És ben sabut que el món del periodisme sovint pot ser i és una carrera de constants obstacles. De córrer, córrer, i més córrer. D’una mena de cacera de l’actualitat el personatge o la notícia...Quan per fi ja podem respirar alleujats pel nostre treball acabat, tenim restarà encara però una segona part. La maquetació o disseny de la publicació. Un temps també de treball on de vegades veiem aparèixer les inesperades nuvolades que acompanyats de càrrega elèctrica descarreguen tota mena de pluges i tempestes inesperades.
Quan tot seguia el seu camí, contra pronòstic, apareix aquella notícia inesperada de darrera hora, però que és considerada molt important i apa...! la hem d'incloure amb tota urgència. Tot abans del tancament en la data prevista i abans de que el material, els originals caiguin a mans de la impremta...
I el nostre flamant esquema de butlletí o revista prevista inicialment "se'n va en orris" com se'n va anar el gegantí Titànic a tota velocitat al fons dels gèlids mars del nord. Sí, una altre mena de col·lisió -no d'un iceberg com en el cas del referit vaixell- sinó per l'aparició d’una notícia inesperada...
És per això, que sovint hi va haver un desfasament entre les il·lustracions del nostre esparreguerí, el Lluís Artigas Jorba, i la data de publicació dels seus originals al “Butlletí d’Escacs” de la Federació Catalana d’Escacs. Aquest seria el motiu de que estranyament, en algun número publicat apareix com a dibuixant, però curiosament no apareix publicat cap dibuix. Ni petit ni gros.
Val a dir que era una realitat compartida per tot el trio de il·lustradors d'aquesta revista catalana. Tant el nostre Lluís Artigas Jorba, com l'Esteban Gómez o el Carmelo Plaza.
En cada número que es treia a la llum o publicaria, existia un apartat on apareixien les persones que participaven d’aquell projecte. El seu director, [Antoní López]; el Cap de la Redacció [Marc Ferrer]; i els col·laboradors de cada número, els articulistes, els analistes, els dibuixants i els fotògrafs.... En algun període igualment hi trobaríem els anomenats subscriptors honorífics. Una informació que habitualment apareixia a la segona pàgina o tercera pàgina de cada número publicat.
Recordem ara el número publicat corresponent al mes de juliol de l'any 1992. On apareixeria publicada una altra de les il·lustracions del nostre esparreguerí, que realment havia estat dibuixada i lliurada durant l'any 1987.
Va ser a la pàgina 84 on apareixeria la seva il·lustració gràfica. Un dibuix d’estil continuista, on novament l'autor buscarà la complicitat del lector amb el seu humor habitual del doble sentit com veurem tot seguit:
Aquesta vegada trobarem tres personatges en un hipotètic ring de boxa... Una situació d'entrada estranya i xocant tractant-se d’una revista tècnica i especialitzada en els escacs...
El Lluis Artigas Jorba però, ens presenta la idea principal de fons: la universalitat dels escacs. És ben sabut que els escacs són practicats com a esport o com a activitat d'oci per infinitat de persones. Dels més variats oficis. De la més variada realitat social, econòmica, raça, religió o ideologia. D'aficionats als escacs al llarg de la història en trobarem en tots els nivells i realitats. Entre polítics famosos, intel·lectuals de reconegut prestigi, professionals d’alt nivell, obrers de tota mena i color. Persones adinerades i persones pobres de solemnitat... Músics, militars, sanitaris... Si haguéssim de fer llista d'Ells seria interminable. I, perquè no, aquí hauríem d'incloure també tant a esportistes amateurs com a professionals. Tant esportistes de saló, com els de pràctiques al aire lliure i també en pavellons esportius i gimnasos. Tot i les diferències existents de mentalitat, de classe social o de “rol”, però, tots participen de la mateixa afició i parlen un mateix llenguatge: el dels escacs. I és amb aquestes premisses que no ha de resultar estrany que, d'entrada, se'ns presenti en aquesta il·lustració tres bons aficionats a la boxa, que també ho siguin dels escacs...
Al dibuix del Lluís Artigas Jorba trobarem novament el nostre popular personatge del Quimet Pelut fent aquesta vegada, les funcions d’àrbitre de boxa.
A la instantània, el trobarem observant tot pensatiu l'esportista que jeu ben malparat al terra de la lona. Ddesprés d'haver rebut la pallissa de la seva vida. És a dir, d'haver estat tractat com una baldufa de valent......
El desafortunat esportista, -també aficionat als escacs segons ens ensenya el seu context- jeu a terra amb un bon llistat de lesions: un gros “Abonyegat” al cap, el nas amb sang, dos ulls morats... i alguns queixals pel terra...
A més a més al seu damunt una atmosfera de peces d'escacs blanques i negres voltegen certificant-nos que li han deixat ben bé “Kao” de la lliça de patacades rebudes...
L'autor li murmura al pensatiu arbrite com la tècnica utilitzada per batre del tot al seu desafortunat adversari amb tanta contundència: "Li he fet xec al descoberta..." El que podríem també ampliar com: "Li he donat escac mat a la descoberta...".
Novament observem com el llapis i el text del Lluis Artigas es combinen buscant la complicitat de l'aficionat i també del lector de la revista. Utilitzant una terminologia –un llenguatge– ben conegut dels seus destinataris.
 |
| Dibuix de l'esparreguerí Lluis Artigas Jorba de l'any 1987, i publicat l'any 1992. |
Aquí el paral·lelisme que s’ha cercat seria comparar allò que passa sobre el tauler durant una partida de competició, amb aquesta altra disciplina esportiva que és la boxa...
En el món dels escacs s'entén per "escac" l'amenaça directa contra la peça més valuosa de cada esportista: el rei. Si aquest cau, és mort o capturat, la partida finalitza. Tota la batalla, tota l'estratègia, tota tàctica, tots els moviments realitzats s'encaminen a caçar o capturar el rei adversari. D'aquí la seva importància vital. Cal protegir el nostre monarca contra tots els "escacs" ja que, de no aconseguir-lo, la partida podria concloure amb un "escac mat" i mort el rei nostre finalitza la partida en derrota.
El segon terme tècnic utilitzat seria el de “descoberta”, entenent-se per aquesta, el moviment pel qual desplacem una peça de manera que una altra pugui actuar agressivament, o bé capturar impunement una peça adversària. Es produeix llavors una doble amenaça en la qual poden quedar atacades simultàniament dues peces.
Amb aquesta idea de combinació arribaríem al concepte de "escac a la descoberta" que, no és altra cosa que el recurs tàctic poderosíssim, d'atacar simultàniament dues peces. Una d'elles el Rei adversari. Aquest tipus de combinació, per la seva tremenda força pot convertir-se en una maniobra demolidora i decisiva.
El nostre personatge doncs, dirigint-se a l'arbrite ens fa un sinònim entre la idea de la parada o bloqueig i el ràpid contraatac que es practica a la boxa, amb el seu equivalent de fer "escac" desplaçant una peça que fa de barrera entre el rei adversari i la peça que ataca el rei.
Aquí, recollim el pensament de la rapidesa i de la contundència aplicada a aquestes dues disciplines esportives de competició: la boxa i els escacs...
