien també una d’aquestes coses humorístiques aquí Esparreguera. L’anomena’t  “Taller d’Arts Plàstiques, S.A.”.

I és aquesta la anècdota esparreguerina la que comparteixo amb tots vosaltres. Perquè de fet, mai va existir un taller S.A. (Societat Anònima), ni S.L. (Societat Limitada), ni S.C. (Societat Comendatària) ni cap altre formula jurídica del mon mercantil. Els dos artistes tenien efectivament un taller on treballaven llogat o no, però mai s’estructurarien ni agafarien cap formula jurídica d’empresa. Seria sí, una idea divertida...

Aquí us deixo un dels cartells d’aquest “Taller d’Arts Plàstiques, S.A”... , corresponent al mes de febrer de l’any 1987. De la inauguració d’un exposició als baixos de l’Ajuntament o sala municipal d’exposicions, del dia 11 de febrer. Amb motiu de la celebració de la Festa Major d’hivern d’Esparreguera. Per Santa Eulàlia, Patrona de la nostra Vila...

 

L'Esparreguera explosiva

Amenaces de bomba a Esparreguera durant la festa Major de l’any 1979

 

Joan Manuel Serrat portada de la revista Nuevo Fotogramas aquell any 1979...

Esparreguera sempre ha estat una població bastant tranquil·la i sense gaires ensurts. Però l’any 1979 es va haver de tragar una de les brometes dels radicals d’extrema dreta locals. Primerament però hauríem de posar el context que es vivia en aquella època. La Dictadura del Generalíssim havia tocat la seva fi teòrica, que no practica, i havíem entrat en la mal anomenada Transició Democràtica. Dels tres Sistemas totalitaris europeus dos finalment havien estat asseguts davant un tribunal per pagar els seus crims. Aquí en canvi mai es va demanar comptes de les seves víctimes a ningú. I tot el aparell de l’Estat tant administratiu, com judicial o militar va continuar exercint en el seu lloc intocable. Seria la anomenada amnistia.

Esparreguera sempre havia estat un poble que votava majorment les dretes. Aquí intencionadament deixo de parlar d’altres dades de les tres dictadura que sons: la del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930), la del general Damáso Berenguer (Tres mesos 1930-1931) i la del general Francisco Franco (1939-1975).

Recordem aquí el fet que també va ser un any d’eleccions locals a l’Ajuntament d’Esparreguera el 03 d’abril de 1979. En aquestes eleccions locals apareixerien candidatures no lligades al esperit de la dictadura i el seu “partit únic”. Candidatures com la de la “Agrupación de electores Independientes de Esparraguera” encapçalada pel Francisco Galvan i Rojas, el Nicolas Vara i González, i el Francisco Baya i Vázquez; la “Coalició Convergència i Unió” que encapçalarien el Juli Aparici i Gil, el Carles Canals i Torelló i el Joan Sallent i Cortada; el “Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)”  encapçalada per el Joan Serra i Alert, el Josep Ràfols i Esteve i el Josep Maria Llopart i Corsà; “Esquerra Republicana amb Front Nacional de Catalunya” en una candidatura encapçalada per el Francesc Fons i Ribera, el Francisco Closas i Roig, i l’Agustín Murà i Bayona; i el “Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)” amb l’Antonio Sans i Miret, el Eleuterio Navarro i Herrerias, i l’Antonio Gaston i Obiols com a caps de llista. Vet aquí que finalment seria el nou alcalde el Joan Serra i Alert de la candidatura socialista. Val a dir que ja havia estat a l’ajuntament franquista entrant por “el tercio familiar” en un grup de persones joves marcades per els valors democràtics. Com a càrrec a la Casa de la Vila havia estat el “Concejal Delegado del Cementerio Municipal...”  i ara arribaria a la trona local. Cal dir també que als fulls de votació i figuraria al llistat com a tots els demes companys de partit. Però els primers anys, tot i estar dins la candidatura dels socialistes, a la propaganda electoral hi figuraria com “independent”. Fins que amb el pas dels anys  -i les reeleccions- ingressaria de ple dret al partit.

Si la memòria no em falla el Joan Serra i Alert entraria com a Batlle d’Esparreguera un 19 d’abril de 1979. A les portes de la nostra Festa Major d’estiu.

El nou equip de govern municipal deixaria darrer el vell i tradicional format del programa de Festa Major i llençaria un de nou més àgil i entusiasta. Un canvi radical. I aquí vindria la topada de la amenaça de bomba....

Per aquella Festa Major s’havia previst la vinguda per primera vegada del famós cantant Joan Manel Serrat a Esparreguera, en un concert programat al teatre de La Passió per el divendres 06 de juliol de 1979 a dos quarts d¡onze de la nit. Venia el Joan Manuel Serrat amb la seva Orquestra.

Fins aquí tot normal. Però hi haurien amenaces de bomba al teatre esparreguerí apareixent un xou de Cal Déu. Com tots podeu imaginar-vos...

Amb la pèrdua de poder e influència, tant els feixistes locals, com els d’extrema dreta, i dretes tradicionals, compartien un mateix punt en comú:  L’ancestral odi vers la llengua pròpia de Catalunya.

Canvi de seients a l’Ajuntament, propaganda d’actes de la Festa Major en català; vinguda a Esparreguera de cantants de referència, els hi resultaria veritablement una declaració de guerra. Així que aquests element en la seva creuada contra la història i la evolució cap a la modernitat,....  amenaça de bomba...   per fastiguejar.

A més aconseguiren certa notorietat informativa en recollir aquest succés la premsa. Al desaparegut mitjà informatiu “El Correo Catalán” del dia 11 de juliol de 1979, publicaven a la seva pàgina 13 en la llengua de castellà:

                “Esparreguera:  Amenaza a un recital de Serrat.

Varias llamadas anònimas anunciando la colocación de una bomba en el teatro de La Passió, con el propósito de boicotear un recital de Joan Manuel Serrat se han producido durante la Festa Major que finalizó ayer martes.  Esto, y la aparición de octavillas protestando porque el programa de actos estaba escrito en catalán, han sido los únicos problemas que han enturbiado en cierto modo la Festa Major”.

 

Val a dir que aquestes amenaces de bomba varen ser bastant habituals en aquella època. Per qual cosa ja d’entrada eren del tot creïbles.  Casos com la amenaça de bomba en col·legis de Biscaia [10 de gener 1979]; en un ambulatori de El Escorial [22 d’agost 1979]; les falses amenaces de bomba als Jutjats de la plaça Castilla i l’Aeroport de Barajas a Madrid [l’agost del 1979]; conviurien amb altres actes que no resultarien falses alarmes. Com l’atac amb bomba contra el Bar Lacalle de Pamplona-Iruña [27 de març de 1979], la col·locació d’una bomba dins del Bar Mohicano [05 d’abril de 1979] o les tres bombes en tres llocs diferents de Madrid (Chamartín, Atocha, i Barajas) el 28 de juliol de 1979...

Joan Manuel Serrat per ser que venia per primera vegada a Esparreguera no guardaria un bon record de la seva estada aquí...

1979 un anys d’amenaces, també aquí a casa nostra....

Llufes a l'esparreguerina...

Esparreguera celebra la seva segona trobada feminista l’any 1994

 

Fulletons repartits per Esparreguera el desembre de l'any 1994

Més d’un veí d’Esparreguera es quedaria de pasta de moniato al veure per els carrers de la nostra vila uns fulls informatius que anunciaven una segona trobada feminista aquí a casa nostra. Per be que la suposada primera trobada feminista celebrada ningú en recordaria res de res.

El feminisme més modern,  -ja que potser no cal ara parlar del seu naixement ni de les seves variants-   veu reconèixer uns primers drets durant la Segona República democràtica dels anys 1931-1939.  Per bé que també guanyaria valor i molt de pes durant la Guerra Civil (1936-1939). Donat que les dones tirarien de l’economia del país i esdevindrien les heroïnes que amb el seu treball, tirarien endavant les feines agrícoles del camp i també del treball industrial de les ciutats. Donant tota mena de suport als combatents que al front intentaven aturar la maquinària feixista espanyola en un context advers. Donat que les democràcies europees i americanes abandonarien a la seva sort la jove democràcia espanyola, mentre que malgrat la tant parlada no intervenció en aquest conflicte, potencies con l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista ajudaven als colpistes aixecats en armes de totes les maneres imaginables.

En establir-se a Dictadura (1939-1975) les dones serien considerades culpables del delicte d’alimentar, curar o socórrer als combatents de l’exèrcit legítim de la República. Moltes dones no s’escaparien pas d’acabar en Camps de Concentració empresonades i també afusellades.

Durant la dura postguerra i la durada del Règim Franquista no es va permetre cap mena de reivindicació de caràcter feminisme. La única organització legal i autoritzada per el règim era la Sección Femenina de la FET i de las JONS. Recordem aquí que la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensiva Nacional Sindicalista va ser durant la Dictadura el únic partir polític en el règim franquista...

El feminisme supervivent tanmateix es mostraria molt reivindicatiu en qüestions laborals i socials. Com en el tema de l’habitatge o l’existència de la xarxa escolar establerta. Un feminisme que podríem dir-li forçant el lèxic de les catacumbes i que podríem rastrejar-lo en zones molt determinades de la geografia catalana com el Maresme, el Barcelonès i El Baix Llobregat.

Els nous aires del feminisme a Catalunya vindrien amb la aparició a nivell estatal aquell allunyat any de 1975 amb la aparició del anomenat “Col·lectiu Feminista” per be que el seu caràcter unitari duraria ben poc, doncs a l’any següent (1976) es fracturaria en dos. Apareixent també el grup feminista LAMAR.

Després de la sequera dels 40 anys de dictadura els anys posteriors a la seva desaparició esdevindran els anys de la il·lusió i del bullici. Els anys de l’efervescència dels partits polític amb una gran proliferació de sigles i coalicions. I també reapareixeran amb molta força les idees del feminisme amb moltes vessants diferenciades. De classe, de política, social, econòmica, laboral i qualsevol altre concepte directe e indirecte. Un aflorament, un boom, una moda (perdó per aquesta paraula) que veuríem repetir-se molt anys amb la aparició dels ecologistes i el concepte “dels verds” en el ventall polític del moment. Tots els partits eren vers, volien ser vers, o volien fer veure que ho eren...

Aquesta proximitat que comento dels anys 1975-76 en porten al motiu d’aquest article sobre la “II Trobada Feminista” d’aquella Esparreguera de l’any 1994...

El lloc on es deia que tindria lloc seria el Restaurant Racó d’En Piqui. Un lloc prou conegut i cèntric, que fins hi tot durant uns anys, aquell local havia acollit el Servei de Correus local, abans de convertir-se en un local dedicat a la restauració.

Aquest plat fort s’anunciava que era organitzat i fet per el Doctor Francisco Olmo Gutiérrez llicenciat en Sociologia i Psicologia comptant amb la col·laboració de la senyoreta Josefa Peláez Pons, Assistent Social del Centre Penitenciari de Can Brians.

I vet aquí que deveu d’estar preguntant on carai és la anècdota d’aquesta trobada...

-          Potser, que ja era la segona que es feia sense el paraigües de cap partit polític?. 

Doncs no.

-          Potser, que aquests acte es fes a la deu de la nit en un restaurant?. 

Doncs tampoc.

-          Potser, la curiositat de que no participes en aquell acte cap ni un polític local?. 

Fred,... ben fred...

La anècdota es doble: Primer perquè mai es va celebrar aquest esdeveniment aquí Esparreguera. Va ser una de les típiques innocentades made in Esparreguera del dia 28 de desembre, en aquest cas de l’any 1994...

Una “llufa”, que en aquest cas no es penjaria a l’esquena de ningú el dia dels Innocents. Però que sí que trobarem la forma de fulls llençats per els carrers d’Esparreguera...

I la segona: la picardia dels suposats participants en aquest fictici acte. Si es fixeu i ajunteu la darrera síl·laba del nom amb el primer cognom del suposat organitzador surt la paraula “Colmo”. FrancisCO OLMO. Aquí també tocaria de sumar el cognom de la suposada “col·laboradora” amb les tres primeres lletres que serien “PEL” de Peláez.

El/els/los/las autor/s de la santa innocentada jugaven amb el “colmo pel” o el que seria el mateix sense contraccions el “Colmo de les preses de pel” fetes a Esparreguera....

De trobades feministes cap.

Innocentades per uns. Burla per altres.

Tanmateix, els valors del feminisme, malgrat les seves variants i complexitats, aguantaria les anades i vingudes de la història, les sequeres i les inundacions de la complexitat humana. També les critiques i les ironies, les bromes i els atacs de tota mena.

Amb els seus petits èxits que amb el pas del temps han fet història ha anat creixent i resta encara avui viu. I reivindicatiu en tots el camps.

El Feminisme, amb majúscules no es de cap manera una innocentada...

Les flames de la història...

1983:  L’any del foc destructor del Gran Teatre

Solidaritat a favor de La Passió d'Olesa de Montserrat a l'any 1983

Un dimecres dia 23 de febrer de l’any 1983  -si la memòria no ens falla-   tenia lloc el incendi del Gran Teatre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Una tragèdia que, a més a més, tindria lloc uns pocs dies abans d’iniciar la temporada de les representacions teatrals del seu Drama Sacre de La Passió d’Olesa de Montserrat. Val a dir que com és prou sabut un dels trets de la seva identitat, una de les ànima dels olesans, és la seva Passió. D’aquí que veure el seu teatre convertit en un munt de cendres en poc temps tindria unes connotació de caire apocalíptic per a moltes persones.

A Olesa de Montserrat ja no disposaven d’un teatre on continuar la seva llarga tradició de les representacions.

Davant d’aquella tragèdia, aquell any 1983 tindria lloc al poble la representació d’unes quantes escenes que s’escenificarien al barri antic de la vila i altres quantes al Teatre Olesa. Però el “Gran Teatre de La Passió” havia desaparegut.

Un “mal son” que viurien tots. I molt especialment els amants del teatre i de les antigues tradicions. De fet, semblant tragèdia faria que tothom fes seu aquell dolor. Un bri de solidaritat vers aquella colla de mariners que havien vist com s’anava a noris el seu vaixell engolit per un Oceà de salvatges flames.

Una empatia, un ficar-se a les sabates de l’atri, una solidaritat que també es viuria aquí Esparreguera amb molta intensitat aquell dolorós any 1983...

Sí. Ja ho sabem. Des de temps immemorial Esparreguera i Olesa de Montserrat han tinguts les seves petites o grans rivalitats. Tots ho hem viscut de prop o de lluny. Però davant d’aquell cas concret tant dolorós per la pèrdua del teatre i la paralització de les seves velles tradicions teatrals amb tot allò que significava, la empatia, la solidaritat, el ficar-se en la pell de l’altre, faria miracles. Faria aixeca els turons i aplanar els abismes.

Molts serien les persones que davant la adversitat del moment es ficarien a fer feina. Una feina que semblaria producte de visionaris en aquells moments de tanta amargura. Una feina que semblaria una missió impossible de fer. Tornar a aixecar el teatre engolit per les flames?. Un teatre que els ulls veien carbonitzat es podria fer renéixer, tornar a aixecar-lo. Fer-lo renéixer com una au Fènix  que refès, que pogués recosir tant profunda ferida, de construir un pont vers els futur i retrobar-se amb la seva història reprenent aquella llarga tradició.

De donar continuïtat a un treball i significat que ultrapassava la realitat local d’Olesa de Montserrat. La seva Passió era també un Patrimoni de tots. Un Patrimoni de Catalunya. Una herència que caldria de preservar per tal que donant continuïtat fos el llegat de l’actual generació per lliurar-la intacte a les generacions futures...

Em preguntaríeu on és la anècdota. Hi us diré que en el fet de sentir com a nostra la tragèdia i el dolor dels nostres veïns de l’altra riba del riu Llobregat. De haver ajuntat els nostres cors als seus en moments difícils.

Si, aquí Esparreguera també es varen fer petites coses per ajudar-los. Aquí us recordaré dues:  Una diada especial de La Passió d’Esparreguera a benefici d’Ells [15 de maig de 1983]; i el concert del Joan Manuel Serrat [10 d’agost de 1983]...

Amb molt d’esforç els nostres veïns olesans referien el seu teatre. Tothom s’alegraria i molt. El seu incendi deixaria cicatriu però també esdevindria un model de superació davant les adversitats.

Les rivalitats entre olesans i esparreguerins?. Bo. I què? Poden continuar. Allò que es important es que se sia capaç de deixar de costat rivalitats i vessants folklòriques quan la cosa es important.

Recordo una anècdota d’un dia en que la ràdio entrevistaria a mossèn Lluis Ferret i Altisench, Rector de Santa Maria d’Olesa de Montserrat de 1975 al 1993 [va morir l’any 2008] sobre la seva Passió. L’entrevistador li preguntaria:

-          Mossèn Ferret: Quina Passió es la millor. La d’Esparreguera o la d’Olesa?

I el bon rector amb aquell bondadós humor que tenia contestaria:

-          Ja se sap que la millor es la Passió d’Olesa de Montserrat..

L’entrevistador continuaria: Mossèn Ferret, i si ara el senyor bisbe el destina a la parròquia de               Santa Eulàlia d’Esparreguera, i després Jo vinc i li torno a fer la mateixa pregunta. Que em diria             vostè...

Desprès d’un breu espai de silenci, mossèn Lluis Ferret amb un somriure contestaria:

-          La Passió d’Esparreguera naturalment....

Concert solidari a Esparreguera del famòs Joan Manuel Serrat, a benefici de La Passió d'Olesa de Montserrat.

Cracs i trencadisses

El Crac d’Esparreguera del 1982

El Crac americà del 1929

Publicitat comercial de la Casa Paperaira del carrer Hospital 14 d'Esparreguera l'any 1982.
Al darrera esmenta articles sense preu. Apostillant: "Mantenim la mateixa qualitat de sempre";
"Rebaixes"; "Vegi aparadors i ofertes a l'interior"...

Moltes persones han sentit parlar del famós “Crac del 1929” i associen la paraula “Crac” de la  fallida americana de la Borsa de Wall Street ocorreguda a finals d’octubre de 1929. Aquest mal son començaria un dijous 24 que passaria a la història com el Dijous Negre, continuant fins el dimarts 29 d’octubre de 1929   -l’anomena’t Dimarts Negre-  amb una reacció ja de caiguda lliure de la Borsa de Nova York.

Multimilionaris i magnats que vivien despreocupadament en la abundància amb poques hores passarien a ser pobres captaires e indigents. La reacció de pànic i vendes generalitzades provocaria una hecatombe de caire econòmica mai coneguda. La gent veia com tancaven les empreses, i sense cap subsidi d’atur ni possibilitar de retrobar un lloc de treball honrat, es veien avocats a la més gran de les misèries. Els suïcidis fruit de la desesperació es multiplicarien dia rere dia I les famílies desesperades amb tot allò que havien pogut salvar es bellugaven d’un lloc a altre a la cerca d’un jornal que tan sols pogués mig omplir l’estomac d’aquell dia, de vells, grans, nens i nadons.

Amèrica encetava un dels seus més tristos períodes de la seva història: La Gran Depressió.

Durant aquell apocalipsis financer dels EEUU tenien com a president a Herbert Clark Hoover. Un enginyer i empresari ficat en política que seria president de 1929 a 1933. Li va esclatar el “Crac” durant el seu mandat i la seva política va ser tractar semblant gravetat com si tot fos alguna cosa passatgera. I allò d’ajudar als milions d’americans que li demanaven desesperadament ajuda ni cas. Seria tossut i implacable per considerar que era “donar una almoina” qualsevol ajuda directa a la població. Milions de persones restarien desemparades i en la major absoluta pobresa durant el seu mandat. Faria poques coses i malament.

L’any 1932 que encara es patia d’una manera molt directe la greu crisis econòmica i social. Una de les taques negres que deixaria la seva administració per la història seria com va gestionar aquesta crisis. Aquell any aproximadament quinze mil persones, soldats veterans de la Primera Guerra Mundial marxarien i es manifestarien a Washington per demanar un pagament promès per el govern americà. Tanmateix era un avançament de diners que pogués donar un brim, una espurna d’oxigen a la pobresa i misèria que arrossegaven des de tant de temps. Era sí, una petició desesperada de SOS. de milers de persones que havien lluitat per EEUU i ara necessitaven urgentment ajuda del seu govern.

Acamparien ben a prop del Capitoli. Tanmateix l’Estat, els polític   -que sí sempre tenien el plat ple a la taula-   es negarien a avançar aquells diners, o cercar qualsevol altre mena d’ajuda.

La història es ben trista. Desprès de dos mesos d’acampada d’aquelles persones desesperades el President Hoover llençaria a sobre aquell col·lectiu a la policia. Matant a dues persones. I acte seguit, abans de qualsevol reacció o acte de protesta, llençaria al mateix exercit sobre els acampats. Comandats per Douglas MacArtur auxiliat per Dwight Eisenhower i George Patton.

Els manifestants acampats serien expulsats i el campament cremat. Els famolencs desarmats ferits es contarien per desenes i un fins i tot un nadó de dotze setmanes també moriria en aquella “gloriosa acció militar d’un exercit ben armat i entrenat per matar”. Una jornada ben trista.

Ha! El president Herbert Clark Hoover no va tornar a ser elegit....

Parlar de “Cracs” doncs, ens situa mentalment en la crisis financera de 1929 i la Gran Depressió dels Estats Units d’Amèrica. Unes conseqüències o contaminació que anys després del 1929 també arribarien al Vell Continent via drassanes angleses, alemanya i altres països. La gestió aquí també seria del tot nefasta. Una gestió tant incompetent que donaria ales a moviments com el nazisme a l’Alemanya o el feixisme a la Itàlia, preludi del que seria la Segona Guerra Mundial. Però aquest es altre tema. Ho deixo aquí.

Mes modernament trobarem que parlar d’un “Crac” sovint es refereix a una persona fora de sèrie que destacaria per damunt de les demes en la seva disciplina, esport o treball. Seria un sinònim positiu de ser el millor entre millors. Dir que ets un “Crac” aquí té connotacions tremendament positives

A Esparreguera aquesta expressió   -que pot ser positiva o negativa de “Crac”-   es faria servir d’una manera pública en una campanya publicitària de la Casa Paperaire del carrer Hospital. Una campanya que volia transmetre el trencament, l’enfonsada de preus, la trencadissa grossa econòmicament parlant, d’uns productes oferts que malgrat les rebaixes sempre mantenien el seu llinda de qualitat, en unes peces de roba que sempre eren de bona llei i feien honor a la merescuda bona fama d’aquell establiment.

Aquí un deixo el cartell que editarien en el nostre particular “Crac de l’any 1982 a Esparreguera”. És tot un poema visual...

I per deixar constància, també hi fico una propaganda publicitària del mateix comerç especialitzat en altre campanya de rebaixes...

També es història d’Esparreguera...

I dir que, ja mai més es va veure cap “crac” aquí la nostra vila...

Publicitat de la Casa Paperaire L'IVA a càrrec nostre.
Publicitat comercial repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986.

Publicitat comercial de la Casa Paperaira repartida a Esparreguera el dia 15 de gener de 1986. 

El 007 d'Esparreguera...

Les propostes que neixen al carrer.

Unes lluites compartides de Justícia Social.

Fulletons de la Campanya del 0'7 i més repartits per Esparreguera el novembre de l'any 1996.

Moltes de les propostes que s’aconsegueixen al llarg del temps sovint son sempre gracies a les iniciatives que tenen lloc a nivell de carrer i les seves mobilitzacions populars. Sovint moltes persones esperen o desitjarien que si tenen governant un determinat partit polític, la sensibilitat sobre els temes socials serà més gran i també més gran l’ajuda. Una major efectivitats vers aquells que passen alguna mena de necessitat o reivindiquen algun dret. No sempre això es cert o real. Es fa moltes vegades palès amb el pas del temps.

He obert aquest article amb humor fent paròdia del conegut anglès dit Bonn. Agent Bonn, Jaimes Bonn 007. Per parlar d’una campanya sobre solidaritat que varem tenir -ja fa anys per el nostre poble d’Esparreguera. La del 0’7....

Corrien els anys gloriosos de finals de la dècada dels anys 90s’ del segle passat, quan tindria lloc una campanya solidària per tal de demanar que l’Ajuntament d’Esparreguera destinés un 0’7 del nostre pressupost municipal a obres de caràcter solidari del mal anomenat Tercer Mon.

A Esparreguera s’havia creat i funcionava una entitat sense ànim de lucre que tenia per nom “Esparreguera Solidària”. Varen ser Ells el pal de paller amb la que s’articularia questa reivindicació a casa nostra. De fet la plataforma del “0’7 i +”  havia nascut a finals de l’any 1993 tot reivindicant la implementació de la  idea de la ONU de fer una aportació d’un 0’7 tots els països rics del seu PIB [Producte Interior Brut] per tenir eines per el desenvolupament i progrés dels  països més pobres del Planeta.

Val a dir que aquest moviment també un dia arribaria aquí Esparreguera. I tindria lloc gràcies a una de les seves entitat: Esparreguera Solidària...

Han passat ja molts anys. Tanmateix potser, quelcom persona encara avui dia recordarà viva en la seva memòria aquella pancarta de roba ben grossa que es penjaria entremig d’un arbre i una fanal de la plaça de l’Ajuntament, amb l’escrit de: “0’7 i més”. Una pancarta ficada de cara a la Casa de la Vila. Perquè qualsevol persona  -a la sortida de l’Ajuntament-  la veiés. I la veiés clara i nítida.  Era la reivindicació solidària de molts esparreguerins i esparreguerines. Potser que alguna persona també guardarà els modestos fulletons editats i repartits per la vila amb l’esmentada reivindicació solidària. Vull creure també que els llistats de les signatures recollides amb els noms i cognoms dels vilatans peticionaris  -solidaris per a uns, revolucionaris toca-collons per altres-  resta guardat en algun raconet de l’arxiu històric municipal d’Esparreguera sense escapçades ni pèrdues.

Jo aquí us compartiré amb tots vosaltres un dels repartits aquell mes de novembre de l’any 1996. Concretament aquell que conservo i que explica el “Perquè el 0’7?” tant parlar.

Aquest document és prou interessant i aclaridor de l’estat anímic i el sentiment d’aquells temps de la dècada final dels anys noranta, viscuts aquí Esparreguera.

Bàsicament te quatre apartats. En el primer ofereix dades concretes que situen el perquè d’allò que es demana aquí Esparreguera:

100.000 persones moren de fam cada dia .../...

Dos milions de nens moren cada any per manca de vacunes.../...

1/5 part de la població disposa del 80% de la riquesa mundial...

En el segon apartat es dedica a explicar allò que es demana per aquest moviment. Mentre que el tercer apartat implica la posició personal davant aquest drama social i econòmic i la resposta individual al problema: “I Tu què pots fer?”.

Desprès d’un recordatori a mena de conclusió final convidarien a un acte que tindria lloc el divendres 29 de novembre de 1996, a les vuit del vespre, a la plaça de l’Ajuntament. En un acte pacífic i simbòlic que consistiria en una encesa d’espelmes aportades per les persones participants.

Al final de tot alguna cosa sí que s’aconseguiria. Tanmateix menys que la meitat que es demanaria...

Efectivament l’acord del Ple de l’Ajuntament d’Esparreguera sobre la petició del 0’7% de col·laboració amb el Tercer Món va establir que:

“S’autoritza a l’Alcaldia la disposició d’un milió de pessetes de la partida 313.5/48000 Atencions Benèfiques i Socials, dotada pressupostàriament amb 10 milions de pessetes, prèvia proposició al Ple de la Corporació, pel seu repartiment a les diferents Organitzacions no Governamentals, i dins del programa de col·laboració amb el 0’7% que de forma gradual en cada pressupost s’anirà incrementant segons les possibilitats municipals.”

Realment s’aconseguiria una quantitat de diners en efectiu per ajudar al Tercer Món del 0’3% aproximadament i la “promesa” de que “segons les possibilitats municipals” s’aniria treballant per arribar al 0’7%  demanat per al poble i des del carrer.

Tanmateix res de res era molt menys que aquell prop de 0’3% ficat al cove...

Avui, aquesta anècdota d’aquella campanya a favor de les necessitats del Tercer Món podria esdevenir motiu d’orgull. De haver estat la nostra estimada Esparreguera un poble de valors solidaris. Una Vila de persones de cor noble i de cor sensible a les penúries i les necessitats de l’altre. Sigui on sigui...

Que no va ser una iniciativa sortida des dels partits d’esquerra suposadament més socials? I què. Tan se val!.

Va ser un desig popular nascut de la gent del carrer. De la base. Això si que crec que compta. Per damunt de resultats i percentatges finals aconseguits esgarrapar...

No us assembla també a vosaltres?

 

 

Recollida de signatures a Esparreguera

Volem la ràdio i la televisió catalanes ... ara!

Fulls repartits el setembre de l'any 1980 a Esparreguera, amb motiu de la
campanya de recollida de signatures a favor de la ràdio i televisió en català.

Moltes vegades donem carta de normalitat a la realitat que estem vivint en el nostre dia-a-dia com si aquesta sempre la haguéssim tingut, sempre hagués existit i sempre haguéssim disposat de ella. En molts casos això no és cert.

                Ens hem acostumat als constants i sistemàtics atacs a la llengua catalana com si aquests interès en exterminar-la –sense que es noti si es possible-  i liquidar-la per asfixia, fos una cosa lògica i habitual.

Que avui tinguem premsa i mitjans de comunicació, o s’editin llibres, ha estat el fruit de la lluita d’anteriors generacions nostres, que han preservat la seva supervivència, la de la llengua catalana, en molts moments de persecució.

Avui recordaré la campanya que va tenir lloc a Esparreguera l’any 1980 per tal d’aconseguir una ràdio i televisió normalitzada i en llengua catalana.

La campanya no va néixer a Esparreguera. Sinó que va néixer d’una crida del Parlament de Catalunya en la que deia a la ciutadania catalana:

<< Els signants d’aquesta crida, conscients de la importància vital que tenen la ràdio i la televisió en català per a la recuperació de la nostra llengua, i ens atorguen en virtut dels drets que ens atorguen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Constitució espanyola, la Declaració dels Drets Humans i la nostra condició de contribuents a l’Erari públic

 a)   Exigim que es doni compliment a la disposició transitòria vuitena de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, votat pel poble, aprovat a les Corts i sancionat pel Cap de l’Estat espanyol.

            b)      També exigim que els programes siguin pensats i fets a Catalunya, en català i amb el control del Parlament de Catalunya. Que tinguem programació a totes les hores d’emissió de TVE, i que a més del que es preveu en la disposició transitòria vuitena, es passi la nostra programació en hores de màxima audiència per la primera cadena VHF, que és l’única que abasta tot el territori autònom (en altres paraules, tocar un dels dos botonets i que la televisió ens parli en la nostra llengua).

            c)       Volem que el Parlament de Catalunya legisli un Reglament especial pel qual s’hagin de regir totes les ràdios i les televisions actuals i futures dintre el territori autònom, que la Generalitat haurà de regular, a part de crear la seva pròpia televisió, com està legislat a la Constitució i a l’Estatut.

            d)      Demanem que la Generalitat iniciï contactes amb el Consell Interinsular i amb el Consell del País Valencià per tal de coordinar esforços de cara el futur, pel que fa a la ràdio i a la televisió.>>

La campanya assenyalaria també que “Sense la ràdio i la televisió no refarem el país”...

A l’Esparreguera de l’any 1980 ens cal preguntar-nos per la posició política que prendria les nostres autoritats davant aquesta campanya. I, efectivament, l’Ajuntament de la Vila d’Esparreguera acordaria adherir-se i amb motiu de la celebració de l’11 de setembre de 1980 adreçaria una carta a la població on deia textualment:

<<Esparreguera, 11 de Setembre de 1980.

Benvolgut esparreguerí:

        La catalanització de la ràdio i  televisió ens ha de preocupar a tots, perquè és vital per a la recuperació de la nostra llengua.

        La campanya de recollida de signatures sota el manifest que acompanyem, cal que sigui abonada per tot el poble català.

        Si tots aportem el nostre gra de sorra a aquesta campanya, a més de conscienciar la gent del nostre país i demostrar amb fets tangibles (milers de firmes recollides arreu de Catalunya), la nostra ferma i irrenunciable voluntat de ser, ens pot fer fer un pas de gegant

   En el nostre camí de recuperació nacional i normalització.

  Quantes més signatures, més força tindrà la campanya i per tant, preguem a tothom que signi, sigui quina sigui la seva condició, pensament o parla, ja que ens mou a tots la mateixa voluntat:  REFER EL PAÍS.

        Rebeu una sentida i fervent salutació en aquesta Diada Nacional de Catalunya.

        Sempre al vostre servei.

        Ajuntament d’Esparreguera.>>

I efectivament, aquell 11 de setembre de l’any 1980 a Esparreguera varen haver-hi dos punts de recollides de signatures. Al matí al carrer Gran; i per la tarda al Teatre de La Passió...

        L’anècdota d’aquí, a més del fet de recordar que allò que tenim ara i actualment, que no es va regalar, sinó va haver de lluitar per aconseguir-lo, es també el fet de que es parla del “V.H.F”. Cosa que als més joves el hi podria avui en dia sonar a xinès o marcià.

        Cal recordar que durant molts anys varem tenir televisió en blanc i negre i es disposava d’un únic canal de televisió...

        Al cartell d’aquell petició de signatures a Esparreguera hi podeu veure un televisió que tindria dins de la seva pantalla el eslògan de la campanya “Volem la ràdio i la televisió catalanes ... ara! -1980-”, i en la part superior dreta sobre negre apareix les inicials V.H.F...

Fent una mica de història cal dir que la primera emissió en proves de la televisió a Espanya, de vint minuts de durada, tindria lloc l’any 1948 durant la Fira de Mostres de Barcelona. A partir del gener de 1951 tindrien lloc les primeres emissions experimentals de la Televisió de Ràdio Nacional d’Espanya. Ja l’any 1953 la programació ja comença a emetre dos dies a la setmana durant dues o tres hores. El 28 d’octubre de 1956 coincidint amb l’aniversari de la creació de la Falange Espanyola comencen les emissions regulars de la Televisió Espanyola. Es la època de la TVE-1. L’únic canal en funcionament tot i que no te encara no tindria cobertura nacional i poques son les famílies que poden permetre’s del luxe de comprar un televisor...

Amb els anys arribaria un segon canal també amb blanc i negre anomenat UHF, que seria el germen de la TV-2 o canal 2. L’any 1974 arribaria finalment el color per el sistema PAL. I no seria fins el 1989 que arribarien els canals de televisió privats...

Reprenent el fil del article cal dir que s’està parlant del canal que s’anomena popularment i al carrer de varies maneres: La Primera; La 1; VHF; TVE 1; Televisió Espanyola, Primera Cadena..

Deixaré també aquí els períodes de cada denominació oficial:

TVE                        (Anys 1956-1965)

TVE-VHF                (Anys 1965-1966)

Primera Cadena    (Anys 1966-1975)

TVE 1                      (Anys 1975-1991)

La Primera             (Anys 1991-2007)

La aspiració seria doncs, de incloure el idioma català en la televisió de major cobertura física i major audiència...