 |
| Portada Butlletí d'Escacs núm. 59. Abril 1992. |
Poc o res és conegut a casa nostra en aquests moments les anomenades “arts menors” del mon de les arts plàstiques, que fan alguns esparreguerins de sang i alguns esparreguerins de cor.
Parlar d'arts a Esparreguera sovint ens evoca inevitablement a tenir que parlar del seu teatre. De l’art del teatre. Tota mena o gènere de teatre: el sacre, humor, la comèdia, la tragèdia... I també perquè no, en un àmbit més d’artesans locals tocaria de parlar dels ceramistes i els artistes consagrats a l'antic i noble ofici del fang en totes les seves variants creatives. Doncs tenim la sort de que és ben coneguda també la ceràmica d'Esparreguera a escala internacional...
Tot i això Esparreguera és una població molt rica en tot tipus de manifestacions culturals i artístiques.
Recordarem aquí, primerament i com anècdota, al fill d’Esparreguera Lluis Artigas Jorba, en la seva poc coneguda faceta d'artista d’arts menors a la nostra localitat Si bé es cert que en cercles íntims si que es coneix malgrat que sigui un cercle evidentment minoritari.
No toca ara per ara de parlar d’altres aspectes seus, com serien els seus primers passos en el món de la pintura, als certàmens de “pintura ràpida” i concursos; o de la seva faceta de cartellista publicitari. Tampoc de la seva afició al col·leccionisme, als escacs, o la història local. Sinó de la seva faceta com il·lustrador de la premsa especialitzada d’àmbit català.
Efectivament, el nostre esparreguerí ha estat durant forces anys un col·laborador de la revista especialitzada de Catalunya “Butlletí d’Escacs” com a dibuixant i també articulista de la mateixa.
Eren els seus dibuixos un humor visual amb una espurna de sagacitat, on es combinaria allò visual amb un text que cercava la doble intencionalitat o doble sentit. El Lluis Artigas Jorba publicava per a uns lectors que per avançada sabien veure allò que no es deia....
Un humor a l'estil anglès del Penyal de Gibraltar....
No obstant això, cal dir el poc encert que sempre van tenir els responsables gràfics de la publicació. Ja que mai van tenir el sentit comú de separar allò que era l'acudit gràfic o il·lustració, del text retolat que acompanyava el dibuix original. I que hauria de haver sortit en lletres de motlle... Una lamentable fallada que, no obstant la seva repetició, no li restaria gens ni mica de singularitat al dibuix.
Recordarem aquí alguns dibuixos. La il·lustració publicada al número 59, al Butlletí d’Escacs corresponent al mes d'abril del 1992. Seria, però, una col·laboració gràfica bastant anterior. De l'any 1987. Que per diverses circumstàncies no apareixeria abans publicat a la revista. A la vinyeta que s'hi acompanya podem veure una d'aquestes il·lustracions.
Observem tres personatges que se situarien en un hipotètic gimnàs. En ell podem veure el home de gimnàs ben entrenat, que ens recorda als homes de complexió forta, els “fortaxons” ... que reposa uns instants assegut després d'una forta sessió d'entrenament, aixecant “peses” o “peces de pes” que ha deixat a prop seu.
El nostre personatge, ja reposadament, presta atenció als seus dos companys que estan disputant una partida d'escacs de caràcter amistós [tanmateix observarem que allí no apareixen a taula cap rellotge de competició].
Amb bon humor, un dels dos contendents es dirigeix al “musculat” que els està mirant amb molta atenció... i -potser, com aquell que no entén res de totes aquelles peces d'escacs que es desplacen sobre el tauler quadriculat dels nostres dos amics somrients- humorísticament, tot assenyalant-li una peça que representa una torre d'escacs, exclama: "Nosaltres també som aixecadors de peces..."; o, el que seria en traducció literal a la llengua de Miguel de Cervantes: “Nosaltres també som aixecadors de peses...”.
 |
| Dibuix de l'esparreguerí Lluis Artigas Jorba de l'any 1987. Seria publicat cinc anys després, l'any 1992... |
D'altra banda, veiem tornar a reaparèixer la figura o personatge que encarna un aficionat d'escacs, nascut del llapis del Lluis Artigas Jorba anteriorment. Un personatge conegut dels lectors amb el nom de Quimet Pelut. O, el que podríem traduir al castellà com a “Joaquín Peludo” o també com a “Joaquín El Barbas”.
